Fragment

El vespre d’un dia llarg

Bilge Karasu

ILLA

Es gira per mirar cap endavant. Ja deu ser prop de l’illa, perquè la imponent massa fosca del seu cim rocós s’ha tornat més clara en l’alba que s’acosta. Els braços esgotats de l’Andronikos estiren els rems amb la facilitat entumida d’un cos que s’ha tornat indiferent al pensament i a la voluntat. Quasi no sent cap so. Els rems entren a l’aigua, se’n retiren, hi tornen a entrar; el mar es va obrint per cedir pas a la barca i es torna a tancar en la calma del matí. L’Andronikos es gira per tornar a mirar. L’illa, que es fa més gran com més s’hi acosta, sembla que alhora s’encongeixi per la resplendor del sol que té al darrere. Els primers raigs estan a punt de tocar la superfície del mar. Una brisa suau li fa venir un calfred i li porta el murmuri i l’aroma de les fulles de pi de l’illa. Fa molt de temps que no sent una olor nova, diferent de les olors de cada dia, ni que sigui les olors de la nit passada: de peix, d’algues i de sal. Però no té temps per recrear-se en aquestes distraccions, per més que el seu esperit se’n deleixi. Sap que no ho hauria de fer, però no pot dir per què. Als llavis se li dibuixa una ganyota incerta, que al monestir, a Bizanci, s’hauria considerat una mena de somriure.

Temps era temps, ell formava part d’una comunitat…, per ser més exactes, en formava part fins ahir, quan finalment es va adonar que durant tots aquells anys havia fet per manera de creure-hi, s’havia enganyat a ell mateix pensant-se que pertanyia a una comunitat. No, això no va ser ahir, sinó abans-d’ahir. Es fa clar; «ahir» és ja més d’un dia enrere. A partir d’ara, tindrà temps. Temps en abundància. Morir, viure, experimentar coses noves. De fet, en tindrà tant de temps, que el temps deixarà de tenir significat i valor intrínsec. Quina serà la millor manera d’utilitzar aquest temps? Haurà de fer alguna cosa. Potser crear alguna cosa. Encara que per crear alguna cosa, hauria de trobar les forces.

L’Andronikos riu. Encara no es pot resistir a la seducció d’aquests disbarats, de seguir aquest raonament absurd. Aquest engany, inútil, impotent. No, impotent no. D’aquest raonament ni tan sols se n’hauria de dir impotent. No ha d’oblidar que ell va acceptar la impotència des del principi. I això per poder fer servir la paraula «amor» sovint, amb llibertat, amb un vertiginós abandó, fins que va convertir els altres en creients, els va fastiguejar jugant amb les paraules, fins que es va convèncer a ell mateix, també, que l’amor és el pal major de l’univers; ell va acceptar la impotència des del principi.

Deixa anar els rems perquè els palmells no li sagnin massa. Els ha hagut de deixar anar tantes vegades des del principi del seu viatge, que n’ha perdut el compte. (I per què les vol comptar? Hauria de parar de comptar, almenys de moment.) Enfonsa les mans a l’aigua. Amb prou feines se sent els palmells, de tan maltractats; és com si no fossin seus, llevat pel mal que li fan; un dolor agut i sibilant, com quan es vessa agua damunt de l’oli bullent. Això també passarà, pensa, aquest esforç amb als rems. Aviat haurà de portar pedres. Durant uns quants dies o potser durant hores i prou. No ho sap. Però per crear alguna cosa, primer hi has creure. Per sobre de tot, creure-hi… Està atrapat en el parany de la impotència, pitjor encara, en el buit del seu pensament enrevessat. Però, i què hi fa que sigui així? Quin mal seria, vist que estar atrapat o ser lliure són ara dues coses igualment sense sentit? Fins i tot si estigués disposat a reviure els últims dos dies, fins i tot si hagués de baixar altre cop a l’aiguamoll per tornar a començar, l’Andronikos encara sucumbiria al seu raonament. Tant si és impotent com si no ho és.

Té trenta-tres anys. La mateixa edat que el pagès a qui al final de la seva vida van clavar a una creu en un turó de Palestina, sense que arribés a saber que havia canviat el món… Però l’Andronikos no hauria de pensar en ell, de cap manera. Han passat moltes coses i n’estan passant moltes encara, pel que sembla, a causa del crucificat. No serveix de res enganyar-se. Els esdeveniments passen no pas a causa del de la creu, sinó a causa de la discòrdia entre els seus creients de tots dos bàndols, convençuts, tant els uns com els altres, que són els seus veritables seguidors. De què serveix atribuir culpes? Avui, justament avui! Torna a instal·lar-se en la impotència. Ara el sol fa que comenci a bufar una brisa suau, que pentina l’aigua. Veu el fons del mar que brilla sota l’ombra profunda i ressonant de verd —que és com el vidre, com la fruita fresca, com el gel. Exhaust, l’Andronikos no vol girar el cap per veure que l’illa està saturada amb la cada vegada més intensa llum del sol. Ell sap que ho està; no la vol mirar.

Encara que l’aire s’està escalfant, té una mica de fred, que és la resta del fred de la nit, que tot just comença a afluixar amb el sol naixent. L’Andronikos està satisfet d’ell mateix. És bo prendre nota de detalls reals i tangibles, de petites sensacions com aquestes que et mantenen distret. No s’hauria d’adormir encara. De cop i volta, l’aigua s’enfosqueix, agafa un to verd fosc amb unes ratlles negres i grogues. L’Andronikos retira els rems. No és cap mariner; gairebé es podria dir que ha après a remar durant el transcurs de la nit passada. Però sap que quan l’aigua es torna fosca s’han de retirar els rems, és un coneixement corrent que no requereix cap experiència prèvia ni cap raonament. Les males herbes ondulants s’estenen com les tiges de flors i pugen fins a la superfície. Ara hi ha roques que sobresurten de l’aigua. És el moment de mirar enrere per veure on pot portar la barca a terra.

Avança a poc a poc, amb precaució, per no encallar la barca. No està familiaritzat amb la resta de la costa, però aquí, al costat occidental de l’illa, la riba és bastant rocosa. El que compta és que ha arribat. L’aigua s’infla de manera gairebé imperceptible. Es posa dret; la barca es balanceja. Hi ha una clariana estreta entre les roques —visible sota l’aigua— que porta a un banc de grava. Intentarà seguir la clariana. La foscor s’aixeca mentre l’ombra de l’illa, que abans li queia a sobre, s’allunya amb el sol naixent. A prop del marge, l’aigua deixa pas a la grava. De sota de la barca ve un soroll aspre, fluix al principi i més fort després, com la fusta quan la forcen contra el sentit de les seves fibres. L’Andronikos no està segur si ha de servir-se dels rems, perquè no vol fer malbé la barca; pensa que serà més segur ficar-se a l’aigua. S’aixeca l’hàbit i fica un peu a l’aigua. És freda. Riu, divertit pel seu sentit del decòrum, i deixa que l’hàbit li caigui a l’aigua. Amb compte, passa l’altre peu per sobre la borda vigilant que la barca no s’inclini gaire. Després salta a l’aigua. És més profund del que calculava, més profund del que semblava. El fons de la mar té un tacte relliscós; buscant pedres planes amb els dits dels peus, prova d’avançar pas a pas, amb precaució, mentre va estirant la barca. L’aigua sembla més calenta ara que les cames s’hi han acostumat. L’hàbit, que primer se li arremolinava al voltant de la cintura, i després li entrebancava els genolls, ara se li enganxa als panxells. Surt de l’aigua estirant l’embarcació, el fons de la barca raspa el fons del mar. Les pedres li fan mal als peus. Són pedres grosses, planes i rodones; tot i així, caminar-hi per damunt no és fàcil. L’Andronikos segueix estirant la barca per allunyar-la de l’aigua, prou perquè les ones no se l’enduguin i la tirin contra les roques. El més segur seria portar-la al punt més alt de la riba. Estira, empeny, arrossega, forcejant per evitar danys a l’embarcació. Ara recull les seves provisions, les sabates, la corda, el ganivet, el martell que va comprar fa dos dies al mercat, el cisell, la destral. Finalment, el formatge sencer, el sac de farina, el pot de mel.

Mirant el munt, no precisament petit, que formen les seves pertinences, torna a riure. Trobarà aigua? N’ha de trobar. Col·loca els rems dins de la barca, on li sembla hi que estaran fora de perill. Si plou, les roques que queden per damunt de la barca la protegiran, no deixaran que li arribi l’aigua. L’elevada riba de còdols aturarà les marees i les onades amenaçadores. Pirates? Si vénen, que vinguin: l’Andronikos no hi pot res, contra ells. Val més deixar la barca aquí, pensa. Posa tot el que acaba d’apilar a terra dins del sac. Es calça, es fa passar els cordons de les sabates pels turmells i després els lliga. No s’endurà el sac. Ja tornarà més endavant a buscar-lo. Primer, ha de trobar un camí, potser petjades, i aigua.

Amaga el sac sota la barca, per si de cas. Però potser necessitarà el ganivet i la corda. Treu el sac i el deslliga; en treu el ganivet i la corda, i torna a empènyer el sac a sota de la barca. El mànec del ganivet té una anella, hi fa passar la corda i després se la lliga a la cintura. Així li queden les mans lliures. Durant molt de temps, les seves mans no s’han sentit tan lliures, tan alliberades. Quan no estava sostenint la creu, sostenia les icones, l’encenser o les mans dels cecs, els esguerrats, els nens, les seves boques, els seus llavis, espelmes, Bíblies, rosaris. Els rems, uns rems invencibles, insomnes.

S’estremeix. No és moment per adormir-se. Mira al voltant seu. Les roques són massa pendents, encara que s’hi haurà d’enfilar, obrir-se camí ell mateix. No es pot quedar a la riba. Ha d’enfilar-se a la muntanya com sigui. Per damunt del turó el cel és lluminós. Decideix tombar a la dreta, ja que, a l’esquerra, les roques que hi ha per damunt de la barca semblen impracticables. Encara que comenci a escalar-les, no podrà arribar gaire lluny, perquè no s’hi veu ni una sola esquerda per agafar-s’hi amb els dits o per afermar-hi el peu. A la seva dreta, potser, hi ha una manera.

Camina seguint l’arc estret de la riba de còdols, pel costat de l’alt penya-segat, fins que no poc continuar perquè es troba davant de la boca d’una caleta. Encabida entre unes roques altes, l’aigua es llança cap al que sembla un forat. Mirant amb atenció aquella obertura, l’Andronikos s’adona que no està submergida del tot. Es treu les sabates, les deixa a la part alta d’una roca i es tira a l’aigua. Els peus li fan mal com si li cremessin; cada vegada que els mou, un fil de sang es barreja amb l’aigua. El que ha fet abans ha sigut insensat. S’hauria d’haver fixat en les crostes aspres de calç i les petxines esmolades que cobreixen les roques. Ara va amb més compte, però ja és massa tard.

L’aigua salada li calma les ferides. Es mou amb precaució. El fons marí rocós es comença a estretir. S’ha de lligar un tomb de corda a la cintura, treure’s l’hàbit, capbussar-se per banyar tot el cos nu. Deixa l’hàbit a la riba perquè se li eixugui i l’assegura amb una pedra. Es fica a l’aigua amb compte per no fer-se mal als genolls, als palmells, al ventre. Aviat arriba a la boca del forat. Ha de decidir si hi entra. Ho provarà. Para l’orella. Cada vegada que l’aigua batega i entra per l’obertura, sent reverberacions en la llunyania. Potser el forat desemboca en una cova. Ha de provar d’entrar-hi. Quan era petit, anys abans d’ingressar al monestir, se n’anava fora de les muralles de la ciutat a nedar amb altres nens del barri. Havia après a nedar bé, i a bussejar. Ara està a punt de fer una cosa que no ha fet durant anys. Omple els pulmons, se submergeix i passa per l’obertura. Les algues li toquen el ventre, les cuixes. No hi ha petxines. A mesura que l’obertura s’estreteix, ha de estirar els braços per damunt el cap per poder-hi passar. Però no pot. Es queda sense respiració. No s’ha ofegar. Ha de tornar. Enrere, més enrere, més ràpid… Fins que està envoltat de llum. Treu el cap fora de l’aigua. Amb una sensació de mareig, agafa aire una altra vegada i es torna a submergir. Aquesta vegada estira més els braços. Agafant-se a les roques, s’impulsa a través de l’obertura estreta. Sap que no sobreviurà si es troba una superfície aspra. Però no ho és. Les mans li surten de l’aigua i després en surt el cap. Es posa dret. Dins d’una cova immensa.

Tot l’espai està impregnat d’un verd translúcid. Al centre de la cova hi ha una bassa, l’aigua és de color d’aiguamarina fosca, el fons està recobert amb unes pedres suaus, relliscoses i d’un blanc immaculat. Assegut a la vora, l’Andronikos recorre els voltants amb la vista. És un lloc on es podria viure durant algun temps. Però la dificultat d’accés fa la idea poc atractiva. A més a més, ell ni fuig, ni té por. Per què s’hi hauria de quedar? L’aigua era més calenta. L’Andronikos comença a agafar fred. Potser perquè encara no ha dormit. Ha d’aguantar despert una mica més. No sap segur d’on ve la llum. Una certa quantitat es filtra per l’obertura, però la font real d’aquest impressionant verd translúcid ha de ser algun altre lloc. Potser hi ha una altra obertura. Una altra boca, una altra cala, una altra.

Es torna a ficar a l’aigua, agafa aire i se submergeix. Els braços es mouen amb més llibertat aquesta vegada, passa per l’obertura. Va una mica de quatre grapes i surt de l’aigua. El sol ha sortit. L’aire ara és més calent. Amb les mans s’espolsa l’aigua del cos nu. Recull l’hàbit de damunt de la roca. S’ha eixugat. Bé. Molt bé. Se sent ple d’energia. «Hauria de baixar a nedar cada matí», pensa, i llavors se sorprèn: per baixar, primer s’ha de pujar.

Recorre amb la vista les roques altes que envolten aquest extrem de la riba de còdols. En el passat, els nobles de la ciutat solien venir a aquesta illa per fer-hi excursions. Els magnífics vaixells reials segurament no amarraven en aquest costat de la illa, encara que és el que queda més a prop de la ciutat. Potser avui hauria de descansar. Demà pot remar cap a l’altre costat per buscar alguna sendera vella que pugi a la muntanya. Costi el que costi, ha de pujar a la muntanya. Des de dalt, podrà veure l’illa sencera i potser descobrirà algun edifici que hagués servit als cortesans que venien a divertir-se a l’illa. Encara que estigués en ruïnes, potser hi podria trobar un racó habitable. O maons i rajoles que li fessin servei. L’Andronikos no n’està segur. D’altres poden haver trobat refugi en aquelles ruïnes, o podria ser que uns pescadors s’hi haguessin instal·lat. Així i tot, no són gaires les persones que es prendrien la molèstia d’escalar la muntanya. L’Andronikos es decideix a provar-ho.

Es calça. Just per damunt de la cova, veu una roca plana que rebrà el seu primer pas. El sol és més alt encara. L’esquena li crema. Ha d’arribar a la pineda, costi el que costi. El cos exhaust no suportarà la calor. Podria dormir sota els pins, fins i tot menjar un bocí de pa. En algun moment de la nit passada, havia arrencat un tros de pa i l’havia mastegat durant molta estona. No s’ha ficat res a la boca des de llavors. Una vegada està dret damunt de la roca, l’escalada li sembla més possible de fer. Just per damunt, veu una altra roca plana com la que té sota els peus. Cada vegada que les mans intenten agafar-se a la superfície, hi ha trossets de pedra que se li desfan. És impossible sostenir-se. I si gratés el terra amb el ganivet? El terra cedeix lentament a la punta de la fulla i comença a formar-se un estria. Ha de cavar més fondo fins que pugui ficar-hi la mà. Els genolls li comencen a coure. Si pot trobar un altre agafador, s’impulsarà. Una mica més d’esforç. Aferra una arrel que sobresurt. La resta es fa més fàcil. L’Andronikos se sorprèn d’ell mateix quan arriba a la següent roca plana. No estava segur de sortir-se’n.

A partir d’aquí, el pendent és menys pronunciat; pot arribar al cim del penya-segat arrossegant-se de genolls per un camí cobert de pinassa seca. Tota precaució és poca. Aviat està dret entre els arbres. Semblen espelmes negres que la calor hagin estovat, doblegat i retorçat. Un bosc d’espelmes gegants amb unes flames de color verd fosc, pomposes i en expansió. Continua caminant. El terra és gairebé pla ara, però encara rellisca. Si perd l’equilibri, s’agafa a troncs o arrels. Té prou pa a la butxaca per calmar la gana, almenys durant una estona. El tros que es va guardar la nit passada. Després, haurà de baixar a buscar queviures. El pensament de baixar el desanima. Però ja se n’ocuparà més endavant; de moment, no ha de pensar en res que no sigui escalar. És a dir, ha de trobar una manera de continuar l’ascensió.

Extracte de “La tarda d’un dia llarg” de Bilge Karasu, traduït a l’anglès per Aron Aji. Reproduït amb permís de City Light Books.