Fragment
Una èpica de joguina
Emyr Humphreys
1
Em vaig criar en una àmplia vall en un dels quatre cantons de Gal·les. Quan feia bo, des de la meva habitació veia la corba del mar sota les muntanyes a l’angle inferior dret del marc de la finestra. La meva germana i jo jugàvem al jardí. Ens amagàvem darrere del bosc suau de falgueres, ens enfilàvem a les pomeres. Em dic Michael.
Em vaig criar a la cuina i al dormitori del número 15 de Cambrian Avenue. Cambrian Avenue és a Llanelw, que és una animada ciutat de la costa. Va ser sota la taula de la cuina que vaig veure per primera vegada uns brins de pols que flotaven en un raig de sol i unes engrunes de pa blanques i comestibles que hi havia a terra. A dos quarts de quatre jugava al carreró, i els números 13, 14, 15, 16, 17 i 18 em feien guàrdia i em miraven amb uns ulls indiferents i quadrats. Em dic Albie.
Em vaig criar al mig dels noranta acres, al final d’una vall ampla, a la seu de Noè, en una arca ancorada. Em vaig criar com un vedell, i vaig passar de la penombra de la cuina, que sempre estava mig a les fosques, a la llum intensa del jardí buit de davant de casa. Seguia la mare, que passava la cendra pel sedàs, i m’amagava a la seva faldilla per protegir-me de l’eloqüència agressiva de les oques. Seguia el pare per anar a veure el toro nou, i el meu petit puny s’agafava fort als resistents pantalons de pana que duia el pare. El cavall de tir, l’estany dels ànecs, el corral de les vaques i la pallissa, l’estable del cavall i el graner constituïen la meva ciutat. Em dic Iorwerth.
La rectoria era casa meva, va dir en Michael. La meva mare creia que la casa era massa gran. El sou anual del meu pare era de tres-centes lliures, i a això s’hi podien afegir uns petits ingressos privats de seixanta lliures l’any pel lloguer d’una finca molt llunyana, a Cardiganshire, que havia heretat del seu oncle-avi Job. Vaig anar a l’escola i em vaig barrejar amb els nens del poble. D’ell només em distingia perquè quan deixava l’escola o el jocs tirava per un camí amb oms a les vores que feia cap a una casa gran en comptes d’anar a parar a una caseta del poble com n’hi havia tantes; i em distingia també perquè, quan jo veia el rector vestit amb el sobrepellís blanc i imponent, interiorment sabia que me li podia asseure a la falda i fins i tot ficar-li el dit al seu alçacoll dur i lluent.
La mare era estricta i ben educada, era filla d’un vicari i sabia molt de tocar el piano i de brodar. Com que hi havia poques possibilitats que jo anés a una escola privada, la mare es va esforçar especialment perquè em beneficiés d’una bona educació, i volia que sempre fos conscient dels meus bons orígens.
Una tarda plujosa en Wil Ifor Jones va venir a jugar amb mi als estables de la rectoria. En Wil era el noi més atrevit de la classe. El seu pare era un jornaler del camp que tenia fama de treballar de valent, d’agafar unes bones borratxeres i de pegar la seva dona de tant en tant.
«Nid fel yna mae gwneud», va dir en Wil quan jo vaig tirar malament la baldufa, i just al moment que la meva mare venia a cridar-nos per anar a prendre el te. «Així no es fa, ximple.»
«No diguis ximple a en Michael, Wil Ifor Jones, i no facis servir el “ti” amb ell. Hauries de saber quin és el teu lloc.»
Vaig sentir una certa eufòria de saber que se m’havia de tenir per millor que en Wil, que era un noi atrevit, i el vaig mirar amb curiositat. Jo tenia més ganes que mai d’assegurar-me per sempre la seva amistat, però ell no va tornar a venir més a la rectoria a jugar, i a l’escola, durant molt de temps, em va tractar de qualsevol manera.
Al jardí la mare sempre portava guants, i la meva germana i jo arrencàvem les males herbes seguint les seves refinades instruccions. Trèiem les males herbes d’un parterre que hi havia al voltant de la gespa mentre la mare podava els llorers, o, quan ella no hi era, corríem entre els llorers i els rododendres.
A casa la mare deia a la Mary, la criada, que fregués les grans rajoles quadrades del terra de la cuina, que rentés els plats, que planxés la roba, que netegés la xemeneia i que fes altres feines domèstiques, i la meva germana i jo ens ho miràvem tot satisfets.
«Mary!», cridava la mare en diversos tons. «Mari-mary! Mary-mari! Mary-aquesta-casa-necessita-dues-o-tres-criades-i-no-una!»
«Mary!», cridava el pare amb la seva veu profunda, amable i clerical. «¿Que has vist la meva pipa, el meu barret, els meus guants, el llibre vermell, el llibre blau, això, allò o allò altre?»
La Mary era una dona grassa i sense atractiu que confiava en nosaltres i ens parlava d’igual a igual, i nosaltres fèiem nostre tot el que la Mary pensava. Estava carregada de feina. Hi estàvem d’acord. En George Jones era un tros de soca. Hi estàvem d’acord. El nostre pare quan era a l’estudi tenia ben bé una memòria de peix. Hi estàvem d’acord. La Mary era la nostra guia, la nostra consellera en l’empresa de la vida. Érem argila crèdula en les seves mans vermelles i refregades; les seves virtuts i defectes eren els nostres. Estàvem sempre de la seva banda.
A la nit ens llegia contes infantils en un anglès d’una sonsònia inquietant i evocadora: Què va dir en Dobson us animeu a fer una broma ara que el profe és a fora li podríem amagar la carmanyola a l’estudi és massa arriscat va dir en Peers…
La Mary es divertia amb els contes tant com nosaltres i ens deia quins eren els bons i quins no. La Mary ens havia dit que era anglesa. El seu pare havia nascut a Chester, però el seu pare parlava gal·lès quan li venia de gust. Els vells metodistes eren els únics que parlaven sempre en gal·lès tot el temps. Hi estàvem d’acord, i contestàvem al pare en anglès, cosa que agradava a la mare, em penso, al marge del nostre accent, que havíem après de la Mary. Però el pare no va desistir mai del que llavors devia semblar una batalla perduda. És per això que la meva germana i jo preferim parlar anglès. Va ser idea de la Mary. Un dels seus principis.
Corro pel del carreró, va dir l’Albie, i porto un bastó trencat a les mans que faig veure és un volant, i amb els llavis faig el so del motor.
«El meu pare condueix un autobús!», dic a crits a tothom que passa. El meu pare entra per la porta de darrere a prendre el te, llança la seva gorra de visera rígida al sofà i penja la cartera de cuir a la porta.
«Ha anat de poc avui, al doble revolt, entre Pantbach i Pydew.»
«Ah sí, Dic. Què ha passat?», la veu de la meva mare és baixa i pacient.
«Que just quan acabava de fer el primer revolt, surt ximple corrent cap a mi. No el podia pas veure des de l’altra banda de la bardissa, eh que no?»
«Doncs no, i tant que no, Dic.»
«Bona sort ha tingut que jo anava a poc a poc, que si no aquell fill de…» El pare em mira i no acaba de dir el que anava a dir. «El podria haver enganxat. L’hauria deixat fet una coca!»
«Déu del cel!» La meva mare fa que no el cap i em noto les ganes de fer el mateix gest. «Una altra tassa de te, Dic?»
«Diawch, Nel! N’he sentit una de bona avui a la cotxera. Saps l’Archie, un paio de Llansannan, que és cobrador en un dels busos de dos pisos. Ja saps qui vull dir, aquell paio baixet, molt petit. El que sempre diu “Fuig, John Jones” cada vegada que toca el timbre.»
«Doncs, la veritat, no el conec, Dic bach.» La meva mare talla el pa i l’unta mantega com si res, mentre està pendent de la tetera a punt de bullir, del plat del pare i de mi.
«Diawch, que sí que el coneixes, Nellie! Té un geni terrible per ser un home tan petit. Com un Llucifer. El cas és que es va ficar en una baralla amb un d’aquests paios de la Royal Yellow. Saps què va fer?»
«No t’ho sabria dir.» La mare decanta el cap, esperant què dirà ell. El pare fa una pausa dramàtica ara que ella li ha concedit tota la seva atenció.
«Li va llançar la màquina de marcar els bitllets!»
La mare fa cara de sorpresa i esglai, però com que el meu pare continua rient sé que tot va bé.
«I tant que ho va fer. Li va llançar la màquina de marcar els bitllets!»
El pare rota. Després d’estar-se tot el dia assegut, amb les mans agafades a la gran roda del volant que no para de vibrar, la vista clavada a les carreteres sinuoses i empassant-se fum de gasolina amb cada alenada: ja ho diu ell que no és estrany que tingui digestions pesades.
«Tot el dia he de botar per guanyar-me el pa», diu molt sovint. De broma. Al pare li encanten les bromes.
«Tant de bo no em treguin mai d’aquesta ruta circular, Nellie», diu el pare mentre pren una tassa de te dret al costat de la porta de darrere oberta. «És un gust poder venir a prendre el te a casa. Molt millor que fer la ruta del camp.»
«Doncs demana’ls-ho, Dic. A veure si t’ho poden canviar.»
«Ho faré, Nel.»
«Nel! Nel!»
«Aquí tens la tassa de te, Dic. Què hi ha?»
«Gràcies. Només un glop. No puc esperar. A la cotxera diuen que en Foster s’ho vendrà tot a la Royal Yellow. Però vés a saber. Fa de mal dir.»
«Jim Morris deia que treballar als autobusos és la millor feina que hi ha avui en dia. Que no et fan fora tan fàcilment. Vés a saber. Fa de mal dir.»
«Nel! Nel!»
«Aquí tens la tassa de te, Dic.»
«Perdona, Nel. No em puc quedar gaire estona. Diu que fan vaga a la Royal Yellow. N’has sentit res?»
«Ja no saps què creure, Dic bach. Vés a saber.»
«Fa de mal dir. Me n’he d’anar. No facis massa cas a aquests visitants, Nel. Fins aviat, marona.»
«Fins aviat, pare.»
Amb la gorra amb la visera brillant altra vegada al cap i la cartera penjada a l’espatlla, es girava de cara a nosaltres, somrient entre pas i pas mentre passava per davant de la finestra de la cuina.
«Fins aviat, pare. Vés amb compte, pare. Adéu, adéu!»
La primera vegada que em deixen portar una llauna d’una pinta de te calent al camp on el pare i en Llew treballen podant la tanca de bardissa, va dir Iorwerth, és hivern i vaig ben tapat.
«Les tanques de bardissa es tallen fent servir un regle de dos peus, oi, Llew?» El meu pare està content de veure’m córrer al seu voltant. Tot el que diu sembla més alegre allà, a l’aire lliure. A casa sempre està més apagat. «Compte, noi. No t’acostis tant, vida!» Fa anar el podall amb passió; és un home prim, de cabells blancs, que porta uns pantalons de pana i un abric vell i estripat. La meitat de la bardissa està ben retallada i polida, i l’altra meitat està descuidada i eriçada, encara per podar.
Si haguéssiu llegit el diari del meu pare —el gran diari Boots del pagès que té desat al seu escriptori— de l’any 1926, hauríeu trobat que hi explica com, aquell febrer, que era fred, em va deixar anar al graner per veure’l preparar farratge per a les vaques, afamades i que omplien de baf el càlid corral del costat.
«Ho!» vaig exclamar, cridant i ballant.
Clec! Clec! Xuf! Xuf! Xuf!, va fer el motor de fuel, i la màquina de picar herba es va posar a trontollar com una boja. El pare introduïa fenc entre les dents de la màquina. En aquestes dents, quan ell es va girar d’esquena, hi vaig ficar la mà pensant que notaria tot el plaer de la vibració de la màquina, i encara que no me’n recordo, sé que les dents se me’n van endur un dit, i el devien trinxar com si fos herba. La meva mà dreta ara, a part del dit gros, té tres dits i un monyó. Tothom es fixa que escric amb la mà esquerra.
Crec que és un avantatge haver-se criat al camp, primavera, estiu, tardor i hivern. «És un avantatge», deia la senyoreta Roberts, la nostra mestra, «criar-se al camp, i sobretot en una granja, oi Iorwerth?»
«I tant, senyoreta Roberts», responia jo tornant-me vermell.
«Hi ha nens que viuen a les grans ciutats», continuava la senyoreta Roberts, «i que no han vist mai un bri d’herba.»
«Oh, és una llàstima. Una llàstima», deia tota la classe sospirant.
Primavera, estiu, tardor, hivern, de pressa, a poc a poc, a poc a poc, més de pressa, camino una milla i mitja per anar a l’escola vorejant les tanques de bardissa i travessant els camps. Cullo les flors de la temporada: un grapat de prímules per a l’escola, un grapat de jacints per a casa, campanetes per a la senyoreta Roberts, violetes per a la mare; o amb unes polaines altes polaines avanço com puc per la neu més transitable.
«Robert Jones! No et dónes vergonya de viure gairebé al costat de l’escola, i arribar deu minuts tard! I aquí tens l’Iorwerth Hughes, que ha de caminar una milla i mitja i que no fa mai tard, mai. Esborra aquest somriure insolent de la cara.» Sí, Robert, sisplau, Robert, esborra’l. No l’empipi. No el renyi. Siguem tots amics.
«L’Iorwerth Hughes ha tingut totes les sumes correctes aquest matí. Ben fet, noi. Vine i seu al davant, Iorwerth, aquí, seu al costat d’en Michael.»
Molt content, me’n vaig cap al davant amb el meu llapis i la meva llibreta i faig córrer el cul pel seient, i en Michael em mira amb curiositat i em deixa lloc.
«Mama», vaig dir, sense alè al vespre quan vaig arribar a casa a prendre el te. «Mama, la senyoreta Roberts ha dit que avui ho he fet molt bé. He tingut totes les sumes bé. M’ha fet posar al seient de davant, al costat d’en Michael Edwards.»
«Ben fet, Iorwerth. I, digues, en Michael també ha fet totes les sumes bé?»
«No, mama. Només jo.»
El primer dia que vaig anar a l’escola, va dir Albie, m’hi va acompanyar la meva mare.
*Hi ha la Nellie Jones que porta el seu fillet a l’escola. Està massa per ell. Igual que una gallina amb un pollet. El malcriarà. Recorda el que et dic. *
*«Bon dia, senyora Jones. Quin dia tan maco, oi? L’Albie se’n va a l’escola? Hola, Albie! Hola, vida!» *
¿Oi que se’l veu net i polit?
«Adéu, Albie.»
Quins morros fa, aquest nen, mira que és antipàtic! Si sembla un vell! No, això no és normal.
Passem per davant dels petits cancells i dels jardinets, on les mestresses de casa s’estan amb els braços nus a la porta, i passem per davant de les botigues, i la que venen peix fregit amb patates encara no ha obert; veig el senyor Pike, el fruiter, que porta coliflors en cistelles de vímet rodones. Parla amb la mare.
«Bon dia, senyora Jones. Fa un dia preciós. Què, el noi cap a l’escola, eh? Un dia de primera, oi?»
Veig l’ajudant que escombra en la foscor de la botiga les serradures i trossos de paper cap a la claror de la porta; veig el venedor de diaris i de tabac que treu a fora els cartells amb les notícies del dia, que m’entretinc a mirar, perquè em penso que ell vol que ho faci. Però la mare m’estira pel braç.
«Anem, Albie, que farem tard.»
La mare no suporta fer tard. Fer tard està malament.
«Si no vas a l’escola no aprendràs mai res. Va, anem, fes bondat.»
Què són aquestes baranes tan altres que hi ha entre nosaltres i un ampli pati d’asfalt i un edifici de color vermell brut? Què és la porta de ferro forjat entreoberta per deixar-nos-hi passar? Què són aquestes cares espavilades i radiants, aquests grups, aquestes siluetes que corren, aquest cor de veus que ressonen? La meva mare i jo caminem entre les converses, els xiscles de nenes de tota mida i de nens molt petits.
La mare se n’ha anat. Estic sol, assegut en un pupitre, entre molts nens de la meva edat. A la taula hi ha blocs i unes boletes per comptar. Dreta davant nostre hi ha una senyora jove i una pissarra. La senyora jove té una cabellera rossa i una cara amable. Que li agradi jo, sisplau, senyora. Ens aixequem, ens posem en fila entre les taules i sortim ordenadament de la classe, anem per tot el passadís, passem per una porta de vidres i entrem en una gran sala, una sala immensa, plena de nens, centenars i milers de nens, i anem fins al davant. La senyoreta ens fa posar en fila. Em quedo palplantat, tremolant pels nervis, amb el nas que gairebé toca el frontó brillant d’un piano vertical. Veig un reflex borrós de les interminables files dels nens que s’estenen darrere meu. Bang, fa el piano, i salto esglaiat.
«Hi ha una llar per a nens petits
per damunt del cel blau brillant…»
Els rajos del sol de setembre que entren per la finestra alta, com d’església, i toquen les files de cares que canten, les files de boques molt obertes. Pot haver-hi allà, o en qualsevol lloc, espai per a tanta gent? Un soroll molt fort omple la terra, se’m fica a les meves orelles tendres. No és un soroll desagradable; només que no fos tan fort; quina pausa serà l’última… quant de temps s’ha de continuar? Aaaaaamén. I, de cop i volta, silenci.
L’home amb els cabells grisos i un dit dins ficat entre els fulls d’un llibre, l’obre. Els adults decanten el cap i acluquen els ulls. L’home de cabells grisos parla amb els ulls clucs. Miro al llarg de la fila dels mestres i els veig la part de dalt del cap. Miro al voltant meu i els nens també han inclinat el cap i han tancat els ulls. Ara tinc l’oportunitat d’entendre alguna cosa. Tots ells estan en silenci, amb els ulls tancats. No em mira ningú i jo miro a tothom. He començat a explorar una nova dimensió.
Com que era el fill del rector, va dir Michael, i l’escola del poble era una escola de l’església, ben aviat em van reconèixer les gràcies. A l’escola dominical també s’esperava de mi que donés respostes brillants. Hi havia quatre mestres: la senyoreta Meurig, per als més petits; el senyor Jones, per als nens; i la senyoreta Watkins, per a les nenes; el meu pare s’encarregava dels joves i d’alguns adults. La senyoreta Meurig, amb un alfabet de cartró a la falda, ens va ensenyar les beceroles en gal·lès i ens va llegir històries de la Bíblia i ens va mostrar unes estampes brillants: Ruth que espigolava el camp de Boaz, Abraham i Isaac a la muntanya de Morià.
Ben aviat em van posar a la classe del senyor Jones i vaig passar a ser el seu alumne més jove. Amb ell apreníem de memòria el credo en gal·lès. Vaig provocar un cert rebombori perquè no vaig voler reconèixer que sabia llegir el gal·lès. M’imagino que la Mary, la criada, havia sembrat dins meu la llavor de la sedició. Com que el senyor Jones tenia por del meu pare i volia evitar de totes passades l’enrenou, al final vaig poder fer la meva. M’asseia en una punta del banc i esperava amb impaciència que em toqués el torn quan llegíem els Salms entre tots, un verset cada un, perquè els llegíem en anglès, i jo sabia llegir l’anglès més bé que els altres. Si em tocava un verset llarg, jo n’estava encantat i el llegia tan de pressa com podia per recalcar la meva superioritat. Per culpa d’això els altres em tenien mania i no em volien als seus jocs ni a les seves converses. Em girava a mirar-los, per damunt de l’espatlla, encantat amb la meva superioritat, mentre corria sol entre les tombes cap a la porta de la rectoria, i ells anaven pel camí ample cap al pòrtic del pati de l’església. Quin avantatge era tenir un camí propi per anar i venir! L’avantatge! La superioritat!
El meu pare tenia dos ajudants seglars, que venien a prendre el te, en la solitud del seu estudi, un diumenge l’un i un diumenge l’altre. L’un era un pagès, amb qui va parlava d’agricultura i de xafarderies locals, i l’altre era el mestre del poble, a qui mirava de despertar l’interès per l’arqueologia. Se’m permetia afegir-se a ells després del te sempre que la conversa fos apta per a unes orelles joves. M’asseia a prop seu i escoltava amb atenció fins que era l’hora de l’ofici de vespres. De vegades m’enduia un llibre de contes, i quan vaig anar creixent vaig anar perdent l’interès en la conversa i guanyant-lo en el llibre.
Però en aquesta època sóc un públic pacient que escolta el senyor Lewis, el mestre d’escola, a qui li agradava parlar de futbol més que de cap altra cosa, i el meu pare, que volia parlar d’arqueologia, i el senyor Williams i el meu pare, que parlen tots dos de les meravelles de l’agricultura i de les genealogies i les estranyes històries de les famílies de la nostra parròquia.
«El Daily Mail en va tenir una de bona contra els laboristes ahir. Ho va llegir, rector?»
«Llwynhendy és una granja antiga molt interessant, sap, Lewis, molt interessant. El camí de la granja és definitivament l’únic que queda dels romans en aquesta parròquia. Això ho tinc demostrat.»
«Rector bach, no havia vist mai una vaca com aquella. Tenia un braguer, escolti, no he vist res tan ben fet.» «La mare de Hughes bach i l’àvia de Twm Tan Twr eren germanes, com diu vostè, però jo encara no veig com poden estar emparentats amb Lias Tyn Gors, rector, la veritat.»
«Ja l’hi ensenyaré el llibre, Williams. N’estic ben segur. Michael, passa’m aquest llibre blau gros, d’allà el prestatge de baix.»
«Donaré un cop d’ull a l’antic registre parroquial, senyor Williams. Porta’m les claus, Michael. Ja l’hi dic que John Morris té més de seixanta-cinc anys. Hi pot pujar de peus. Però l’hi vull dir ben segur.»
El senyor Lewis parla a poc a poc. Té tantes ganes de complaure que deixa les frases a mitges, com si convidés l’interlocutor a acabar-les com més li vingui de gust. Jo penso entre mi, gairebé amb dolor: Au, faci el favor, senyor Lewis! Complagui’s a vostè mateix. I m’invento un acabament que em sembla que no pot deixar de complaure a ningú, que és el que agradaria més al senyor Lewis. Però no sabrà mai el que he fet per ell.
El senyor Williams creua les cames, que les té curtes i grosses, i li veig els calçotets llargs més amunt dels mitjons gruixuts de llana. Ai!, penso entre mi, desesperat: posi’s bé els pantalons, faci el favor, senyor Williams. El senyor Lewis ajunta les puntes dels dits i, a través de les seves ulleres, es queda mirant alguna cosa que se m’escapa.
El senyor Williams fuma com una xemeneia, amb prou feines li veig la cara darrere del núvol de fum en suspensió que li forma lents remolins al voltant en l’estudi sense corrents d’aire. Llavors, potser el meu pare distingirà l’esfera del rellotge que hi ha a la lleixa de la xemeneia i dirà:
«Ai, Déu, Duw, Duw! Falten cinc minuts per a les sis. Acompanya’m, Lewis Williams, que hem d’anar a l’església. No poden viure sense nosaltres, ja ho saps Michael, vés a rentar-se.»
«Aquesta nit el servei és en gal·lès, pare. Que em puc quedar a casa, sisplau?»
«Vés a rentar-te, i no em vulguis fer creure que no entens el gal·lès! Va, afanya’t. Tot és culpa d’aquesta criada que tenim, sap, senyor Lewis. Diu que no sap parlar gal·lès. Si sentís anglès l’anglès que gasta! Anglès d’ovelles! Però les criades van tan escasses, que què hi podem fer?»
La Mary es carrega tota la culpa, però de fet és la meva mare qui fa anar la meva germana a un internat de Llandrindod perquè millori l’accent. La cosina de la mare n’és la directora i per això la meva germana té unes condicions especials. D’enviar-me a mi a un internat no se’n parla.
La meva germana, que ha passat l’estona entre el te i l’ofici de vespres amb la Mary o amb la mare, ara es presenta i fa una cursa amb mi per la gespa i a veure qui salta primer la paret al cementiri per entrar al pati de l’església. D’altres vegades la mare ens atrapa a temps i ens fa passar per la porta blanca i seguir el sender oficial.
A l’església s’encenen els llums perquè durant la segona lectura es farà fosc. Se sent olor de parafina i l’aparell d’escalfament bull. D’una caldera que hi ha al darrere de l’Església en ve el soroll fort de l’aigua que bull i un nuvolet de vapor. En John Elias toca la campana, una mà darrere de l’esquena, amb els dits que juguen per damunt del tall de la seva jaqueta. Té els cabells escassos i porta la ratlla al mig; la cara colrada per la intempèrie se li arruga per formar un ample somriure desdentegat quan ens saluda amb el cap i alça els ulls cap a la caldera; al front se li marquen els pecs i eixampla encara més el somriure.
L’aigua bullent bramula quan ens agenollem per resar. La meva germana i jo tenim por. Ella murmura: «Dolgarrog», i veig la primera plana del *Christian Herald *que la Mary ens va ensenyar la setmana passada: una dona agafada a la branca d’un arbre amb un nadó a l’altre braç, i l’aigua de la presa rebentada que omplia la imatge. El so de la força de les aigües m’assalta les orelles. ¿I si la caldera on bull l’aigua rebentés, i si les canonades explotessin? La caldera era al darrere de l’església, mentre que nosaltres ens asseiem, molt ben posats i en silenci, al segon banc comptant per davant. ¿Ens podríem escapar a temps? Potser a través de la vidriera. O ens podríem enfilar al púlpit i quedar-nos dalt de la Bíblia mentre l’aigua bullent aniria pujant.
«Rhif yr emyn dau gant tri deg a phedwar, dos-cents trenta-quatre.» Gràcies a Déu per la veu ferma del meu pare que ve de la part de darrere de l’església. Tot anirà bé. Fa molt de temps que la meva mare ha aconseguit que no em giri, però el coll se’m continua contraient. La senyoreta Morris, que toca l’òrgan, torna a anar endarrerida. Oh, l’interval dolorós. Una solterona grassa amb un barret de palla i ulleres de pinça remena el seu llibre d’himnes i pedala tota l’estona per fer entrar el vent als pulmons cansats de l’òrgan.
Ha acabat! Ens aixequem. El meu pare, amb un sobrepellís blanc emmidonat, camina solemnement pel passadís entre els bancs, ens passa pel costat sense dirigir-nos la mirada. Fa una genuflexió elegant davant nostre. Continuem cantant.
