Fragment
Mirdja
L. Onerva
La Mirdja girà el full i llegí a mitja veu:
“―No sóc una esclava.
―T’equivoques, maca, totes les persones són esclaves… esclaves del seu destí…
―Les persones, sí, però les dones, no; les dones són més fortes que les persones…
―T’estàs burlant de tu mateixa, bell dimoni.
―Penses vèncer el dimoni?”
La Mirdja llançà el full de la mà i començà a caminar nerviosament.
Amb tot, havia tingut una sensació encertada. Tot allò li era molt proper, més que proper: com si hagués sortit d’ella mateixa… D’on l’havia trobada, aquell home? Amb quina força havia creat una nova Mirdja, aquell follet del bosc? Incomprensible…
De sobte s’aturà.
“Penses vèncer el dimoni?” repetí mentalment.
No! Exclamà després amb un somriure orgullós i arrogant. Per què rumiar-ho més! Ja que la casualitat m’ha regalat un paper tan formidable, el vull representar. Però que no t’estranyi a tu qui, sense saber-ho, has buscat la meva imatge i, igualment sense saber-ho, has aconseguit que em converteixi en una companya per a la teva tasca de creació, que no t’estranyi si sota la teva forma familiar hi trobes una ànima desconeguda! Doncs al moment que trepitgi l’escenari, terminarà la teva ànima i començarà la meva. Aquesta única vegada, la primera i l’última a la meva vida, em vull representar a mi mateixa, brillar i ésser meravellosa, i la teva odalisca no pot tenir cap altra ànima que no sigui la meva. I et garanteixo que, a la nit que jo governi el teu paradís musulmà, aquella nit no hi haurà qui venci el dimoni!
II
La Mirdja actuà.
Una bellesa electritzant fluí a través de centenars de cors, fluí com un miracle des d’aquell àgil cos jove, des d’aquella veu que utilitzà tons inexplicables, des d’aquella mirada i des d’aquella ànima, per damunt de tot de l’ànima…
Se sentí una remor entre els espectadors:
―Insuperable!
―Una veritable nova estrella!
―Fins ara una debutant mai no havia actuat així…
I més tard, quan la Mirdja aparegué a la sala de festes, totes les mirades es dirigiren cap a ella. Havia estat un triomf perfecte. Ara ella era la prima donna de la nit als ulls de tothom…
Però sembla com si la Mirdja no se n’adoni de res. O sí que se n’adona, però la seva ànima es mostra freda i indiferent vers l’estima del gran públic. I no és perquè ja no tingui ambició, sinó perquè, aquesta vegada, l’ambició és d’una mena molt especial i personal.
És que la Mirdja ja no pot amagar-se la veritat…
Tot allò ho ha fet per a una persona… Per al desconegut que l’havia conegut per endavant…
Només en ell ha pensat des del començament quan es comprometí… i, després, contínuament. Ell ha estat l’origen de cada rampell d’ambició, de cada onada d’alegria i d’entusiasme en la ment d’ella. Per a ell ha assajat, per a ell s’ha empolainat i ha encès la seva ànima, per a ell ha pujat a l’escenari… Així que, aquesta nit quan ha estat superba, ho ha estat només per a aquell home. Només l’ha volgut enlluernar amb la seva gràcia, sorprendre i sotmetre amb el seu geni. Només dels seus llavis vol sentir ara un reconeixement exaltat per l’èxit de la nit…
Per això la Mirdja camina en un somni meravellós sense veure res ni sentir ningú…
La gent li és una remor llunyana. Un murmuri d’espera de l’home que vindrà aviat amb els llorers i premis i discursos ardents…
Però no ve ningú…
La Mirdja dóna respostes distretament cap a la dreta i cap a l’esquerra…
El somni comença a esvair-se… Els pensaments es perden al buit de la desil·lusió. I neix un horror pàl·lid, un orgull ferit i una malícia que comencen a ocupar el lloc dels somnis…
―Quin aspecte té el Sr. Norkko? ―pregunta la Mirdja de sobte, com de passada.
―Bah, no és gaire ben plantat. Però no el coneixeu, senyoreta? No s’ha presentat? Encara que tot el seu èxit ha estat gràcies a vós! Quin escàndol. Quines maneres, les de l’home! On deu ser ara? Fa poc conversava amb en Runar Söderberg. Però en Söderberg és aquí mateix. Permeteu-me presentar-vos: el llicenciat Söderberg, la senyoreta Ast.
La Mirdja saluda distretament un senyor ros de mitjana estatura.
―Eh, on és el Sr. Norkko?
―Marxà quasi immediatament després de la fi de l’obra. És una mica rar i no es troba gens a gust en grans cercles…
La resposta passa com una ona tèrbola per sobre de la Mirdja. Marxà! Com podia ser! Com podia ser que congeniessin tan poc! I la Mirdja havia volgut inspirar aquell home! En un estúpid tan menyspreable ella havia malgastat la seva ànima! A la pols tan menyspreable havia bufat el seu hàlit! Però tot i així… És rar perquè marxà… Enigma, inexplicable, relliscada i espera eterna per l’ànima de la Mirdja, i per això tan odiós, odiós…
Un somriure molt petit i molt maliciós descansa als llavis de la Mirdja. I ella diu, com a si mateixa:
―L’ofici de geni implica raresa…
En Runar Söderberg mira a la Mirdja una llarga estona i després li diu:
―El to de la vostra veu em diu que he de defendre el meu amic absent. Veig que esteu fent una petita burla del seu epítet i del seu caràcter… Per tal d’evitar qualsevol malentès només vull dir que en Norkko no pertany als que s’escuden ni en un ni en l’altre. Ell és senzillament tal com és, incurablement natural i, per tant, rar si es mesura amb la balança de qualitat del gran públic. Però això deu ser el destí de tots aquells que són … O potser no sabeu també alguna cosa sobre això, senyoreta Ast? Vós tampoc sou com totes les altres…
La veu que parla és viril i sonora però tan mesurada i reposada que sona gairebé monòtona.
Per primera vegada la Mirdja mira cap al seu nou conegut que s’anomena amic d’en Norkko i com a amic comença de seguida, sense ser-ne conscient, una lluita contra el corrent secret dels estats d’ànim d’ella. La mirada de l’home és tranquil·la, inexplicablement tranquil·la. “A quina fondària són amagades les seves inabastables vibracions de passió? Hauran sortit a la superfície alguna vegada? Un home intacte!” així pensa la Mirdja.” Però amb quin dret ve a ficar-se amb altres persones. ‘Vós tampoc sou com les altres.’ Una introducció molt hàbilment escollida, sí senyor!”
I com a dona de món contesta a l’antiquíssima adulació arronsant-se lleugerament les espatlles i dient fingidament:
―Oh, com ho sabeu?
―Però si us lliuràreu des de l’escenari ―li contesta a la seva manera tranquil·la i suau.
Les comissures dels llavis de la Mirdja tremolen. Això sembla embruixat. Quan s’ha tornat tan transparent? O aquell Norkko i l’amic d’en Norkko han nascut per a prendre-li el pèl?
―No sabeu que ―diu ella rient― els actors només són imitadors d’ànimes humanes? Donen i posseeixen de tot llevat de si mateixos, és seguríssim…
―Però igualment segur és que un artista no pot donar al seu art més del que té. I no hi ha cap artista sense una personalitat d’artista… Però no estic intentant fer creure, de cap manera, que de la primera obra d’art ja sigui capaç de veure dins de l’ànima de l’artista… I el que he dit de vós fa un moment… és totalment general… no us ho prengueu malament… A més a més, el vostre nom no m’era desconegut…
―Que estrany que no us hagi vist mai abans!― se li escapa dels llavis a la Mirdja.
―He estat a l’estranger uns quants anys…
Alguna cosa se sobresalta dins de la Mirdja. De sobte tota la seva pròpia cerca coent pel món comença a reviure i a cremar en els seus records… Per què altra gent devia creuar la frontera? Què devia cercar, què trobar i portar a casa? I aquest home davant seu, quin bagatge devia portar dins del pit sota el seu silenci impertorbable? El sagrat o la immundícia de la vida? La integritat o… era possible que tingués davant seu un company en el infortuni, un d’aquells destrossats que ella havia imaginat que formarien una nova humanitat meravellosa per a ella allà lluny…
I tot d’un plegat la Mirdja s’adona que estan sols.
Se n’adona perquè s’ha produït un miracle en ella. Una burleta dura i punxant s’ha convertit en profunda i callada, gairebé tímida…
Estan asseguts en una petita estança lateral. A l’aire del seu voltant flota un brogit confús, fosc, i per sobre tota la resta de la sala gran se sent, baix però penetrant, la melodia d’un vals tan trist que trenca el cor…
I una emoció forta comença a doldre dins el cor de la Mirdja, un sanglot reprimit durant molt de temps lluita per sortir. Tot és buit i oblidat, cap endavant i cap enrere, tan sols el moment, aquest moment, és viu! Així ha de ser. I la seva bogeria torna a pregar per la benaurança de poder-se lliurar sense pensar… Treure’s, per un moment, les màscares i les cuirasses i tremolar oberta, sensible i feble davant d’una altra ànima, igual d’oberta… ah, quina felicitat! Però qui es creuria la seva sinceritat, la d’ella que sabia actuar tan bé! ―I en l’home que tenia davant seu tot era tan amagat, tot era tan immòbil i permanent, tots els seus trets ho expressaven… Però quan, d’una vegada, s’obrís i m’agafés entre els seus braços, seria un lloc tan segur per descansar-hi…
El silenci entre ells és estrany…
La Mirdja ha de violentar-se, fer desaparèixer les llàgrimes i els somnis:
―Però aleshores ja ens havíem trobat abans sense ser-ne conscients, havíem respirat el mateix aire allà al vast món, en tenim records comuns… O no, què estic dient! Altres persones no poden tenir records com els meus.. Jo perseguia mers somnis…
―És el que fa la majoria…
―Així que la majoria tornaria alatrencada, sense haver trobat res.
―Sempre es troba alguna cosa, encara que no exactament la que se cerca.
―Alguna cosa! Jo també creia que per fi havia trobat alguna cosa, però no era més que un somni, potser el més gran de tots.
―Parleu amb amargura i, no obstant, teniu tot allò que jo he cercat en va fins ara…
―Què és?
―Un mateix. Tot el vostre ésser ho comprova.
―No entenc què voleu dir… Sortint dels vostres llavis sona gairebé com una burla. O no sabeu el que dieu. Si més no, no us ha estat possible cercar el que jo tinc i al que ja he posat un nom. Una persona sentimental sense sentiments, una persona racional per a qui la raó és un parany, cercadora que ja no li queda res per cercar, tot allò a la vegada i, a més a més, ensorrada la seva pròpia buidor!… Bonica troballa, realment! I això sóc jo! Salveu-me de mi mateixa! És una misèria…
―Poder parlar així demostra que encara sou massa valuosa per a vós. Malgrat tot, encara teniu alguna cosa per cercar i trobar a la vida… alguna cosa més valuosa que vós mateixa… Allò serà la salvació…
―Que ben sabeu encertar el punt sensible on atacar… Però ja sóc vella i tinc experiència…
La Mirdja torna a callar. L’altre tampoc no diu res…
A la fi la Mirdja continua:
―Escolteu-me, digueu-me la veritat, m’he lliurat des de l’escenari tal com heu mencionat al principi? M’he lliurat realment, sense reserves, a tothom que havia comprat una entrada…?
―No us amoïneu, senyoreta, no us heu prostituït, de cap de les maneres. Disculpeu-me la meva manera frívola de parlar. No té importància, de veritat…
―Sí que en té ―li etziba la Mirdja― perquè heu dit a veu alta el meu pensament més íntim. Ja que, en venir aquí aquesta nit, he vingut amb la intenció de lliurar-me des de l’escenari. Així mateix, literalment. Però no a tothom, només a un que ho entengui… für die Wahlverwandtschaften…[1] I ara desitjo de tot cor que sigueu vós l’únic, l’únic ―repeteix impetuosament―. Sí, ara li toca a vós estranyar-vos i a mi, demanar disculpes. Però mireu, més d’un cop, durant aquesta nit, heu tocat la meva ànima molt de prop… Primer m’irritava però ara m’alegra perquè sento que puc parlar-vos obertament. Sento que m’enteneu, encara que vós mateix, de moment, ho neguéssiu, i jo sempre respecto els meus sentiments… No deixeu que això us molesti, no us obligueu a complir normes de cortesia, sigueu vós mateix, com jo ho sóc vers vós. I, després, penseu de mi el que vulgueu! No deveu haver experimentat mai com se sent una persona que sempre ha jugat amb el seu talent d’actuar, quan de sobte la sorprèn una necessitat imperiosa i enorme de naturalitat… Realment, voldria ser actriu ―afegeix amb menys aplom― però no puc… No tinc cap imposició però la meva vida penja de molts fils…
―Fils del destí…
―Qui els deu teixir? Déu, diuen. La vida, tots nosaltres i ningú…
―Sí, la vida és un misteri etern…
―I alguns diuen que no és res més que una reflexió d’alguna cosa més gran… com simbolisme…
―És gran i objectiu, el seu món envaït per religió i metafísica… Però pensant subjectivament en el petit món interior em sembla gairebé més segur i confortable anomenar la vida d’una altra manera, per exemple, impressionisme. És una cosa tan canviant, sempre en moviment, acolorida per l’atmosfera d’un instant…
―Heu tornat a expressar un pensament que no m’és desconegut…
―Però si me l’heu transmès vós. Pensava en la vostra recent actuació. Era una veritable victòria de l’impressionisme sobre les ànimes, com ho és sempre l’art autèntic. Emet tal color i calor i resplendor que il·lumina tot el món amb el seu color i les seves creences. Ho he sentit molt clarament aquesta nit, també. Mentre actuàveu, tot el meu concepte del món era com cera a les vostres mans creatives. Tot el que vós oferíeu, ho havia d’assimilar, creure i viure. Un món imaginari més estrany, tan llunyà i poc important, pel vostre toc de sobte es tornà una realitat propera i meravellosa…
―A l’ésser humà li agrada tant jugar amb mentides boniques… Deu ser per l’enyorança inexplicable que l’interior de l’ànima humana sent per somnis inassolibles que no es poden atrapar mai, creences que ja no es creuen, tota la bellesa que no es troba en lloc…
―Però què és més real per a nosaltres que els nostres somnis una vegada que hagin emergit del seu estat de letargia fosca i començat a brillar!… I l’artista és el gran Déu que és capaç de donar vida als nostres somnis i realitat a la bellesa. Abans us heu burlat de l’actor però devia ser només perquè en el vostre cor s’amaga un foc d’autoburla constant. Entre totes les aptituds humanes, de la meva part, no veig cap de més meravellosa i versàtil que la d’actor. Un actor ha de tenir una gran ànima d’una gran persona, la vostra ànima i la meva i la dels centenars de persones amb qui ens creuem, tan estranys i freds, cada dia. En el seu art entén a tothom i tothom l’entén a ell, i així les persones es troben, les unes a les altres, en ell que té l’habilitat creativa de renéixer a cada instant. I per això, ell toca amb les cordes de les ànimes qualsevol capritx seu i per això és el governant i educador més poderós de les ànimes… Vós teniu un do meravellós…
―Em sona familiar però per a què serveix la meravella del do a un que no sap fer-ne ús? Ja us he dit que, amb tot, no seré actriu… No n’he sabut mai, ni aprendré mai a treballar, mai. I per tant, qualsevol pensament d’una professió m’espanta…
―Però entre treball lliure i professió hi ha una gran diferència. Qui ha sentit dir que un artista preparés la seva creació per amor a la professió o per ordre de l’administració! A l’inrevés, precisament, entre totes les criatures de la creació, els artistes són els únics savis i valents que han gosat titllar la professió i la cerca de professió com a prejudici. I en realitat ho és.
―Però vós sou un perill per la societat ―diu la Mirdja rient―. Potser hauria de començar a predicar-vos una doctrina més sana? Doncs, escolteu… Però, sabeu què és la societat? És la nostra oficina professional, un centre penitenciari perfectament organitzat aprofitant tots els últims invents, posat aquí com a càstig per les nostres malifetes i, probablement, com a font de felicitat per a les noves generacions. Ens fa treballar i ens sustenta. I ens sustenta molt bé, i encara millor quan hi hagi més treball forçat i més llibertat restringit per oferir. És l’or d’aquesta mansió. I hi regnen un bon ordre i benestar, un crim moral tan gran com sustentar algú que no tingui professió és inimaginable. Objectes de luxe i joies no són permesos…
―Atureu-vos, atureu-vos ja! ―exclama ara en Söderberg―. Jo també tinc punts sensibles. I sortit de la vostra boca tot això sona encara molt més cruel. Deixeu les paraules dures i amargues per a les persones com jo que ja estem lluitant amb els directors de presidiaris i que segurament aviat ja haurem de deixar-nos a la mercè del treball forçat… La majoria de nosaltres tenim molt poc a perdre en comparació amb vós. Però, què teniu a veure amb la societat? No us trobeu en una posició que us permet viure lliure d’ella? No la necessiteu i sou realment una joia massa valuosa per a ella. Però els individus necessiten tals joies. L’home no viu només de pa. Oh, senyoreta Mirdja, mantingueu-vos com a consol i salvació de les ànimes boniques! És prou professió per vós.
―No crec que hagi salvat a ningú. La meva consciència és la d’un assassí…
―Sou massa sensible! Però així és més llarg el camí fins a la gran consciència comuna… la consciència de l’assassinat… No us deu haver tocat mai cap violència externa, sempre heu tingut la llibertat…
―Potser ha estat la meva perdició. Potser precisament a mi m’hauria anat bé estar a les dures mans de l’obligació, a les tenalles fèrries de la necessitat…
―Quanta gent hi haurà perdut la vida…
―Segurament hauria matat el meu talent, però m’hauria donat caràcter, dur i ferri…
―Hauria estat una gran felicitat?
―No ho sé…
―O potser no anheleu la felicitat?
―Sí, alguna cosa, a la meva manera. Un suport sota els peus, treball que valgui la pena fer, contingut que doni forces per viure…
―Oh, senyoreta Mirdja, quedeu-vos per a les ànimes boniques!
―On són?
―Sempre us trobaran. Sou un imant per elles. L’afinitat se sent des de la distància de centenars de llegües. No ho heu experimentat?
―En totes elles m’he trobat a mi mateixa, com ara mateix en vós. També he estimat a alguna d’elles… potser… però no m’ha anat bé amb ningú…
―Quina diferència amb mi! És que jo, a mi sempre m’ha anat bé amb tothom… però no he pogut estimar ningú ―afegeix en Söderberg bromejant.
―No és veritat o només és mitja veritat ―l’interromp la Mirdja bruscament―. Vós parleu de l’escorça i jo del cor. En el vostre interior, sou tan solitari i tan poc comprès com jo. Us les apanyeu mantenint-vos fora del joc…
―Sou valenta… De què ho heu deduït?
―Oh, de tot. Ja de la vostra veu introvertida que té un to fosc que dringa per ella mateixa. Teniu una veu molt maca, és com música, però no és per altri. I sé que només en un ambient de llarga sospita hermètica heu estat capaç de convertir la tonalitat càlida original en una altra tan freda i indiferent. Ara ja porta un to d’equilibri perfecte, no serveix ni per odiar ni per estimar…
La Mirdja calla de sobte. L’altre la mira d’una manera tan rara…
Per una estona llarga no diuen res, cap dels dos.
Finalment en Söderberg diu:
―Les dones solen ser infantils, però vós no ho sou…
―Ja he superat la fase tempestuosa i fervorosa…
―N’esteu segura?
―Sí.
―És el punt d’inflexió a la vida d’una persona. Sovint es torna…
―Vell, sí. Es pot tornar vell en un dia. Després d’adonar-se què s’han cremat les ales…
―Quelcom semblant. Però l’evolució no s’interromp quan les ales daurades es trenquen…
―Potser només són d’or fals…
Tots dos tornen a callar. Sense adonar-se’n, s’han apartat completament de la resta del públic.
―Mireu com estem asseguts aquí, com dos amants ―se’n riu sobtadament en Söderberg.
―O com dos vells ―afegeix la Mirdja.
―Aquesta gent no us fa gràcia.
―No.
―Em permeteu acompanyar-vos a casa?
―Amb molt de gust.
Marxen sense que ningú els vegi.
Després caminen molta estona en silenci per un carrer fosc.
―És estrany ―diu la Mirdja al final―, em sembla com si us hagués conegut sempre i, no obstant, avui ens hem vist per primer cop… Això deu ser l’afinitat electiva?
―Sens dubte, aquesta nit ha estat un d’aquells moments els quals recordaré sovint, com altres pocs moments d’oasi a la meva vida…
Tornen a caminar sense dir res, callats com dos pensaments un al costat de l’altre. Així fins a la casa de la Mirdja.
―Visc aquí ―diu la Mirdja.
Però l’altre encara no diu res. S’atura davant d’ella i la mira, mira als seus ulls…
―Per què em mireu així, què veieu als meus ulls?
“Veig una dona que entén els homes” pensa en Runar Söderberg. Però no ho diu a viva veu. I els seus pensaments prossegueixen: ”podria estimar a una dona així i ser-li un cavaller fins al final…” Però s’ho calla encara més fermament…
I la noia davant seu espera i pensa coses estúpides semblants: ”a un home així, tan tranquil i profund i ordinari, tan moderat i elegant, a un home així podria estimar-lo llargament…” Però de seguida afegeix: “Ximpleries! Jo sóc jo i tu seràs com tots els altres…”
Es miren i callen.
Però de sobte la noia se’n recorda: “però si no sé estimar…”
I l’home: “però si ja no cerco cap dona…”
Es donen la mà i se separen.
III
Fantasmes, fantasmes…
-—|-—|-—|-—|-—|-
El vent udola i les frontisses de l’infern grinyolen… A l’aire volen bruixes muntades en caps d’escombres velles i dimoniets serren les dents a les capçades dels arbres. Se sent xiuladissa, xerradissa i llampegadissa.
Però no és de veritat, no us penseu!
És només un joc grotesc de les ombres, festa de màscares sangonosa de les ànimes perdudes… Hi ha color, però també grisor dels desitjos… Foc i gel, somnis lleugers barrejats amb malsons pesants…
-—|-—|-—|-—|-—|—
Tot això mira la Mirdja en la seva ànima i pensa:
No fa gaire que encara creia que era una estàtua de pedra sobre la meva tomba. Una enorme tossa sense ànima… una creu negra que sobresortia de les cendres de l’esperit apagat…
I ara tot ha canviat.
Ara hi ha fantasmes, és cert, ara hi ha fantasmes! El cor de la pedra comença a bategar… A la seva superfície gèlida s’obren dos ulls profunds i dolorosos i als ulls pugen veritables llàgrimes humanes…
Així que tot ha estat només una mort falsa o un son sense somnis on una persona molt cansada ha caigut de sobte… ¿I no havia estat la Mirdja un cop molt, molt cansada… abans, fa molt de temps… Una vegada a la Nit de Walpurgis[2]… quan sentí que ja havia plorat fins a l’extenuació…? Aleshores el son degué caure sobre ella… I des de llavors ha dormit i el temps ha dansat sobre ella com una ombra…
Però ara han arribat el despertar i la renaixença i a partir d’ara comença el punt d’inflexió a la vida d’un ésser humà…
Això ho digué ell…
Tornar a seguir cap endavant però deixant una petjada millor que abans, tornar a elevar la mirada cap als estels però més nets i més durables que abans, tornar a encendre’s com una flama dolorosa però més profunda i més assossegada que abans…
―Jo, mil vegades boja! ―exclama la Mirdja―. No seré capaç de tornar-me més sensata mai! Mil vegades he rebutjat les trinitats de tota la bona gent i mil vegades he tornat a pregar que me les tornin. Puc entendre que encara demani de la vida fe i esperança, però que demani amor… que encara sospiri per amor!
Quina incansable perseguidora de somnis sóc… sóc com… una somiadora a una riba que, arriscant-se la vida, perd, que arriscant-se l’ànima allarga la mà cap al reflex d’una flor a l’aigua…
Allarga, allarga…
Més… més… més….
-—|-—|-—|-—|-—|-—|-—|
[1] “per l’afinitat electiva…” Traduït de l’alemany. Fa referència a la metàfora utilitzada per J.W.Goethe.
[2] La nit del 30 d’abril a l’1 de maig. És una nit màgica molt celebrada a l’Europa del Nord. (N. de la T.)
Contacte per als drets de traducció:
KatjaKaulio katja.kaulio@otava.fi
Otava Group Agency
Uudenmaankatu 10
00120 Hèlsinki, Finlàndia
+358 9 19961
