Fragment

Requiem dels innocents

Louis Calaferte

Capítol IV El meu pare s’havia instal·lat al barri després d’haver passat unes quantes vegades per la presó; per robatori i atracament a mà armada. La meva mare que, per la seva banda, explotava un do prou curiós per a l’avortament, l’havia seguit dòcilment al seu retir. Tot i així, érem una família honorable. Feia temps, en Feld havia intentat suprimir dos testimonis molestos. Començant pel seu pare. En Feltin tenia bastants records empipadors, al seu passat, i la policia, mentre l’explotava, no el perdia de vista. I en Dumas, el drogat; en Shelbann, l’eunuc nòrdic condemnat onze cops, i en Malot, un antic mariner que havia tingut bastants maldecaps amb una policia estrangera i que encara no ho devia tenir aclarit, perquè cada vegada que rebíem una visita de la bòfia vèiem com quedava blanc. En Malot, que sabia callar tan bé que va poder dinyar-la en llibertat, una dolça tarda com tantes altres, retorçant-se pel ciment de la seva barraca igual que fan els cucs. Sense ni un crit. Aquests i uns altres de qui els noms m’han fugit. Cràpules. Cràpules i homes, els meus germans, que no s’escapaven mai d’una mena de devastadora poesia. El mariner només tenia un secret: el mar. Amb veu llunyana, brodava:

—Quan navegava!… Sentiu això!… Quin sarau! El mar i més mar i els ports i les putes i l’asfalt i les cordes i els ofegats i el mar!… Quina vida!… I pensar que la dinyaré aquí!…

No parava mai de parlar de les seves aventures de mariner.

—Una nit, a Lourenço Marques, a Moçambic, al sud, a baix de tot, al sud sud, a Lourenço Marques, tot just tocar terra, què veig? Una tia. Negra. De banús. La veia d’esquena. Un cul que ballava de dreta a esquerra. Un bon cul de xinadora. Una negra, podeu dir… A mi tant me fa. Li vaig al darrere, no la volia perdre. Volia tirar-me-la. De totes totes. Era així, jo, amb les dones. Així que trepitjava terra tenia ganes d’una paia, negra o vermella o groga, una dona i prou, la primera que veia. Les que corren pels molls no són esquerpes. Us ho asseguro. O sigui que m’afanyo darrere la negra. La segueixo un bon tros, pel gust de veure com gronxa el cul. Un bon balandreig. Començo a imaginar-me coses, un piló de coses; amb les de color no m’estava de res, normal. M’imagino la puteta entre els braços, ben estreta, amb els pits esclafats sota meu i jo que amb les mans li agafo les natges per sota. No li trec els ulls de sobre. No veig res més: el seu cul, aquell cul de xinadora. Em té encantat, no puc mirar enlloc més. Feia una calor mortal! Una calor humida com la que fa allà, a Lourenço Marques, a baix de tot del sud, a Moçambic. Em dic que m’hi passejaré una mica abans de dur-la al llit. Una passejadeta de bracet per anar-la coneixent, abans. Em dic que he tingut sort de trobar sobre aquesta ocasió única! Que només que haguéssim arribat una hora més tard me l’hauria hagut de pintar a l’oli. Estava com una pila, jo! Em dono cent metres més abans d’agafar-la de bracet i fer-la venir amb mi. M’alegro la vista uns altres cent metres i l’agafo de bracet… Es gira i la tinc de cara. No havia vist mai res igual! Una cara sense llavis, amb les dents sortides… Feia por… D’esquena no t’ho podies imaginar… Encara veig aquell cul… A dreta i esquerra… Vaig quedar mort. Va ser a Lourenço Marques, al sud… No hi he tornat mai…

En Malot es perdia en cos i ànima en els records. La memòria era el seu port. Revivia el passat i així s’evadia del seu estat present. Si no haguéssim tingut tots les nostres quimeres, no hauríem pogut viure aquella vida. Allà no hi havia ningú que no tingués un somni. En Malot tenia els vaixells, els països llunyans i el mar, les febres, els records d’escapades fantàstiques, de noms i de cares de dones, de meuques demoníaques; de criatures desgraciades, mortes de gana.

La il·lusió del meu pare consistia en crisis periòdiques i llargues durant les quals parlava de plantar-ho tot, començant pel raval, de deixar-ho tot, de seguida, sense perdre ni un minut més, de trobar una feina seriosa, ben pagada, en una bona empresa de la ciutat; de no beure ni una gota més, d’instal·lar-se amb la família en una casa barata del bulevard, no gaire lluny, de trencar amb els coneguts del gueto, de buscar altres amics d’un nivell més alt, d’estalviar pela a pela per comprar una casa a pagès on aniríem cada diumenge, per les vacances i els dies de festa, de vestir-nos de cap i de nou però mai més a can Lédernacht, d’ensenyar-nos a comportar-nos correctament a tot arreu i a parlar com tothom i no pas de qualsevol manera. Explicava de cap a cap la manera com ho veia.

—Doncs mireu —deia—, mireu!… Les reixes ja no serien sinó un mal moment de la meva vida, una anomalia, o, més ben dit, una època fastigosa a tots els nivells. La Sophe i els dos mocosos em segueixen. Quin perill hi ha? Cap! Cap ni un. El que compta és tenir d’una vegada la voluntat de marxar d’aquest veïnat de mala mort. Després, tot anirà de primera. La Sophe, jo i els nanos toquem el dos cap a la ciutat. Si emboliquem els porters de la zona, n’hauria de passar una de molt grossa que no acabéssim trobant quatre parets per acollir-nos. Unes golfes per començar. Què hi podem perdre? Res de res. Jo em busco una feina. No és per presumir però sé fer de tot, amb els cinc de bastos. Tinc molta traça. De feina me’n donaran allà on vulgui. De treballadors com jo, no se’n veuen pas cada dia. Tant si va de mecànica, com de fusta o de robaveller, sé fer de tot. De tot! N’hi ha prou de mirar-me deu minuts, de seguida és veu amb qui tractes. En fi. He trobat feina. Una feina com cal, de pasta. Ja és un punt. La Sophie pot pencar un pèl per la seva banda, com li vagi bé, sense patir; just per donar un cop de mà a part de fer la seva mica de feina. Seran de més a més, els calés que porti. En fi. Als vailets se’ls ha de fer un futur. Hi penso. Hi penso… En Lucien és burro. Tot s’ha de dir. En Lucien també és fill meu, però no és gaire espavilat, pobre nen. O sigui que el posaré d’aprenent. Sempre hi haurà algú que l’agafarà per fer els encàrrecs; no ho és pas tant i tant, de burro. En canvi l’altre, em retira a mi. A la meva família. A ell el cervell li rutlla. És el meu retrat, a part que no vol fer res amb les mans, mentre que jo, carai! En aquest el posaré al col·legi. L’han de fer anar a la rega. És una pesta, un bandarra. Si el tracten massa bé, es pensa que tot és pàtria. Avisaré qui correspongui que el tinguin collat, i arribarà lluny, aquest galifardeu, arribarà lluny, segur, em retira. Jo, només que m’haguessin empès una mica!… I tots contents, tots quatre. Guardem quatre calés cada final de mes de cara a la casa de camp, i som els reis! Des d’aquí ja veig la Sophie guarnida de cap i de nou que presumeix pel carrer com una gran senyora. Té molta gràcia, no es pot negar. Me la veig de vint-i-un botons! I els dos marrecs amb una gorra de mariner Neptú i jo amb armilla i corbata de pics. Som els reis. I què costa tot això? Res, res de res. Plegar de beure com es fa aquí, emborratxant-nos sense parar, que ni les bèsties; perquè us dic una cosa: les bèsties, quan ja no tenen set, pleguen de beure. I en canvi nosaltres, mal llamp! Agafem unes mantellines, demana! Quina vergonya! I més en tirem coll avall, més en volem. I mentre bevem què fan els nostres nanos? Agafen mals costums rondant sense vigilància. Es desencaminen! Exacte! I els responsables som nosaltres! I tenen el mal exemple davant dels ulls! Quan visqui a ciutat i sense pedres al fetge, un vailet a col·legi i l’altre d’aprenent, ja no tindré cap maldecap. Doncs això —deia—, això.

Valia la pena sentir-lo explicar la seva història. La mare no podia suportar aquests excessos d’imaginació, ella que no en tenia. Agafava les grans enrabiades i li retreia que s’hagués ventilat alegrement un dot hipotètic (d’això no n’he tret mai l’aigua clara) i que l’hagués dut en aquell món, i acabava tractant-lo de macarró, de dropo, de fracassat, de gamarús, i el meu pare, de ple en el seu somni, deixava que s’encengués.

D’altra banda, si l’haguéssim escoltat, hauríem abandonat el raval cent vegades i cent vegades hi hauríem tornat, de tan incapaç com era de treballar regularment. Mentrestant, els nostres quatre mobles s’haurien volatilitzat, perquè en el seu entusiasme el pare no agafava res, tancava la porta i enfilava orgullosament el carrer, en busca de la Sort. La mare, en Lucien i jo tot darrere com aquell que és boig.

Quan estava en aquest estat de semihipnosi, volava, menyspreava la terra i els seus habitants. Ho aprofitava per no treballar gota, però a canvi tampoc no mamava. Passava els dies passejant-se, amb les mans a les butxaques, del descampat a can Lédernacht i tornar, xiulant, feliç, content d’ell mateix, surant en una eufòria total. Si la meva mare el cridava, feia una rialleta i continuava la volta, remenant les espatlles i patollant en el fang que no s’assecava mai. Parlava amb els uns i amb els altres, però amb reserva, amb condescendència, amb aires de superioritat. Examinava el raval de cap a cap. Totes les barraques passaven una rere l’altra per sota els seus ulls. Les palpava, les sospesava, les acariciava amb la mirada, tal com es fa amb un objecte estimat de què t’has de separar. Deia a en Meunier:

—Hauries de posar dues o tres pedres al teulat o el perdràs.

Donava consells. Davant de casa seva, en Shelbann hi havia instal·lat una gàbia plena d’ocells multicolors. El pare hi jugava amb el dit a través de la reixa, escoltava com cantaven, somreia. Tirava est enllà, fins al bulevard, clavava un cop d’ull atent als primers edificis col·lectius que s’elevaven als confins del nostre territori. Fins i tot interrogava els porters sobre els avantatges, les comoditats i els inconvenients dels pisos barats. Al vespre, tornava i ens posava al corrent.

—Els pisos barats estan bé. Fan falta, naturalment, però estan fets de cartró. Se senten els veïns. No et sents a casa teva. I els nanos estan a fora, al pati, us ho imagineu! No hi ha intimitat!

A la zona, d’intimitat no en faltava. Una intimitat d’unes tres-centes persones, més o menys.

Feia el paper d’insatisfet. S’evadia, s’alliberava, vivia en la seva quimera. Fràgil mentida.

Tancat en ell mateix, aquest feble, aquest ésser inferior i ruc i covard, construïa per a ús propi un món fabulós en el qual era el rei. Aquest món en el cap el tenia molt clar. El polia, el modelava a mesura que passava el temps. En coneixia els racons, els perills, les alegries, els riscos, els plaers, els bons i els mals dies. Les criatures també s’inventen societats senceres, ben equilibrades, en els seus cervellets.

Quan no es podia aguantar més, exposava a tot el barri junt, una mica bocabadat, el laberint supercomplex, el mecanisme barroc de la seva apassionant aventura interior. Quan estava ben tip de donar voltes, tot sol, a la seva història, buscava en els seus companys d’infortuni una esperança, una embranzida, una paraula que consagrés la seva visió. Poc abans d’anar-me’n, vaig entendre l’abast penetrant del seu somni. Va ser el dia que va explicar millor els seus projectes, que va pintar com un artista el món fictici que s’havia creat. No hi faltava res. Havia arribat al punt que ja no es distingeix clarament què és real i què inversemblant. A mesura que parlava, el seu reialme sorgia de les boires del seu cervell d’alcohòlic. Tots l’escoltàvem. Valia la pena. Era una bona història. Els homes i les dones s’estaven al seu voltant mentre ell perorava. Veient totes aquelles cares brutes, barbudes o maquillades sobre la ronya, sorprenia adonar-se que cada oient s’identificava amb el personatge que en principi representava el meu pare. Les seves paraules no queien en el buit. Agafaven una profunda ressonància d’autenticitat. La mateixa ressonància per a tots: la de la felicitat entrevista. La mare era l’única que no entrava en el joc. Li faltaven imaginació i sensibilitat. La irritava l’atenció i el recolliment que el seu Adolphe provocaven. No volia sentir-lo. Remugava amenaces de boja, indignada per tantes divagacions, per tanta incoherència mental, li pesaven al cor tots els anys de misèria i de feminitat menystinguda. Quan penso en el meu pare sota aquest angle de somiador impenitent, em ve la temptació de ser-hi clement… Però hi ha la resta.

Un cop calmada la crisi, tan ràpidament com havia nascut, la baixada era brutal, cruel, inaguantable. Aleshores es precipitava a la taverna i bevia sense aturador, tot el sant dia.

Jo també tenia el meu somni. Tots teníem un somni. El mateix. El somni universal dels pobres que voldrien emergir del caos.

En Schborn i jo, així que vam poder escapar-nos d’aquell formiguer, vam guillar. Havia arribat el dia que aquella vida se’ns feia insuportable, mentre que els altres habitants no feien res per fugir. En Schborn, uns quants anys més tard, va tornar a enfangar-se en aquella degradació abans de llançar-se al riu, un matí de Nadal. Un matí gelat, tot metàl·lic i blanc. Un matí de criatures felices davant d’arbres il·luminats. Era una manera de fotre el camp.

El menys podrit de tots nosaltres era Lédernacht que, a part del negoci clandestí de droga, es mantenia irreprotxable o quasi. Me’n recordo molt bé.

Enmig de l’espai, on sou en aquest moment Lédernacht fill, Debrer, Chapuizat, Meunier? A quina presó, en quins maldecaps desconeguts i profunds, en quin tombant de la pena? He seguit els vostres passos, any rere any, i finalment el meu destí, que no és pas menys nebulós que els vostres, se m’ha endut lluny i no m’ha deixat a la memòria sinó els vostres noms i les vostres cares brutes i cruels de fa quinze o vint anys. Les vostres cares de dimonis pobres. No he oblidat res. El verí comú brama a les meves venes i no em deixa viure com els altres, despreocupats somrients i lleugers. Sempre podreu venir-me a buscar, sigui on sigui. Us oferiré la mà i el pit, us hi voldré estrènyer. Si tinc menjar, us convidaré, si tinc cèntims, us en donaré i, a més, us donaré l’amistat i el cor. I la pell, si us fa falta. Sé d’on vinc. No he renegat de la meva raça. Sé que allà la vida era com la terra, negra i bruta.