Fragment

La viuda del rector

Marja-Liisa Vartio

6

―El cor no es trenca tan fàcilment, Alma.

―S’ha trencat el seu cor, senyora?

―El meu? El meu cor m’ha fet mal però no s’ha trencat.

Es va acostar a la finestra, va aixecar un test de flors i aguantant-lo amb les mans es va girar cap a l’Alma.

―Portarem aquest test a la tomba.

―Ja li he dit moltes vegades que no es poden portar flors a la tomba, es glaçarien.

―Estàs enfadada amb mi perquè t’he tornat a dir fredeluga? No entens que utilitzo metàfores?

L’Alma brunyia un canelobre.

La senyora, viuda del rector de la parròquia, va allargar la mà per a agafar una cuereta blanca de damunt de l’armari, es va asseure, va posar l’ocell a la taula davant seu i en va corregir la posició de manera que el bec apuntés directament cap a la finestra.

―Veus, ha d’estar així, com a la natura: les cortinetes blanques com núvols de primavera, cel i aire al seu voltant. Pobre ocellet.

L’Alma no es va girar a mirar-ho.

―Potser el meu cervell s’ha convertit en un cervell d’ocell, potser. Potser tens raó, Alma, potser sóc una cuereta blanca. Com puc esperar, doncs, que les persones m’entenguin.

L’Alma brunyia un canelobre.

―Quan has vist que una cuereta blanca corregués darrere d’un tren? ―va etzibar la senyora després d’una estoneta―. Potser no te’n recordes d’aquella vegada que tornàvem de la ciutat i em vas dir que no corregués darrere del tren com una cuereta blanca qualsevol. I, a més a més, per culpa teva vam perdre el tren però no t’ho vaig retreure, oi que no?

―Culpa meva? ―va dir l’Alma.― Qui es va quedar al parc a mirar els ocells, en comptes de sortir amb temps cap a l’estació?

―Suposo que tinc el dret d’observar la vida dels coloms. Ja ho saps que en aquest poble perdut els coloms no prosperen. I anava al metge, penses que em fio de les diagnosis d’en Herman, no ho he fet mai. I, a més a més, sempre podíem agafar el tren del vespre, no et vaig obligar a tornar a peu de la ciutat, tot i que en Birger amb el seu tiet Onni, i l’apotecari també, han fet aquell camí molts cops amb bicicleta. Què em retraus realment? Dius que se’t trenca el cor recordant una miserable estora de balancí que penses que la teva cunyada t’ha robat. No has sabut administrar els teus assumptes i ara m’amaces lamentant-te cada dia que els teus parents t’han despullat.

― El cor no es trenca si un se sap defensar. I tregui aquell animal de la taula, no havíem de netejar a fons avui? Com puc passar-hi el drap si vostè el té plantat allà.

―Apa, ja ha sortit la veritat de la teva boca. M’odies pels ocells, com tothom. Odies l’única defensora d’aquestes criatures innocents, com tothom, perquè no em consideres com una viuda de sacerdot… com si jo no ho sàpiga. Deus haver tornat a voltar pel poble xerrant de mi amb la gent. Traspues el mateix odi… no em contradiguis. Pels ocells, per ells. Impiu, ho sé. Vols sentir tota la història del meu calvari?

L’Alma traslladava els ocells de damunt de l’armari a l’ampit de la finestra per a airejar-los.

―Era un vespre de primavera, no un de tardor com avui, sinó de primavera, el camí torcia cap a la riba del llac a través del bedollar. “Et prego, no matis ocellets.” En Birger estava dret damunt la roca amb l’escopeta a la mà i aquest mateix ocellet a la riba, damunt una pedra, damunt una pedra a l’aigua, la cuereta blanca, cua amunt, avall, amunt, i en Birger amb l’escopeta a punt. Vaig començar a picar les mans per fer-li un senyal però l’ocell no em va sentir, va sonar el tret i en Birger va córrer per les pedres i va tornar amb aquest ocellet penjant-li de la mà.

La viuda va mirar directament als ulls de vidre de l’ocell.

―No sé si m’entens. A qui podria preguntar? No tinc res a preguntar ni a tu ni a ningú. Quan vaig saber que tindria un fill, aquells dies que me’n vaig assabentar, li pregava: “No matis ocellets.” No suportava mirar-ho, tenia l’estómac regirat tot el dia, aquesta mateixa habitació, ocellets, en fila damunt la taula, morts, rígids, i la pudor d’aquesta habitació. M’escapava al pis de dalt, la pudor travessava les parets quan ell els preparava. En Birger em va prometre que aquest ocellet seria l’últim. Però un vespre primaveral rere un altre ell voltava per les terres pantanoses i boscos i ribes de llacs i jo l’havia d’acompanyar, recollir els ocellets caiguts entremig de les herbes, penjar-me’ls a la cintura i sentir els moviments del fill contra aquells cadàvers. “És un tirador de primera.” “Qui?” “El seu home”, va dir el comissari. “És un tirador excel·lent, pensi que d’un sol tret mata qualsevol ocell.” “És permès matar-los, és legal?”, vaig preguntar. Volia impedir-ho. “És clar que sí”, va dir el comissari. Quan el bisbe va venir de visita, vaig intentar impedir-ho, vaig preguntar al bisbe, davant d’en Birger, si era legal. “És clar que sí”, va dir el bisbe. “El rector té un talent extraordinari i el que més em meravella és que sap coses increïbles sobre els ocells. Vostè ja pot estar contenta, té un científic i un sacerdot alhora.” “Com pots entrar a l’església, com pots proclamar ‘Mireu els ocells del cel’.” “Ximpleta.” Ximpleta. Ximpleta. Sempre la mateixa resposta.

―Vaig deixar de preguntar. Al capvespre van sortir, el bisbe i ell, junts cap als farallons, i al matí damunt l’escriptori hi havia cinc ocells nous, d’aquàtics, d’aquells que canten tan melancòlicament al llac nocturn. La nit que va tornar a casa amb aquell de bec llarg a la mà –no el trenquis, Alma, el bec del becut es parteix si el portes així, porta’l com a un nadó, t’ho he ensenyat, així, i posa’l sol a l’altre ampit, no al costat de l’ànec, que jo sàpiga a la natura tampoc estan un al costat de l’altre– així que quan va tornar a casa jo l’esperava a la porta i ja estava farta. “I si em disparessis un tret, a mi”, li vaig dir. “Vull saber quin himne faries cantar després d’haver-me preparat, mira, no t’agradaria travessar-me les mans amb filferro, mira, les poso així i els peus així, en quina positura em col·locaries, ho he estat pensant tota la nit, em posaries asseguda, dreta amb un peu a l’aire, mira així, o em posaries així, amb una mà aixecada, o les dues, o un braç enganxat al costat o tots dos? Tota la nit he esperat que tornis a casa, tota la nit he voltat d’una banda a l’altra observant els ocells i pensant que no sóc res més que un ocell en la teva col·lecció. Quin nom em posaries, rara avis o quin? Em ficaries damunt l’armari al lloc més alt, al costat d’aquell mussol, em clavaries uns ulls de vidre també, seria una rara avis?” “Ximpleta, series una ximpleta, a la base hi posaria una placa ‘avis ximpleta’, no pensis que ets cap au Fènix, ets una dona histèrica incapaç de tenir una actitud normal davant de l’embaràs, fixa’t en les dones de poble.” I llavors vaig cridar el nom de la noia que els havia acompanyat com a remadora. Em va observar una bona estona a través de les ulleres i va dir: “Ves-te’n a dormir a una altra habitació.” “Perdona’m”, vaig plorar. Vaig intentar abraçar-li el coll amb els meus braços, no amb aquests ―la viuda es va estrènyer els braços, amb els dits de la mà dreta va engrapar el canell esquerre―, no amb aquest braços, aquests ja estan pansits. No aquests… era jove, llavors, els meus braços eren blancs, suaus, sempre portava un vestit de màniga llarga perquè el sol no em fes sortir pigues. Sento com si no hagués tingut braços després d’allò, es van quedar al seu coll, es van arrencar del meu cos, quan em va rebutjar es van quedar penjats al seu coll per tota l’eternitat…

―No torni a començar, no torni― va dir l’Alma―. No podrem dormir a la nit si torna a parlar d’allò. Vagi-se’n i avui no miri més els ocells.

Però la viuda va continuar:

―Al matí quan ell encara dormia, vaig entrar a aquesta habitació, i el becut estava damunt l’escriptori. El bec llarg i prim, el becut llançat sobre la taula amb el bec penjant per la vora, com si estigués bevent aigua, aigua de la mort, i veus, així el va preparar, en la mateixa positura, com si el bec intentés arribar eternament fins a l’aigua de la mort.

―No l’escolto― va dir l’Alma―, no. No vaig a buscar el medicament, cregui’m…

―Però tots aquests ocells són vius, ho veus, s’han tornat immortals, les plomes estan arreglades, cuidades, cap senyal d’arnes, cap taca, jo moriré, els ocells, no.

La viuda va callar, va somriure a la cuereta blanca, va inclinar el cap i li va parlar com si fos un nadó:

―Mira, i si fos que tu ets jo. Diuen que sóc com tu. Però i si tu ets jo… doncs, jo sóc viu. Existeixo, parlo encara que sigui tu. Mira: tu no ets mort, no mentre et parli, i quan hagi mort, tu seràs jo encara que no parlis. Però si ve algú altre a qui li diuen “vostè és una cuereta blanca”, doncs tu continuaràs la meva vida. Quan ja no hi sigui, on et posaran, imatge meva? A l’Alma no l’importes gens. Em planta cara― la viuda va agafar la cuereta a la mà, la va mirar de prop als ulls de vidre negres―. Veig la imatge dels meus ulls en els teus. No ho saps, ocellet fràgil, que l’Alma és un gall fer convertit en dona? No sents com se m’estufa i canta? Ho entens? Escolta, aviat soltarà la veu i ensopegarà per aquí i per allà, caminarà endavant i endarrere –ho has sentit? Acaba de sortir volant de l’habitació.

―Alma! ―va cridar la viuda.

―Alma! ―va cridar la viuda per tercera vegada.

―Sé que em sents! ―va cridar―. Però com que ets un ocell no contestes, t’amagues, et poses rígida, estàs alerta.

A taula a l’hora de dinar, quan l’Alma pensava que la viuda ja se’n havia oblidat del tema del matí, aquesta va deixar anar la cullera de la mà d’una certa manera; la cullera va fer un dring contra la vora del plat. Just quan l’Alma s’aixecava de taula, la viuda va començar:

―Vols ensenyar-me com es comporta el gall fer a l’època de zel?

―No.

―I si ho intentessis? Recorda que t’he dit: el teu germà és un gran actor, i entenc que la representació que tu em vas fer una vegada no va ser més que una pobra imitació de la seva, però tot i així, has de recordar que no he gaudit de cap representació teatral tant com d’aquella.

―No. Vol arròs amb llet o el retiro de la taula?

― Quan penso en allò no puc menjar ni una engruna.

―No em culpi si no s’engreixa. Ahir va dir que mai no li servien arròs amb llet. Ara en té davant seu. L’haurem de donar al gat o qui s’ho menjarà?

―Tu t’ho menjaràs ―va dir la viuda amb un somriure insinuant.

―Ara no aconseguirà que li discuteixi. No tinc temps. Demà al matí vostè em dirà que li disparo fletxes de reumatisme si la porta se’m queda mig oberta sense voler mentre tragino catifes cap a fora i cap a dins. I és vostè qui diu que fa mesos que no s’ha airejat la catifa del saló. I fa una setmana que la vaig treure.

―No vull barallar-me amb tu ―va dir la viuda suaument―. Mira, ja m’has donat el que volia. Quan t’enfades el teu cabell brilla tant que fins i tot centelleja i amb la pinta de forma de lira que t’has posat al monyo –per cert, treu-te-la quan vingui l’Elsa, la pinta era de la seva difunta mare– sembles un autèntic gall de cua forcada. De cintura avall ets una dona però de cintura amunt ―la viuda va estirar el coll―, un autèntic gall de cua forcada.

―No començaré a representar un ocell, ara.

―I el teu germà, senyoreta Luostarinen. I el teu germà, senyoreta Alma Luostarinen.

―Mata ocells per necessitat.

―I el cigne? ―va dir la viuda solemnement i amb certa malícia―. I si anés a parlar amb el comissari? Que jo sàpiga, no es permet matar cignes. I a les golfes de l’estable de qui és ara?

―No li hauria d’haver esmentat mai aquell ocell dissecat ―va dir l’Alma mentre desparava taula.

―Ja saps dir-me si era un cigne cantaire o un cigne mut?

L’Alma va portar els plats a la cuina i va tornar per a recollir la plata d’arròs amb llet.

―Va ser un pecat, un pecat. Però potser un dia Déu li donarà l’ànima de cigne al teu germà ja que se n’ha penedit, m’ho havies dit, oi?

―Caram amb vostè, senyora ―va sospirar l’Alma―. El seu marit devia ser un home bo encara que vostè sempre es queixi.

―Quan m’he queixat?

―Doncs, sempre parla de les ànimes, com si fossin ocells.

―Creus que tots els ocells són bons? Ai, quan els escolto a la nit, criden quan venen, criden.

―Senyora, no torni a començar, serà una blasfèmia, serà una nit d’insomni, li dic que no s’ha d’excitar al vespre. Si vostè s’excita, jo també, i tornarem a donar voltes per la casa tota la nit, és que començo a tenir por quan vostè té por. I encara que no s’ho cregui, no m’agrada, és com a casa quan la difunta mare començava. A primera hora del matí ja contava els somnis i al vespre, quan es feia fosc, tothom tenia por, una persona no pot suportar que una altra sempre li parli dels seus somnis, la posa molt nerviosa.

―El meu home no era…

―No comenci, senyora…

―Saps coses, però no ho saps tot…

―No torni a començar, senyora, no l’escolto…

―Tanca la finestra, criden, em fa mal el cap.

―És el que passa perquè sempre pensa en els ocells, ja li he dit que seria millor fer-los desaparèixer tots, molt millor. A la primavera vostè hauria de viatjar a algun lloc on no se sentin els crits.

―On puc anar? Vagi on vagi volaran ocells per sobre el meu cap…

―Però, per què escolta els crits? Allunyi’s de la vora de l’aigua, sentirà menys els xiscles, criden com els condemnats a l’infern…

―Oh, Alma, és la primavera, la primavera és cruel, oi que sí?

―Era primavera quan vaig marxar de casa, tenia casa d’on marxar. Si marxo ara, no tinc cap lloc on anar, d’on venir, ni un tros de pàtria sota els peus…

―La pàtria és al cel.

―Però vostè té un terreny, legalment aquesta finca és seva, oi?

―No penso així. La terra on poso els peus és sempre la meva pàtria encara que estigui sobre un faralló.

―No està ressentida vers les seves cunyades?

―Elles pensen que sí. Per què n’hauria d’estar? Sé que cobegen la finca per convertir-la en diners, esperen la meva mort, cobegen els meus bens, ai, ai, la història que em vas explicar al matí m’era familiar, com si jo hagués estat tu, Alma, i plorat per la terra que m’havien robat…

―La prima?

―No, la grassa. M’odiaven sempre, sempre odiaven, al meu home també, la gent. Et penses que ningú odia al sacerdot o que els sacerdots no s’odien entre ells, ai, ai, t’ho explicaré tot. Però un altre dia. Començaré des del principi, ja ho has sentit abans però començaré des del principi… Doncs, Alma, jo era una senzilla empleada de correus i ell venia d’una família distingida, un home elegant. Ell passava per davant de l’oficina de correus, primer només passava i tornava a passar perquè era un home vergonyós. Llavors un dia va obrir la porta i va entrar.

―Vostè ja s’ho havia ensumat?

―No, clar que no, ell era un home elegant i jo només una empleada de correus. Portava un ocell a la mà, venia de caçar. “Senyoreta, vol venir a observar ocells amb mi?” Veus, Alma, quin rodeig va fer servir; en aquella època s’estilaven les excursions i ell portava penjats a l’espatlla un recipient per guardar-hi plantes i uns prismàtics i li vaig dir: “Gràcies.” Vaig acompanyar-lo a observar ocells. Així és, vaig anar-hi ―la viuda va sospirar―. Seu, Alma, torna a ser amiga meva, escolta ―va dir.

―I després què?

―Després? Després van venir les cunyades, una, la que ara és grassa llavors era tan prima com la que llavors era grassa i ara és prima. Que estrany que en el món tot ha de canviar… doncs, per on anava? Ah, sí, que van venir, no a l’oficina de correus sinó remant una barca fins al faralló on estàvem observant ocells. “Qui són?” vaig preguntar encara que ja ho sabia. “Les meves estimades germanes” va dir ell, va mirar amb els prismàtics cap a la barca i va dir: ”La Teodolinda rema i l’Elsa porta el timó. Els disparo un tret?” Ell portava sempre l’escopeta. La va alçar i jo vaig fer un crit i ell va riure, va abaixar l’escopeta però estava carregada, ho sabia. “Per què vénen?” vaig preguntar. Ell va arronsar les espatlles. Ho recordo com si el tingués davant meu ara mateix. Tenia molt fred, no havia entès què volia dir sortir d’excursió, i tampoc havia entès que no era decent sortir d’aquella manera amb un jove desconegut. Havia pensat que volia que li fes de remadora, era un home elegant i jo només una empleada de correus. Ben bé ni una empleada, només una aprenenta… Doncs, per on anava? Ah, sí, va entrar i em va dir: “Senyoreta, a les ales els ocells porten missatges d’una punta del món a l’altra, vostè és com un ocell del cel, vostè ha enviat un missatge des d’aquesta casa de fusta pintada de vermell.” No entenia res. “Ah” vaig dir i hauria d’haver entès què em volia dir… i les germanes remaven, s’acostaven, la seva mare les havia enviat a dir que el germà tornés a casa.

―Què van fer després?

―Primer, no res, remaven fent voltes al faralló. La roca on estàvem asseguts era molt petita i la barca es movia en cercle i el cercle cada cop es feia mes petit fins que la barca va fregar la pedra i la que remava, la que ara és prima però llavors era grassa, va aixecar els rems, recordo com les gotes d’aigua queien dels rems, ho veig tot com si ho tingués davant dels meus ulls, i en aquell moment, just en el moment que l’última gota va caure, vaig girar el cap cap al germà i la que llavors era prima i ara és grassa va dir des de la popa: “Birger, la mama mana que tornis a casa.” I la que llavors era grassa i ara és prima va dir: “Que en Birger remi sol, serà més segur que l’empleada de correus torni en la nostra barca.”

―I després?

―Va alçar l’escopeta, es va sentir un tret. Vaig fer un crit i em vaig tapar els ulls per un temps llarg i quan les vaig destapar, la prima i la grassa remaven i ja eren lluny. El germà havia tret els prismàtics, observava tranquil·lament una jonquera a la riba oposada on unes bandades d’ocells aixecaven el vol i aleshores va dir: “Em sembla que he encertat el tret, anem cap allà.” I vaig agafar els rems i vaig remar i un ocell mort flotava a l’aigua i aquella nit vaig conèixer el meu primer ocell. Era un bec de serra.

―I després?

―Quan ens vam casar, cap parent no va venir a veure-ho, no van assistir-hi. Després de la cerimònia, ell va dir: “Anem als farallons.” I el diumenge següent va predicar sobre ocells, va ser un sermó ardent i molt bonic que va flamejar com el foc. Però el sermó que va fer una mica abans de demanar-me que ens caséssim, el tinc gravat al cap i vaig entendre que aquell diumenge anava dirigit només a mi: “ S’ha trobat una rara avis”, predicava amb veu tant alt que l’església ressonava, “veieu com els ocells del cel busquen la seva parella. Conec un ocell que ja l’ha trobat, Déu ha posat al cor de les persones la mateixa enyorança que fa que els ocells migratoris….”

―No dic res més, Alma. Paganisme? Tu també has dit que era paganisme… per tant, per què ploraves? Jo no vaig plorar. Vaig sortir de l’església en acabar el sermó, vaig marxar a mig culte, vaig anar a meditar. Vaig lliurar una llarga lluita ja que no sabia si al meu cor hi havia l’enyorança que ell pensava i tampoc estava del tot segura si ell parlava amb metàfores perquè sempre parlava d’ocells i la gent deia que era un sacerdot pagà. Imagina’t, la gent presentava reclamacions i moltes vegades vaig haver de servir dinar al bisbe quan venia a fer inspecció però en Birger predicava provocativament encara que el bisbe estigués escoltant. I al bisbe li fascinava. Al vespre sortien junts als farallons. Una vegada, a la primavera com ara, van sortir. El bisbe seia a la popa i el bisbe era gras i la proa de la barca pujava molt amunt. En Birger era prim, sempre era prim, no s’engreixava ni aprimava com les seves germanes…

―Mai va fer un sermó pur?

―Ai, Alma, “Déu hi és en un ocellet”, deia el meu home, i el bisbe li contestava, a ell, al rector: “Germà meu, se m’humitegen els ulls quan penso en el teu sermó, ets una ànima pura, continua predicant sobre ocells però barreja-hi alguna paraula per a les ànimes simples, parla dels camps al pagès, no sempre dels ocells, digues alguna paraula sobre l’agricultura.” Així, Alma, ningú ha predicat una doctrina més pura.

L’Alma sospesava si preguntar si era veritat el que deia la gent: que els matins de diumenge el rector anava a la sagristia directament del bosc amb ocells agafats de les potes; abans del culte anava a caçar i del bosc directament a la sagristia amb l’escopeta a l’espatlla i, d’allà, a l’altar amb les sabates enfangades.

Però la viuda va continuar: ―Potser sí… potser em va agafar només pel meu nom. “Adele, et diré Adelaide” va dir. “Sona com la veu d’un ocell: Adelaide.” Alguna vegada he pensat que el meu patiment va començar pel nom. Si fos, per exemple, Elsa, la meva vida hagués estat com la de l’Elsa… però per què, Alma, has tornat a preguntar coses que em treuen la son i el cap em torna a fer mal…? I si tu, Alma, no pots suportar l’esperit del meu home, ves-te’n a un altre lloc…

―Però vagi-se’n primer a descansar, senyora.

―No vull… parla amb mi. On penses que estarà el meu esperit quan hagi mort? Si moro abans que tu, em mudaré a casa teva. Què et sembla? Al final marxaré d’aquesta casa. Però, i si l’Onni i en Birger em segueixen?

―No ho sé, però per què la nit passada vostè va anar a la vora del llac? Allà hi ha massa agitació, criden com fills condemnats, no hauria d’escoltar-ho, és massa excitant. Quan arribi l’estiu, anirem al bosc, allà sentirà el cucut, serà una altra cosa…

―Ho saps, oi? Per què fingeixes encara que saps quina mena de canalla és el cucut? ―va dir la viuda, enfadada.

―També conec alguns homes semblants.

―Ja veus ―va dir la viuda calmant-se de seguida―. Precisament són aquesta mena de correspondències les que cerco en els ocells, per alguna raó sempre em surts amb el cucut, no aprendràs res més, per molt que ho intentis.

―Tots els ocells van, venen, un és gran, un altre és petit. Les persones no s’han creat per a vigilar els ocells.

―Aviat arribaran els morells, s’ha d’anar a la matinada, vindràs amb mi, oi? Et deixaré el meu abric de pell però recorda que allà hauràs d’estar quieta, són molt sensibles. Abans de tot cal tenir en compte els sentiments dels ocells, ai, ai, vaig trigar molt a entendre-ho. Havia de restar immòbil hores i hores. Si se m’escapava un esternut, em mirava com si em volgués matar. Creus que el cabildo l’hagués nominat rector de la parròquia si els membres haguessin passat una nit sota les seves ordres, mig congelats, tombats entre les roques observant ocells? Jo vaig haver de patir-ho tot. Si haguessin sabut com era en realitat! “Predicava, era talentós, exemplar”, diuen les cunyades. “Què el va canviar?” diuen i em miren a mi.