Fragment

En els límits de la raó

Miroslav Krleža

SOBRE L’ESTUPIDESA HUMANA

De nit, en una conversa íntima a mitja veu amb mi mateix, no puc trobar una manera lògica de justificar per què últimament em trasbalsa tant l’estupidesa humana. Si l’estupidesa aliena fos una molèstia igual que la del nostre mal de queixal, encara es podria explicar. Una dent corcada enverina l’humor, i del mal de queixal no es pot dormir. Però, així?

—Com “així”?

—Doncs, així. Tot en aquesta vida està sotmès a les profundes forces de la natura que la ciència en els darrers temps anomena “lleis naturals”. Per què, per exemple, la torrada sempre cau pel costat de la mantega i mai a l’inrevés? És casualitat? No! És una llei. Una llei còsmica. O, per què el fum de la locomotora sempre es desplaça cap al costat que hom considera el final del tren? Ve-t’ho aquí, són preguntes sense resposta, qüestions confuses i fins i tot es podria dir que inexplicables, davant les quals la intel·ligència humana se sent tristament impotent. De fet, qui es preocupa per l’estupidesa humana demostra que tampoc no té un cervell gaire ben dotat. No s’ha de ser un d’aquests “pensadors” cruels i mig analfabets que “pensen” que la noció de pluja és més material que la noció de Déu, i amb un estil altisonant —o, fins i tot, patètic, si es vol— afirmen que la pluja és sols pluja, és a dir, la pluja no és res més del que és, és a dir “pluja”, o sigui que la pluja és un “fenomen natural” i no és pas una pluja divina. Davant d’aquesta xerrameca de lliurepensador ja no es pot dir ni una sol mot savi, com si havent encasellat la pluja dins l’ordre dels “fenòmens naturals” ja s’hagués resolt l’última pregunta oberta del pensament humà des de la primera pluja fins avui dia. Atreviu-vos a explicar a un “lliurepensador” d’aquests que el concepte d’una pluja no deïficada no us és del tot clar, que personalment tampoc no creieu que el dipòsit d’aigües celestial tingui un origen diví, però que un passeig sota la pluja us és de ben segur molt més agradable que no pas fer-se el llest sense cap fonament. Llavors, aquest senyor inquisidor us escorxarà en nom del “lliure pensament”, com us va escorxar ahir en nom de qualsevol altre imperatiu. Quan dubtàveu de l’origen diví de la pluja era tan mortal com ho és avui dubtar que la noció de pluja no s’explica classificant-la dins l’ordre de “fenòmens naturals”, i així amb moltes d’altres coses, ni jo mateix sé ara què volia dir… En realitat, aquesta especulació meva, embadalit en un soliloqui, tampoc no és pas gaire intel·ligent, però un cop m’he deixat arrossegar per l’estupidesa humana i he estat per natura tan estúpid de no saber-ho evitar, ara és debades que em lamenti de l’estupidesa còsmica. Dirimir l’estupidesa humana, però, no és pas una comesa fàcil.

Tant si l’estupidesa humana és obra de Déu com si no ho és, res no l’atura en les seves accions. Sovint transcorren segles abans que una estupidesa humana deixi pas a una altra, però, com la llum d’una estrella apagada, l’estupidesa no ha deixat mai d’arribar al seu destí. La missió de l’estupidesa, pel que sembla, és còsmica, en el sentit elevat, plujós i no divinitzat d’aquesta paraula. L’estupidesa és una potència celestial, com la força de la gravetat, l’aigua o la llum, i com tots els elements còsmics. L’estupidesa està enamorada d’ella mateixa i la seva autoestima és infinita. L’estupidesa s’abriga amb distincions i invitacions, títols i rangs, l’estupidesa porta els collars d’or d’un Lord Mayor i fa dringar esperons i encensers, l’estupidesa duu un barret de copa alta sobre un cap saberut, i aquesta estupidesa de copalta és l’element que he estudiat amb més detall, ja que he tingut l’honor i la sort de viure entre aquests copaltes tota la meva petita, insignificant i humil vida de modest ciutadà burgès, tan modest que s’ha descompost fins esdevenir gairebé invisible. El nostre homo copalta —domèstic, autòcton i, com aquell qui diu, nacional— que per norma és al capdavant d’alguna de les anomenades “institucions culturals (de copaltes)”, es concep a ell mateix, il·luminat per la seva dignitat cívica, de la següent manera: En nom de set mil doctors de la nostra ciència de copalta, jo em trobo al capdavant d’aquesta mateixa ciència nostrada, en tant que el representant més savi i el més mereixedor de respectes. Fins al dia d’avui no he dit ni una sola paraula fora de lloc. En les meves sàvies dissertacions que ha publicat la nostra acadèmia de copalta, no hi ha ni un sol error ortogràfic, i això que el nostre estàndard, com és prou sabut, és força complicat. El sol fet que les normes canviïn quasi cada temporada ja demostra la superioritat de talent de la nostra raça cal·ligràfica i ortogràfica de copaltes. Sóc president de vint-i-tres associacions. De fet, la fada que vetlla el bressol dels nounats a mi em va profetitzar que seré mecenes i protector, president i president d’honor, instigador, ideòleg, orador en funerals i en la inauguració de monuments, i amb el temps una estàtua de bronze en un dels nostres parcs. A l’ombra del meu copalta, amb la dignitat d’un respectable contribuent de la companyia telefònica, sóc una persona que té el nom estampat a la guia telefònica seguit de quatre línies de títols i subtítols amb totes les meves funcions civils. Sóc un home que per principis mai no ha donat un rebut a ningú per un préstec i mai no ha comprat a crèdit ni una llauna de sardines, perquè he viscut una vida ordenada i respectable dins els límits de les meves possibilitats crematístiques, sense deutes, sense cap màcula moral, cívica, ni d’altre tipus, sense intrigues polítiques, com un patriota irreprotxable, transparent com un llibre de comptes, sempre a la vista de tothom, respectuós amb les lleis, ben educat, formal, clar, servicial, un model tant per a mi com per als meus semblants, un model de patriota, ciutadà i treballador, un bon marit que no se n’ha anat mai al llit amb ningú més que amb la seva pròpia muller, a qui ja en la primera nit del nostre feliç matrimoni vaig convertir en mare d’un futur senyor doctor, futur president i futur copalta, perquè el Senyor ens va ordenar: reproduïu-vos, senyors doctors de copalta, engendreu futurs senyors doctors de copalta. El cosmos es va crear justament perquè nosaltres ens reproduïm i multipliquem, copaltes, oradors en inauguracions de monuments i al peu de sepulcres oberts de grans personalitats, sols fins a les darreres conseqüències. Som eminències i portadors dels futurs noms dels carrers i places de la nostra capital i ciutat reial, de la nostra metròpoli, de la nostra civilització mil·lenària.

—Un home així, un senyor doctor conscient de dur a sobre un nombre tan gran de medalles, estarà sempre disposat a morir per la “defensa del cristianisme”?

Aquest combatent expert pels ideals de la nació, legionari de la nostra cultura mil·lenària, és sols una màscara grisa en el nostre ball de doctors, una aparició encara emmascarada. Si algú la destapés, què en quedaria? Tres diplomes, set dissertacions científiques on ha maldat per demostrar que certs fenòmens es poden multiplicar, dividir o classificar, vint-i-dues carreres talment com vint-i-dues fites vitals, una càtedra, tres càtedres, una partició de béns, una dosi constant i ininterrompuda d’avorriment de deu a quinze mil dies, on destaca el tedi dels diumenges (al voltant de dos mil diumenges avorrits i plujosos), amb passejos pel jardí botànic, carpins vermells sota una font i una cigarreta en un banc sota un til·ler, uns quants viatges per ciutats nòrdiques (en vagons de tercera, en hotels modestos), sense cap altra afició especial, passió o excitació. Ras i curt: una màscara amb sabates del número quaranta-dos, amb dos o tres ponts dentals daurats, que es burxa el nas en habitacions fosques sota un dipòsit d’aigua corrent en un seient amb forat, un rostre gris i avorrit enmig d’una multitud de rostres grisos i avorrits, un individu exemplar entre un munt d’individus exemplars semblants. Un home que no pot ser tractat de cap manera amb humanitat, perquè pertany sense dubte a un període antediluvià de l’estupidesa humana. Aquesta classe de pobres animals es defensa de la seva essència de rinoceront amb una armadura de plaques impenetrables, sense importar qualsevol senyal d’intel·ligència.

Car, què és avui la intel·ligència humana sinó una ansietat nerviosa, és a dir, un constant rondinar neurastènic en ple diluvi de la realitat? Amb els nervis a flor de pell, estem envoltats d’estúpids, d’arrendadors d’habitatges, propietaris de fàbriques de gasosa, burgesos i petitburgesos, que duen melons de tela al cap quan se saluden. Res nos es pot fer contra un conciutadà així, model de patriota i membre del comitè central de tal i tal partit, autoritat de la ciutat, conseller, fabricant, benefactor i alt funcionari. En la seva rúbrica al butlletí del partit protesta públicament perquè avui dia “s’utilitzen automòbils de càrrega que, en primer lloc, estan exterminant els nostres carros de cavalls”, i a més “espatllen i destrossen el sistema de canalització i clavegueram, construït a casa nostra a la manera antiga, amb maons”. Per a aquest pulcre ciutadà, “automòbil de càrrega” fa referència (irònicament) als camions militars, però en no tenir nassos per protestar contra les desfilades militars, publica els seus profunds pensaments en l’òrgan del partit d’una forma diguem-ne simbòlica. S’expressa amb al·legories. Perquè el món crema per setanta-set bandes; perquè la seva casa de dues plantes al carrer amb nom d’un quasi poeta tuberculós i inútil, Hyperion Aladar Cyprijan Balenteković, fou construïda sobre vint milions de calaveres foradades, afusellades i crivellades de conciutadans europeus; perquè de les ruïnes de tantes ciutats europees desbastades pels trons i les tempestes s’ha aixecat una Europa de paper de diari arrugat; perquè tota l’Àsia sencera s’ha convertit en sang, pesta, incendis i ruïnes, un terrabastall com el d’una pedrera feta miques; per tot això, el conseller de la ciutat i propietari d’una casa al carrer Cyprijan Hyperion Balenteković protesta contra la utilització dels “automòbils de càrrega”, ja que “s’espatlla el sistema de canalització”, i d’aquesta manera es posa en perill el bon funcionament del clavegueram de la seva imponent i valuosa casa de dues plantes. Protesta, talment com un carreter, contra “els automòbils de càrrega” mentre escolta d’amagat com peten els fonaments de la seva casa en propietat, com li tremola el sostre sobre el cap, i com dringuen les copes de la còmoda del menjador. El conseller de la ciutat protesta contra la seva realitat contemporània des d’una perspectiva cavalleresca. Viu en el marc daurat d’una oleografia antiga de cavallers en un torneig lluitant contra dracs. S’imagina com els seus ideals de fiacre —vestits de porpra i pell d’ermini— moren pel concepte de “pàtria” enmig d’incendis púrpures i banderes onejants, amb un gest ardent de croada, el dels portadors de les banderes i els estendards que donen la vida en un bany de sang per “l’honor de la Creu i la Llibertat daurada”. En realitat, “l’honor de la Creu” vol dir la imatge barroca de la verge Maria per Nadal i per Pasqua, i la “Llibertat daurada” representa la seva fàbrica de gasosa de províncies o la seva màquina de tallar claus, que dos homes vestits amb parracs li tallen en una cerveseria. El senyor senador, però, ven els claus en paquetets amb un segell heràldic on una àguila duu a les urpes una creu d’or, símbol de la nostra mil·lenària “llibertat daurada”, llibertat “daurada” de tallar claus, d’omplir ampolles de gasosa i de protegir les canonades de les canalitzacions. L’home levita uns quants centímetres per sobre de la realitat.

Endinseu-vos en un perspectiva “alliberadora” com aquesta, emmarcada d’or, impresa a quatre colors, com un drama feudal, una batalla, o una coronació triomfant. Expliqueu-li a aquest senyor conciutadà que la seva lògica de fiacre camina sobre unes potes de gallina. Què us respondrà? O bé que patiu una malaltia moral, o bé que sou una agent estranger a sou o, en el millor dels casos, que no esteu bé del cap.

Durant anys he viscut dins un zoo pudent, gairebé sordmut, amagat i retirat com un cargol, com un autèntic rèptil. Durant anys he meditat sobre l’estupidesa humana. M’he sentit desconcertat en veure sorgir de les accions humanes una força interior, fosca i estranya que destorba la gent a cada pas, que no la permet viure amb plenitud i sense inhibicions, una força perillosa que en el fons enverina la gent i la descompon. Vaig considerar aquesta aparició diària de l’estupidesa humana com a una cosa natural: “L’home s’ha aixecat sobre les dues potes del darrere, camina com un bípede, i l’ombra de l’estupidesa s’allarga al seu darrere. L’estupidesa és la germana de l’obscuritat. L’estupidesa voldria fer tornar els bípedes a la naturalesa junt amb els seus parents quadrúpedes. L’estupidesa no deixa que l’home viatgi pels estels de la mateixa forma que la força de la gravetat no el deixa volar”.

Al capdavall, jo m’estimava la gent. La perdonava i la seva traça em fascinava. Quan l’estupidesa humana irrompia, arrossegant les fites de la voluntat o l’entusiasme humans cap al fang, vers la brutícia dels mots immunds, valorava aquest col·lapse del noble avenç humà des d’una perspectiva natural, benintencionada i reconciliadora: “Si els ocells, quan es cansen, també baixen al terra i no volen eternament, per què els humans haurien de levitar sempre per sobre la seva dignitat?” O: “L’individu que desitja elevar-se per sobre dels seus iguals s’assembla a una roda que gira per un camí enfangat, dóna voltes però també s’embruta.”

L’estupidesa humana és una força fosca que ens domina. És una potència caòtica de temps immemorials que els homes encara no controlen. Ara bé, no hi ha dubte que l’acabaran dominant. I just en això rau el significat del progrés humà: El grau de desenvolupament d’una civilització és inversament proporcional a la grandària de la seva estupidesa humana.

Fins als cinquanta-dos anys de la meva existència, vaig perviure una vida tediosa i uniforme de ciutadà mitjà amb fiacre i copalta. Vaig ser un zero a l’esquerra normal i corrent enmig d’una multitud de zeros a l’esquerra grisos i polits. Avorrit en l’anomenada execució de les meves tasques de zero a l’esquerra, vaig fer tres mil cinc-centes passejades de diumenge a la tarda fins a la bòvila o fins a la glorieta del parc dels afores de la ciutat. Vaig mantenir una relació matrimonial tranquil·la i monòtona amb la meva dona legal, amb qui vaig tenir tres filles (tres pàmfiles estúpides). Vaig tenir un sou força considerable com a assessor legal d’una organització industrial, el càrtel d’empreses Domaćinski. En una paraula: de mi, de la meva vida pública o privada, no se’n podria escriure ni una sola línia que sortís dels límits de l’esquema més normal, gris i impersonal d’acord amb el qual viuen milers i milers de zeros de copalta d’arreu de la nostra estimada pàtria i per les innumerables civilitzacions patriòtiques de tota l’esfera terrestre.

Pel meu voltant, hi aletejaven els esquelets narcisistes dels meus semblants més propers. A estones, m’irritava en discussions al jutjat com a representant del meu patró, immers en la justa defensa dels interessos empresarials dels productes de Domaćinskij, que denominàvem interessos col·lectius. D’un parent llunyà vaig heretar una vinya preciosa amb una casa de camp de fusta. Vaig viure en l’anodí cercle familiar de la meva muller, filla d’un mediocre farmacèutic de províncies, que amb el seu te digestiu va espatllar els intestins de tota una generació, i amb aquest mateix te va construir tres vivendes de tres plantes a la nostra ciutat. Vaig viure en un apartament elegant i assolellat, de primera classe, amb balcó, en una d’aquestes vivendes de tres plantes fruit del te digestiu (que era de la meva propietat, ja que l’apotecari me la va regalar com a mostra d’un afecte especial), i mitjançant les parentes de la muller, em vaig relacionar amb alts funcionaris de l’estat. Vivint així, com a propietari d’una vivenda i funcionari de l’estat, em vaig moure dins un cercle format també per funcionaris propietaris de vivendes, sense dedicar-me —és clar— a la vulgar política local. Sense cap mena de passió en particular, escoltava la gent parlar de guerres, combats, aventures o grans plans i, en general, de coses i fets grans. Vaig viure, si fa no fa, d’aquesta manera, escoltant, fumant i dormint els diumenges fins a les nou, i els dies laborals fins a dos quarts de vuit: un mínim de nou hores és imprescindible per assegurar el descans dels nervis i una digestió bona i tranquil·la.

De pintura, en vaig sentir a parlar durant anys, i molt, perquè la meva muller havia fet tres cursos a l’acadèmia de belles arts. No se sap ben bé per què, ja que de talent per pintar no en tenia ni gota, però li va romandre l’afició a la pintura, visitava exposicions, comprava quadres. I d’aquesta manera, amb un balcó en una d’aquestes vivendes de tres plantes fruit del te digestiu (que era de la meva propietat, ja que l’apotecari me la va regalar com a mostra d’un afecte especial), i mitjançant les parentes de la muller, em vaig relacionar amb alts funcionaris de l’estat. Vivint així, com a propietari d’una vivenda i funcionari de l’estat, em vaig moure dins un cercle format també per funcionaris propietaris de vivendes, sense dedicar-me —és clar— a la vulgar política local. Sense cap mena de passió en particular, escoltava la gent parlar de guerres, combats, aventures o grans plans i, en general, de coses i fets grans. Vaig viure, si fa no fa, d’aquesta manera, escoltant, fumant i dormint els diumenges fins a les nou, i els dies laborals fins a dos quarts de vuit: un mínim de nou hores és imprescindible per assegurar el descans dels nervis i una digestió bona i tranquil·la.

De pintura, en vaig sentir a parlar durant anys, i molt, perquè la meva muller havia fet tres cursos a l’acadèmia de belles arts. No se sap ben bé per què, ja que de talent per pintar no en tenia ni gota, però li va romandre l’afició a la pintura, visitava exposicions, comprava quadres, i a canvi d’això, els propis senyors artistes de la pintura van honrar la meva llar amb les seves visites. A casa nostra, doncs, es parlava molt de quadres, de pintar, de venda de quadres i, a voltes, de la pintura per ella mateixa. També es parlava molt de música, després que a la meva filla gran Agnez se li descobrís una veu de soprano particularment bella, i la meva muller la col·loqués al conservatori. Mentre Agnez es preparava per ser cantant (per a una gran carrera de soprano de coloratura), a casa nostra es tocava, cantava i es parlava d’òpera, de concerts i d’art. D’una banda, la meva dona tenia múltiples talents i representava un esperit refinat i cultivat —en el sentit més positiu d’aquesta paraula— per al nostre entorn limitat i endarrerit. D’altra banda, jo havia vingut al món amb un tarannà hospitalari i innocent. Per tot això, per casa meva hi passava una multitud de gent. Jo m’estimava els convidats, gaudia de la vida social, sempre a punt per fer un favor. Era considerat, pel que em semblava, una persona respectada i més o menys estimada.

A la nostra petita ciutat es xafardeja i es calumnia per totes bandes (com a tots els llocs apartats que volen fer el paper de capital i s’assignen unes missions per a unes províncies fosques i endarrerides que ultrapassen els límits de les seves possibilitats). De mi, però, pel que jo vaig poder creure fins als meus cinquanta-dos anys, no es va sentir mai cap paraula especialment negativa o maliciosa. De fet, era del tot anònim i invisible, tan discret que en realitat ningú no es va adonar mai de la meva existència. De mi, ningú no va dir mai que havia robat res (ni que fos una cullereta de plata o un armari). Ningú no va poder dir mai que hagués pres el menjar d’algú, o que m’hagués enfilat a una posició millor o més ben retribuïda a costa d’un altre. Dins aquesta ridícula roda de fira de la nostra estupidesa local ningú no va tacar el meu nom amb res especial. De la malaltia venèria que vaig contraure en la meva primera infantesa, gairebé ningú no en sabia res. A banda d’això, en la meva vida anterior no hi havia cap altra màcula. I encara que aquesta experiència vergonyosa s’hagués conegut, hauria estat una cosa ben innocent d’escampar entre el nostre ambient contra un ciutadà estimat, més o menys respectat, de copalta, que gaudeix d’una posició distingida, una muller rica, unes quantes cases als carrers principals, una casa de camp, i un compte corrent en un banc solvent del centre de la ciutat. No va ser fins més endavant, quan van començar a córrer veus sobre mi i de la nit al dia em vaig convertir en el centre dels murmuris de la nostra ciutat, que vaig saber que sóc un pervertit veneri que havia infectat la pròpia muller, que sóc un cornut, que la meva dona tenia un amant des de feia set anys, que sóc un faldiller segons confessió pròpia i, fins i tot, que els meus fills no són fills meus. Tot això no ho vaig sentir fins a aquest moment de la meva existència, quan es va trencar un silenci de trenta anys i es va fer net amb tots els prejudicis. Va aparèixer un home del tot diferent al que havia estat per a mi i per als meus semblants durant tota una vida. Perquè un home pot arribar fins a la seva sisena dècada sense mai, ni per un sol moment, haver viscut la seva pròpia vida.

Al principi, les molèsties d’una infància inquieta i beneita. Després, el romanticisme, guerres, aventures, dones i borratxeres, en l’entusiasme cec de la primera joventut. Tot, diguem-ne, a galop tirat: enmig d’aquesta cursa boja d’esdeveniments i honors no hi havia temps ni de mirar enrere. I quan, a la fi, em vaig aturar per centrar-me i examinar amb serenitat què estava passant amb mi, vaig veure en el mirall un vellet decrèpit, ullerós, amb piorrea dental, un panxut ridícul de coll inflat i papada plena de greix, la trista aparició d’un cretí gandul, calb i gras que subjecta a la mà una espasa infantil de fusta, amb el convenciment un xic paranoic que aquest fràgil tros de fusta és un punyal de determinació moral amb el que es pot lluitar per l’honor de la bandera i l’honestedat contra tota una civilització ridícula, insignificant i endarrerida. Després d’un breu període al servei civil —conclòs amb la meva resignació com a cap de gabinet d’un inútil en un desbaratat govern electe—, em vaig fer càrrec de l’assessoria legal d’indústries, de fàbriques de palanganes i tallers de fusta amb màquines de vapor. I, així, fins al final del meu matrimoni amb la senyora Agnez, la meva muller, filla única d’un apotecari que vaig escollir per un net amor juvenil, tota la vida em vaig dedicar als afers dels altres, trencant-me el cap —un cap no gaire ben dotat ni organitzat— per preocupacions alienes. Persistent i devot, estimava els meus semblants com un bon samarità. Els fracassos personals o males experiències amb la gent eren justificats amb la meva simpatia permanent pels que pateixen. Em consolava i m’asserenava amb una bona fe gairebé cristiana. Si algú m’estafava signant un pagaré, en general no m’empipava mai —i això que s’havia donat el cas que aquest mateix estafador em tornava a enganyar de nou amb un altre fals pagaré—, sempre sabia trobar una acció digna d’elogi d’aquest individu com a prova que “això amb el pagaré li ha passat en un moment de debilitat”. “La gent és així”, m’acostumava a dir, reconciliant-me amb la meva idea bàsica d’amistat: s’ha d’estimar els altres perquè són més estúpids que no pas dolents. Tenia la creença profunda i íntima que mai ningú no ha descobert encara —en els segles i segles d’experiència humana— un remei per a l’estupidesa humana i que la nostra condició actual —mig humana, mig estúpida— durarà encara molt de temps en aquesta confusió que ens rodeja i que és a dins nostre.

En observar els meus semblants amb una curiositat força viva, em vaig adonar que s’embruten els uns als altres per una necessitat pregona i incomprensible que els subjecta com si fos la força de la gravetat. En la gent, hi ha una força obscura que l’estira avall, cap al terra, enmig del fang. Els homes s’encalcen entre ells, i se senten perseguits per moviments, mirades i paraules. Els homes, desconfiats, s’ensumen els uns als altres, com les bèsties. Els homes, de fet, són animals bípedes. Es roben pensaments i diners (com els micos de la selva es roben els plàtans). I quan ja en tenen prou de robar i d’eructar de satisfacció, ballen valsos i pixen en urinaris soterranis d’un brut local nocturn. Allà, des de la llunyania arriben —entre el vel del fum i l’olor de quitrà— els esgarips d’una música esmorteïda que diuen: Ens va prou bé, ens hem afartat amb els patiments dels altres, estem embriacs, ens porten amb palmes d’or, gràcies a Déu.

Carn calenta folrada de tela, apartada de la natura, aixecada sobre les potes del darrere a l’església, al jutjat, a l’escenari, al púlpit, a la càtedra, als urinaris, a les tabernes, a les casernes. Aquesta carn calenta va vestida de forma diferent en cada època per unes lleis secretes, dividida en castes sacrosantes, carn humana subjectada i ensinistrada per una màquina diabòlica. Aquesta pobra carn humana se sent del tot perduda davant una quantitat infinita de preguntes obertes, desorientada enmig de la confusió. Separada en individus, només percep la seva carn com a pròpia, oblidant les personalitats carnoses dels seus semblants carnosos. D’aquesta manera, per por i estupidesa, es mosseguen a la jugular, transformats en bèsties, aterrits per la foscor. Els homes estan farcits de l’educació dels pares, supersticions, prejudicis i mentides, com ninots de palla. Fan el mateix paper que les figures d’una caixa de música, mogudes per una maneta a un ritme musical aliè que els és del tot incomprensible i intel·ligible. La gent es persegueix dins una rotllana estúpida, l’anomenat carruselsocial. Talment com en uns autèntics cavallets de fira, aquests genets muntats en cavalls de fusta plens de prejudicis socials creuen galopar amb una rapidesa extraordinària per un cercle “d’èxits”. En ocasions, però, els cavallets de fira es desmaneguen i de sobte els cavallers decapitats surten de la rutina. Aleshores, aquests genets abrivats per la cursa no es saben adaptar a una vida sense cavalls de fusta. No he tingut encara l’oportunitat de conèixer ni un sol home dels considerats intel·ligents i normals que hagi tingut valor de viure la seva vida amb sentit, sense les seves cartes comercials i els seus paràgrafs, sense la seva oficina amb escopidora i segell; a fi de comptes: sense prejudicis i sense fe en déus de fusta. Són oficials vençuts després d’una guerra, privats de cavalls i paraules gruixudes, banquers arruïnats sense xecs, cantants sense veu, polítics foragitats. Tots aquests pallassos de fira neden, com nàufrags en un diluvi, per un corrent de prejudicis cap a les escombraries, oblidant l’essència de la seva matèria humana. Són ninots de palla convençuts que el carnaval s’ha acabat en tragèdia només perquè el vent s’ha endut els seus barrets de clown. Si això mateix hagués passat a d’altres màscares, els semblaria ridícul. La gent sempre s’alegra de les desgràcies alienes, oblidant que la desgràcia aliena és també la seva. Des de sempre he tingut una debilitat per raonar tot el que és humà amb una recepta clàssica: Les flaqueses humanes són, en realitat, un component d’aquells secrets humans que fan de l’home un pobre ésser digne de compassió.

Les persones s’enganyen entre elles, es diuen mentides a la cara, es deceben amb floretes i falses adulacions, i en la seva humanitat i honradesa, això els sembla molt més valent que dir-se la pura veritat. Els homes són narcisistes perquè no estan tips, perquè tenen por de la fam. Estan de mal humor perquè han estat humiliats i perquè algú els ha fet la guitza. Són clarament injustos, però també ho són els altres envers ells. Se senten infeliços, ferits i amargats. Vestits amb parracs, ronquen sota flassades pudents. Dels altres, envegen el pot de cafè, la coixinera neta i la nova bicicleta. S’esgargamellen per qualsevol fotesa com el corb quan gralla sobre la branca per justificar (dialècticament, s’entén) el seu dret de servir-se primer de l’ull humà del cadàver d’un heroi anònim.

S’ha d’estimar la gent, estar al seu servei, a prop seu, amb un esperit hospitalari i una ganyota afectuosa a la cara, una ganyota dolça, de massapà, com un porcell d’any nou en l’aparador d’una pastisseria. Aquest és el postulat social que he predicat sempre i m’he comportat d’acord amb aquestes pautes bàsiques durant anys i panys. S’ha d’obrir les portes de casa a la gent, acollir-la amb els braços oberts, rebre-la amb il·lusió, franquesa, ser divertit, entretenir els que estan desanimats, oferir menjar i beure, comprar peix, maionesa, carn d’animals de caça, rostits, vi, tabac, formatges (molts tipus de formatges diferents i de cítrics). S’ha de tornar a casa content, amb paquets i ampolles, on ens esperen cambres càlides i assolellades, ben escalfades, i un sumptuós festí de taules parades. Com que considerava tot això desitjable, em vaig abocar a la vida en societat i, a casa, vaig donar de beure i menjar a una multitud infinita de necis i no ningús, necis i no ningús en sèrie. Cal sentir ximpleries tota la nit, deixar-se fastiguejar per l’autoestima d’atri, riure les bromes alienes, escoltar el concert d’un diletant beneit sense talent. D’aquesta manera pensava i, així, seguint unes instruccions proposades per jo mateix, vaig deixar perdre tota una vida sencera, amb una hospitalitat de sabatilles d’estar per casa, a punt per a qualsevol favor, discret, de bona fe, un xic beneitó, considerat pels meus diguem-ne amics com un garlaire innocu, més aviat avorrit, a la casa del qual no hi ha gaire diversió, però on es cuina prou bé i on se serveix (quasi sempre) un vi força bo. Immers en un núvol de fum i en una boira d’alcohol, els despropòsits, les insolències i les males llengües dels altres van anar sedimentant en mi al llarg dels anys un pòsit d’amargor i de fàstic, un neguit imprecís però vertader, que podia prendre la forma d’una irritació nerviosa cap a la gent. A voltes, considerava massa estúpid perdre tota la nit amb unes cotorres curtes de gambals que parlotejaven dia rere dia sempre el mateix: de determinats partits polítics, injúries i trampes de partit, constitucions o batalles, en un avorridíssim cloquejar sense fi, simple xerrameca, pura aparença sense substància. Amb anterioritat, ja havia descobert entre gent relativament jove uns senyals manifestos d’envelliment, d’una inquietud malhumorada per un futur negre, una manca absoluta d’entusiasme vers sentiments nobles i generosos, una abrupta ocultació de les pròpies conviccions, i un amor propi inusualment desenvolupat i, en particular, un amor a la propietat: Això és “la meva teulada”, “el meu coneixement”, “la meva dona”, “les meves conviccions”, “els meus llibres”, “els meus sous” (i en general: “tot allò meu”). Si de joves ja pronuncien monòlegs tartamuts per exagerar la importància de qualsevol trastorn —fins i tot del més insignificant— de “la seva” digestió, què en serà d’aquí a una o dues dècades d’aquest jovent, d’aquests intel·lectuals pretensiosos i guies del nostre futur? Aquesta és la pregunta que em feia, un xic desconfiat cap a aquestes cotorres, els fills de doctors cotorres que havien estat els meus companys de classe i havien engendrat la següent generació senil de balladors, advocats famosos i assistents en clíniques veterinàries i sanatoris.

Em vaig adonar que, rere les màscares, la gent en realitat és descortesa, freda i cruelment indiferent vers tot el que en aquell moment no està en l’esfera dels seus interessos immediats. És obtusa, avorrida i arrogant. Difama els altres per una increïble ignorància cega, incapaç de complir amb les obligacions contretes i pagar els deutes. Cega com un top, curta d’enteniment, vanitosa i ambiciosa, la gent es dóna empentes per treure profit de la vida (sobretot pel bon funcionament de l’aparell digestiu i la satisfacció del cos). Amb un estat d’esperit així, depriment i a la vegada visionari, tendia a allunyar-me de l’enrenou humà. A voltes, l’atmosfera d’aquest corral d’animals remugadors i artiodàctils de dos potes se’m feia irrespirable. En companyia de gent, put però s’està calent. En solitud, tot està buit. Sabem molt bé què hi ha sota la cua dels altres, però tanmateix no podem viure sense ensumar-ho.