Fragment

Ràbia

Borislav Pekić

Era el primer Sàbat d’un Tàmmuz (juliol) calorós i eixut d’un determinat any des de la Creació del món segons el calendari jueu, d’un altre segons el recompte de l’Hègira musulmana, d’un tercer segons el cristià, de qui sap quin des de la caiguda de Satanàs pels que no creuen en Déu i de cap per als afortunats pels quals el temps ja no existeix.

El lloc era a la plana de Jezrael, a la Samària de la Bíblia, que es troba en l’actual Israel. El mont Har-Carmel li feia ombra, i el riu Quixon hi passava a prop. Es deia Tell al-Mutesellim, Harmaggedon en la llengua dels aborígens, però tothom el coneixia per l’antic nom de Meguidó.

La lluna plena il·luminava les ruïnes de la cèlebre ciutat, on ja no ressonaven el brogit del mercat, les passes mandroses dels soldats israelians, ni el renill dels quatre mil cavalls nobles de Salomó. L’únic soroll venia del cel diàfan i provenia d’un avió d’El-Al, en vol de Tel-Aviv a Roma, el llum vermell de control del qual s’enredava en la teranyina groga dels estels mediterranis.

No es movia res, com per obra d’un encanteri.

Res, tret de l’Ombra.

L’Ombra era grisa i amorfa. No recordava a cap cosa coneguda. Ni la llum difusa de l’alba aconseguia perfilar-ne una imatge sòlida. Sorgia de la terra i, sense soroll, com un quadre primitiu de la nit fosca, solcava l’aigua i penetrava en les ruïnes de la muralla sud-oest de la fortalesa de Salomó.

A l’est brillava l’Estrella Matutina, Lucipheros o Portadora de la Llum, l’estel que cau. Es pondria per l’oest, per sobre un lloc que tenia la seva forma, la forma radial d’un estel.

L’Ombra lliscava dúctil pel terreny pedregós que baixava a la vall amb bruscos pedruscalls. Rere seu, la terra prenia el color virginal de la gebrada. Un fullam ert penjava de les oliveres, els sicòmors i les palmeres en fines capes cristal·lines. Les roques esdevenien llises i relliscoses com si haguessin emergit del fons del mar. La regió perdia la calidesa ocre i es transformava en el desert glaçat d’algun nord irreal. Al ple de l’estiu, un fred àrtic tenallava Meguido.

Als peus de la muntanya, on antigament emmetzinava l’aire el pantà de Jezrael, i on ara crespaven camps de cultiu que encara no havien percebut l’arribada d’aquell hivern misteriós, l’Ombra es va aturar.

Havia aixecat el cap, si és que tenia cos, perquè amb aquest sobtat moviment, la indeterminada figura fantasmal es va transformar en alguna cosa semblant a un animal poderós.

Va descansar en un lloc des d’on, sota la pal·lidesa de la lluna, s’albirava l’alt mur del kibbutz “Rosa de Sharon”, aixecat després de la darrera guerra amb Síria. Del kibbutz emanava, com un record malaltís, l’olor acre i agressiva dels homes.

L’Ombra va agafar la forma d’un llop o d’un gos i, amb la boca escumejant, va anar cap a allí.

2

Ell tampoc en sabia res, de l’aterratge prematur de l’avió de la ruta Roma-Londres-Nova York. Almenys, el fals sacerdot amb breviari fals sabia per què era a l’aeroport, encara que els seus motius fossin qüestionables. En canvi, l’home decrèpit, d’edat indeterminada, amb escassos cabells canosos, de cara grisosa i sense afaitar, amb un vestit de segona mà de *tweed *color rata, recolzat a la barana del Roof Garden, la terrassa enjardinada del Queen’s Building, des d’on, per 35 penics, es podien veure els aterratges i enlairaments dels avions, no sabia tant. Encara que a ell mateix li semblés estrany, no sabia per què era allí, ni què hi anava a fer, a Heathrow.

A vista d’ocell, el panorama de la Terminal Central, encerclada per nombroses pistes radials, era impressionant i paorós. El terreny gris i llord, creuat per pistes sagitals de ciment armat per al rodatge, l’aterratge i l’enlairament, tenia, amb l’últim paràmetre connectat amb els cucs metàl·lics dels hangars, magatzems i tallers, la forma d’un cristall hexagonal, semblant a un diamant tallat amb forma d’estrella de David amb la sisena punta trencada. Pels marges i eixos de l’aeroport, com en una sèrie de bulevards d’una megalòpoli encantada, descansaven o s’arrossegaven entre gemecs insectes metàl·lics d’un blanc esplendorós, abans de caure completament en letargia o d’elevar-se fins al cel ululant a l’encontre del sol i d’altres himenòpters, que brunzien mentre descendien a terra des de qualsevol banda. Vist des de dalt, tenia l’aspecte d’un vesper mecànic gegantí, l’organització del qual, igual que la d’un rusc, no pot comprendre un observador extern, encara que sap que hi és i que, sota els seus panells de control, enmig del caos fragorós, segons uns esquemes fixos, es mouen petits insectes que funcionen com vehicles de servei, i encara uns altres més petits, dins les informes armadures de treball dels quals costa distingir-hi, fins i tot amb prismàtics, els homes.

L’home de cabells grisos no en tenia. No li calien per veure el que a ell li interessava. De les màquines que aterraven i s’enlairaven, només el fascinava el colossal Concorde. Estava previst que a les 8.15 posés rumb a Washington, i ara hi pujaven les maletes. La càrrega venia de la terminal i les grues la col·locaven al buc de l’avió. La majoria de la gent deia que el Concorde semblava un ocell amb el bec aixecat. Altres deien que un tauró platejat. A ell no li recordava ni a un peix, ni a un ocell, però el deixava amb la incòmoda sensació que ja l’havia vist en algun lloc, en alguna cosa. On, en què, no ho sabia. Quelcom en els seus malsons, una substància d’imatge inacabada, la seva ombra amorfa i canviant que prometia, amb detalls incerts, un cos futur. Aquella cosa misteriosa, maligna, perillosa, li recordava al Concorde.

Però, què era? En el nom de Crist! Què era això?

Aquella nit, com de costum, s’havia gitat sense tenir ni idea de com passaria el dia. No tenia cap necessitat de fer plans. El plans de cada dia, la rutina, l’esperaven segurs cada matí. Només havia de seguir-los. La majoria no li resultaven difícils, per molt que gairebé mai no hi trobava cap sentit. Com a tantes altres accions de la gent que l’envoltava. Però cada cop que li venia una idea pròpia per passar el temps, aquesta trastocava el rígid programa que regia la Casa. Dur-la a terme li causava problemes, i això feia que es tornés a plantejar el fet enfadós que hi havia alguna cosa en ell que no rutllava, com ja li havien retret algun cop. Per sort, ni tan sols recordava quina era la darrera vegada que li havia passat. Ni si havia succeït en realitat. És a dir, que li fallava la memòria. Recordava coses que, segons els altres, de cap manera li podien haver succeït, i n’oblidava algunes que, de nou segons els altres, havia viscut. Tenia una memòria realment pobra. Ho havia de reconèixer. La resta quedava amagada sota les tenebres, sobre les quals semblava que tothom en sabés més que ell.

La nit anterior, estirat al llit, mentre per tota la Casa s’apagaven els llums, com si es refredessin els estels llunyans, ell no sabia què faria avui. Molts menys que aniria a l’aeroport a veure l’enlairament del Concorde. Des de feia alguns mesos sentia la necessitat inquietant d’anar a algun lloc, la mateixa que en els darrers dies l’urgia a emprendre alguna cosa, no sabia on, ni què, un desig irrefrenable de satisfer el seu instint vagabund, acompanyat d’un agut mal de cap. Més encara arran d’aquella turbulenta nit d’abril en què es va despertar amb el front perlejat de suor freda, després d’una tenebrosa visió en somnis, que només recordava a mitges, però que era conscient que era una invitació a un viatge, el sentit del qual encara havia d’escatir.

La nit anterior havia estat com aquella nit d’abril. La tempesta sud-occidental havia arrossegat teulades tot al llarg de la vora del Tàmesi, havia bolcat cotxes a la carretera de Cornwell i havia cremat els arbres dels parcs londinencs. Els trons el van despertar. Llamps de resplendor blau transparent il·luminaven el cel a les finestres victorianes de marcs quadrangulars, com si fossin còpies consecutives de l’Ascensió. El reflex fantasmal dels llamps es trencava contra les parets buides de la cambra. L’aire es va omplir d’electricitat, la pell li picava, els cabells li espetarregaven. Es va asseure al llit, amb els genolls sota la barba i les mans a la cara, d’on vessava una humitat mortal. De sobte, va saber on havia d’anar. Encara sense saber per què, però estava convençut que ho sabria tan bon punt es trobés al lloc correcte. Altrament, no hauria tingut cap sentit saber on havia d’anar.

I havia aconseguit saber-ho a base d’ajuntar atzarosament detalls dispersos del seu somni.

Tornava a travessar un túnel fosc amb unes parets en forma d’arc tan fredes i afilades com cristalls àrtics. El terreny pantanós que xafava era d’un color groguenc i oliós i cada vegada era més profund. Arreu flotaven excrements humans, coberts per una pàl·lida pel·lícula de gebre. Cada vegada feia més fred. Un fred que provenia, evidentment, del fons del laberint, al voltant del qual es congriava una foscor densa, semblant a la de l’ombra que havia perdut la forma, que li retornava cadascuna de les seves passes. Exhalant un alè gèlid, l’Ombra esperava que li tornés el cos. Es trobava en tots els seus somnis, sempre al mateix indret, al fons d’un passadís misteriós, i mai no aconseguia atènyer ni la forma, ni el nom.

També l’esperava en el somni que havia interromput la tempesta de la nit anterior. Ara, però, ja sabia on la podia trobar. Els contorns creuats de camins il·luminats en forma de gemmes tallades en sis puntes, amb la sisena punta esmussada (radiografia de l’esquelet dels seus vagarejos nocturns), no eren una representació, com creia, ni d’una estrella de mar ni de l’estrella David, sinó del plànol de l’aeroport de Heathrow, tal i com apareixia, talment un motiu heràldic, a la coberta del llibre Air Traffic Control, a man-machine system. Es tractava del manual del segon grau dels estudis de tecnologia de l’Open University i casualment li havia cridat atenció. Romania obert davant del jove Charley Rees, de qui se sabia que estava boig pels avions. Per suposat que era impossible que Charlie Rees en pogués pilotar mai cap, ni tan sols que pugés a un avió, ni molt menys que dirigís des d’una torre de control el vol creuat de dos avions en un aeroport qualsevol. Tanmateix, aquesta certesa, que només era inaccessible per a ell, no va afeblir el desig juvenil de saber tot el que els llibres podien ensenyar-li sobre aeronàutica. I després, sense mirar a la gent del voltant, terriblement capficada al seu món, pensava que estava assegut als comandaments d’un Jumbo-jet de turbo injecció a punt d’estavellar-se mortalment o davant de la pantalla de control de vols més sobrecarregada on, amb veu impersonal i ferma, netejava el caos aeronàutic sobre l’aeroport. L’anhel de Charley d’una aglomeració aeronàutica com aquesta li havia donat ocasió de consultar el llibre. Mentre que el Charley diligent suava abundantment i mirava bocabadat la pantalla invisible, plena de posicions il·luminades d’aparells en moviment, i expedia ordres lacòniques per dirigir-los, ell indagava la imatge de la portada del llibre.

No hi havia dubte. Al plànol de Heathrow, diamant hexagonal tallat en forma d’estrella amb una punta trencada, hi havia un camí misteriós que feia en somnis, on sempre es trobava al centre d’un túnel ventós en què, amb una cuirassa de gel, l’esperava una ombra sense forma, rostre, ni nom.

Vivia a South Ealing. Heathrow era al terme de Hillington. Sabia més o menys on es trobava pels avions que hi sobrevolaven durant el dia. A l’alba humida per la boira, mentre la tempesta es perdia rugint cap al nord-oest, es va trobar, moll i glaçat, davant d’un túnel automobilístic profusament il·luminat, sobre el qual hi havia escrit en un gran cartell amb lletres majúscules de neó: BENVINGUTS A L’AEROPORT DE HEATHROW. Just després va sentir els primers avions que aixecaven el vol a les pistes invisibles.

Havia arribat a la meta. Al territori enigmàtic del somni. En algun lloc de les terminals que es despertaven de la letargia nocturna o en el buit que hi havia entre elles, es trobava la resposta que havia vingut a cercar. Abans d’arribar a la terrassa enjardinada, va deambular entre els ruscs d’abelles aeroportuàries, les bresques de vidres brillants de les quals s’enfosquien ràpidament per les ombres dels viatgers.

No va obtenir resposta. Encara no sabia perquè havia anat fins allí.

Tenia gana. La nit anterior havia sopat poc. Els seus nervis havien pressentit la tempesta. Duia una mica de solt a la butxaca amb què podria comprar alguna cosa de menjar. Algunes lliures, potser. No estava acostumat a preocupar-se pels diners. Mai no sabia quant en tenia. Ni si en tenia o no. Hi havia moltes coses que preocupaven la majoria de la gent, que a ell tant li feien. Simplement, no les entenia. L’home, per exemple, no podia fer la cosa més natural del món: dir que tenia gana. En realitat podia dir-ho, però ningú l’alimentaria. Ningú se sentiria responsable del fet que ell tingués gana. Hauria de pagar pel seu menjar, o no menjar. Ell, realment, no pagava els seus aliments. L’alimentaven. Sempre menjava a la mateixa hora. A qualsevol altra hora no podia tenir gana. Podia, certament, però no li donarien menjar.

A la pista de ciment armat, el Concorde, insadollable, engolia la càrrega. No hi havia ningú a la terrassa enjardinada. Començava a arribar gent. La majoria per acomiadar el Concorde. Ell també l’acomiadaria. Tampoc tenia res millor a fer, tret d’esperar alguna cosa que li aclarís per què era a l’aeroport, per què s’havia sotmès a un somni sense sentit. Perquè, ¿què podia significar un túnel glaçat amb excrements d’homes congelats i una ombra al fons, que, com un caos còsmic antediluvià, buscava amb neguit una forma?

Alguna cosa no encaixava. Alguna cosa estava equivocada. Equivocada o ell no era capaç de descobrir la relació entre l’Ombra i l’aeroport, si és que n’hi havia alguna, ni si les línies de l’estrella de David per on havia caminat representaven en realitat Heathrow contemplat a vista d’ocell, o una altra cosa completament diferent.

L’home dels cabells grisos i del vestit gris semblava exhaust, com si estigués a punt de desmaiar-se. Sue Jenkins l’observava de reüll i veia com s’agafava amb les mans a la barana, i amb els talons es recolzava al pedestal de ciment, com si fes exercicis a les espatlleres de gimnàstica de l’escola. Aquell home s’assemblava a les persones solitàries que hi havia als parcs. Les que mai passejaven nens o gossos. Mai parlaven. Ni entre elles, ni amb la resta de la gent que passejava. Es comportaven com si tinguessin tot el temps del món, però no sabessin què fer-ne. Seien immòbils en bancs dispersos. Sols amb si mateixos. Sense companyia, sense diaris, sense cap sentit del temps. Abans de tancar les portes, els guàrdies havien de fer-los fora. I quan marxaven, en silenci i obedients, cadascú per la seva banda, com una desfilada d’ànimes, no semblava que sabessin on anar. La mare li havia prohibit d’acostar-se a ells. Però ara la mare no hi era. Havia anat a preguntar quant de temps més es retardaria el vol a Niça. Sue Jenkins s’havia quedat al terrat del Queen’s Building per veure l’enlairament del Concorde i “totes les coses que passen en un aeroport internacional”. La senyora Jenkins, per suposat, no sabia del cert si a l’escola de la filla arribarien mai a explicar el tràfic aeri a la Gran Bretanya, però l’experiència li havia ensenyat que hom havia d’estar preparat per tota mena de trampes en aquest maleït món. Fins i tot perquè després de deu anys de matrimoni exemplar, si bé no excitant, et deixi el marit, sense deixar darrere seu res més que el musell asiàtic a les fotos de les noces, alguns calçotets pudents, dos o tres records sexuals entre agradables i bruts i ni un penic al compte comú. Tot això després de tot el que havia patit per aquell malparit groc de Singapur, perquè obtingués la nacionalitat britànica i l’oportunitat d’esdevenir, per fi, un home. No volia que la seva filla hagués de passar per res semblant. Sue tindria un compte individual al banc, que només podia garantir-se amb una bona educació i amb la capacitat de saber en tot moment tot el que calia sobre el Concorde. Quan busqués marit, Sue no hauria de canviar el passaport de cap mico.

Sue, malauradament, ja posseïa amb deu anys la independència d’esperit que rau en els fonaments de cada civilització triomfant, abans de fracassar i decaure. Si li haguessin dit d’observar la gent, ella hauria mirat els avions. Però l’havien enviat severament a mirar els avions, així que ella es fixava en la gent. I entre tota la gent, en el vell home de cabells grisos i ulls plens de mort i d’aigua.

Va notar que algú l’observava i va pensar que podia haver cridat l’atenció de la policia amb el seu aspecte desendreçat. No creia que ja l’haguessin descobert. A Casa, a Ealing, aviat notarien que no hi era. Recorrerien els llocs on podria ser i parlarien de les mesures que havien de prendre. Es va girar. Ningú li parava atenció. La gent mirava bocabadada el Concorde que lentament enfilava cap a la pista d’enlairament. Va abaixar l’esguard i va observar la cara somrient d’una noia. El mirava amb els ulls blaus i curiosos. Tenia unes prominents galtes orientals i els cabells del color de l’eben madur. Va sentir la necessitat d’acaronar-li els cabells negres, lligats al clatell amb una cua de cavall. Es va contenir. Podia espantar-la. De cap manera volia fer-la fora. Se sentia sol a l’aeroport, on sempre havia anat amb algú, o havia conegut algú. Sol, perdut, confús, però sobretot preocupat. Gairebé se’n penedia d’haver seguit el seu instint. Havia de ser pacient. Esperar que el somni es fes més clar. Llavors no estaria tan desemparat. Sabria per què era allí. Si és que, al capdavall, hi hagués anat. Si no és que el somni en la seva forma més neta, l’hagués dut a un altre lloc.

—Hola —va dir la nena— Sóc la Sue.

—Els meus respectes. —va respondre amb una expressió antiga, somrient. Li agradaven els nens, s’avenia amb ells. Però tenia poques ocasions de tractar-ne i la gent era estranya. Era com si no volguessin que algú altre estimés els seus fills, llevat d’ells mateixos. No ho entenia, això. Com tantes altres coses, d’altra banda. —Sue ve de Susan, oi?

—Sí.

—Susan és un nom sant del Llibre Sagrat.

—Doncs jo el trobo fastigós. —va dir la nena, arrufant les celles.

—De debò? I això com és?

—Només a la meva classe hi ha quatre Susans.

—Però només Tu has el nom de Sue.— Va fer servir el Tu i una estructura de la frase abandonada des de fa temps.

—Si fos així, encara. Però n’hi ha dues més. No hi ha manera de saber qui és qui.

—És realment incòmode —va admetre.

—Maleïdament incòmode.

Va somriure. La blasfèmia als seus llavis no era una blasfèmia. Era poc més que una succinta descripció d’una desgràcia sense remei.

—Jo, en realitat, em dic Susan Lee. Però també es diu així Susan Lee Alvin. Com que ella va per davant al llistat, jo m’he hagut de conformar amb ser la Sue, i ella és la Sue Lee.

—Saps què, Sue. —va dir pensatiu— això no és tan impossible de resoldre.

El va mirar amb desconfiança.

—I com es pot resoldre una cosa així?

—Només cal canviar de nom.

—El nom no es pot canviar —va dir emprenyada.

L’home dels cabells canosos no era diferent de la resta d’adults que s’imaginen que els nens sempre volen jugar. Només tenia un aspecte diferent. I parlava de manera graciosa i estranya:

—I per què no s’hauria de poder canviar?

—No ho sé, només sé que no es pot.

—I si es pogués, com voldries anomenar-Te? —i de nou va fer servir la fórmula de l’Antic Testament.

S’ho va rumiar.

—Ariadna.

—Per què Ariadna, precisament?

—És d’un conte. Hi havia un home que havia d’entrar en un laberint i matar un bou que es menjava la gent. El laberint era tan llarg i intricat que ningú n’havia pogut sortir mai. Ariadna li va donar un cabdell de fil, que ell anava soltant mentre buscava el bou. Quan el va trobar, el va matar i va salvar la ciutat, i va tornar al país enrotllant el cabdell.

—Bé, —va dir amb serietat— et diré Ariadna.

—Però jo sóc Sue, Susan, Susan Lee!

Es va ajupir, li va agafar de la mà i li va dir confidencialment:

—Ho ets per aquells que no coneixen el Teu nom veritable. Jo sí que el sé, i per mi seràs Ariadna.

—D’acord —, va riure. Li agradava el joc. Semblava un conte de fades. De sobte, l’home dels cabells grisos s’havia transformat en un altre. —I com li he de dir a vostè?

—Vejam —va dir una mica perplex. —Quin nom T’agrada?

—Teseu. És l’home que va matar el bou i que va sortir del laberint gràcies al fil d’Ariadna.

—Oh, —va exclamar— això sí que és estrany.

—Què és estrany?

—Jo em dic així.

—Però Teseu és nom grec, i vostè no sembla un grec.

—I quin aspecte tenen els grecs? —va preguntar.

—No ho sé —va dir desconcertada—. Diferent.

—Doncs això —va dir com si s’excusés— és el que passa; però és una història molt llarga.

—Expliqueu-me-la.

Va titubejar.

—Vinga, per favor. En qualsevol moment em cridaran per embarcar —.

L’home dels cabells grisos es va torbar

—Pensava que havies vingut a mirar els avions.

—Però què dieu? No sóc cap boja dels avions. Estic de viatge —. Saltava sobre una cama, i l’observava de reüll. La faldilla escocesa s’alçava amb el vent i deixava veure les cuixes primes i llises. Ella es divertia veient l’atenció que ell dedicava als seus moviments.

—On viatges? — Havia de cridar. Des de les pistes, com un terratrèmol, arribava un soroll cada cop més eixordador.

—Al mar! — Va exclamar. — Però l’avió de Niça va amb retard.

—Hi vas tota sola?

Va negar amb el cap. —Amb la mama!

—I on és la teva mare?

—Ha anat a demanar quant de temps més havíem d’esperar!

L’estrèpit es va transformar en un rugit. El Boeing 727 de Swiss Air es va enlairar, movent l’aire en què refractava el sol.

—S’assembla a Moby Dick, la balena blanca —, va dir Sue. Des de l’altra banda, en direcció contrària, el Concorde rodava majestuosament cap a la pista d’enlairament. —I aquest a un llop polar.

L’estrèpit es va debilitar. El Boeing es va anar fent més petit en l’aire incandescent, que li desdibuixava els contorns. A la terrassa del Queen’s Building tornà a regnar la pau, torbada només pel remugueig del Concorde.

L’home dels cabells grisos mirava inquiet cap a l’entrada dels jardins de la terrassa, per on havia d’aparèixer la mare de la petita Sue. Sempre era així. Sempre que s’acostava a algun nen, venia algú a separar-los. I el separarien també de la Sue. Es quedaria amb les preocupacions i amb el mal de cap que s’havia fet insuportable. Mai més veuria la Sue. I aviat ni tan sols se’n recordaria de la nena. Sue-Ariadna es perdria en el selva de la memòria, es perdria igual que tants detalls de la seva vida i qui sap quan tornaria a comparèixer el seu rostre, que estaria segur d’haver vist abans en alguna banda, però ja no recordaria on.

—Tinc gana —, va dir ràpidament. —Tu en tens?

—No —, respongué la nena, —però sempre tinc lloc per menjar una mica de xocolata.

No sabia per què havia dit això. Segurament, perquè li havien recomanat moltes vegades que no digués aquesta mena de coses. Sobretot a desconeguts.

—Vols que en comprem?

La nena va dubtar:

—Però, i si mentrestant ve la mama?

Li va estendre la mà:

—En tornarem abans.

Va dur la nena a la plataforma, des d’on les escales del pont duien a l’andana de la Terminal 2. Suposava que la mare pujaria a la terrassa per les escales interiors i que els passaria pel costat sense veure’ls. Aquestes trobades sempre comportaven malentesos. La gent sospita de manera malsana. Com si estiguessin sempre en guerra amb els altres, com si no esperessin res de bo els uns dels altres. La gent, en general, és molt estranya. Com si ell i els altres no visquessin al mateix món. Fins i tot aquells que es comportaven amablement amb ell, i que alguna vegada havia pensat que el comprenien, desaprovaven la seva manera de pensar. Això no es fa, li deien. Però quan preguntava per què. per què això no es feia, no sabien què respondre. Per què la gent era així? El mal de cap que el torturava des que havia començat a tenir aquell somni, li emboirava la vista i li trepanava la nuca amb uns claus fins i punxeguts.

—M’estreny la mà —va dir Sue.

No se n’havia adonat i la va afluixar. Tampoc s’havia adonat que algú li corria al darrere. Ni dels crits histèrics d’una dona sota un ample capell d’estiu. El rugit del Concorde va cobrir la resta de sorolls de l’aeroport. L’avió havia clavat al motor la resta del món i allí l’havia sufocat. Havia sufocat també els xerrics dels claus del seu cervell. Alguna cosa el va agafar per l’espatlla i va estirar d’ell. No va veure la dona fins que es va girar. Obria la boca d’on rugien els motors. Va aixecar bruscament la bossa. La sivella platejada va centellejar al sol. Va notar un dolor penetrant a les temples, va soltar la mà de la nena i va relliscar. El brogit no deixava lloc a cap mena d’explicació. Va retirar-se maldestrament, i llavors una processó d’estudiants amb un cartell que deia EF LANGUAGE SCHOOL-HASTINGS el va allunyar de la dona. Va córrer per les escales que unien, amb un pont elevat sobre unes columnes massisses, la terrassa del Queen’s Building amb la plataforma aèria. Es va aturar a l’ombra de la tercera columna. Va pensar que havia d’anar més lluny. Aviat baixarien a buscar-lo. Era evident que el culpaven d’alguna cosa. No tenia ni idea de per què, però estava segur que prendria mal si el trobaven. I que tot això ja li havia passat abans, encara que no sabia on, ni quan.

Plantat, indecís, davant de la porta del Centre Mèdic de Heathrow, a la planta baixa del Queen’s Building, no podia veure la plataforma de la que havia fugit, ni el policia que parlava amb la petita Sue, amb la seva mare i amb els testimonis dels fets. Els testimonis no es posaven d’acord, evidentment, alhora de dir cap on havia fugit l’home dels cabells grisos. Assenyalaven direccions diferents. El policia, amb el quadern de notes a les mans, seguia l’altercat confús.

El cel tremolà. Va aixecar el cap. El Concorde va sortir de Heathrow.

La Sue tenia raó.

L’avió era un llop polar, amb la boca escumejant.