Fragment
Illa de l’esnob
Henrik Tikkanen
CARRER DE BRÄNDÖ 8, BRÄNDÖ, TEL. 35
PRIMERA PART
d’una història que t’ensenya
que qui no vol mirar endavant
i no pot mirar enrere
ha de mirar on posa els peus.
Aquest és un relat atroç sobre morts sobtades, calamitats, banyes i alcohol. Ens explica una desgràcia familiar i la lluita contra aquesta desgràcia, que al capdavall és el que dóna sentit a la vida i és alhora la seva impossibilitat.
A Finlàndia, la Història és com un dia d’hivern: curt i fosc, i costa veure el que hi ha una mica més enllà. Començaré el relat dins el meu camp visual, però no sé exactament on és l’inici, així com tampoc no sé ben bé com és el relat. Per descomptat, acusaré a les persones equivocades perquè ho capgiro i ho tergiverso tot. M’escapoleixo com un cuc retorçant-se per desprendre’s de l’ham.
El més fàcil seria carregar les culpes al destí que em va fer néixer en un país impossible, on hi viuen poc més de tres milions d’habitants que parlen una llengua que en tot el món ningú més no entén. Això no és tot: en aquest país, els meus pares parlen una altra llengua que només entén una desena part de la població. I per si això fos poc, aquesta forma amb la qual s’expressen els pares, només l’entén una centèsima part d’aquesta desena part. En el fons, la resta de la gent no els importa ni poc ni gens. En canvi, són prou magnànims per odiar tot el poble rus, els seus veïns. No cal dir que mai no han intentat mai aprendre rus, de manera que no entenen un borrall del que dos cents milions de persones diuen i pensen, i n’estan ben orgullosos.
En aquest país vaig obrir jo els ulls a la llum, sis anys després d’una guerra victoriosa, en la qual la meitat de la població havia vençut l’altra meitat. Els vencedors van tapar la boca als vençuts i, després, la meitat de la població vençuda va callar durant vint anys. Qui tingués cap pretensió intel·lectual, per tímida que fos, preferiria no haver de néixer en un buit comunicatiu com aquell; però els pares van ser tan irresponsables abans del meu naixement com després. Ben tips després d’afartar-se en un sopar de Nadal bàrbar d’onze plats a casa l’àvia, em van engendrar sense parar-se a pensar què en farien de mi, tal com va quedar demostrat quan em van buscar una institutriu alemanya que em va ensenyar l’alemany com a primera llengua.
Jo tenia tres germans més grans. Cap d’ells parlava alemany. El pare havia estudiat a Dresde i sí que el parlava, però tenia ben poca cosa a dir-me. La mare també parlava un alemany escolar passable, però no parava gaire per casa. Al pare no li agradava la manera com la institutriu s’empassava la r de Fenster, a la berlinesa. Al seu entendre, els seus fills tenien un parlar vulgar i per això va començar a anomenar-me irònicament Beau, en francès.
Els meus germans, que no sabien ni alemany ni francès, van canviar Beau per Bobo i amb aquest nom, que li anava de perles a un ximpanzé, em van posar a conviure amb una gent, que amb prou feines sabia pronunciar la b, sinó que deien p. En fi, que per als meus germans jo era en Pupu, i pupu vol dir llebre en finès. I no és gens fàcil ser una llebre entre els que es pensen que són uns herois escollits per déu.
Així, doncs,va ser a Finlàndia que vaig néixer. Finlàndia, un país que altres temps havia format part de l’imperi suec i que després va ser part de l’imperi rus i després es va convertir en un estat independent, que al seu torn va intentar conquerir una gran part de l’imperi rus, però que va fracassar i, de resultes del fracàs, una gran part de la població treballadora va emigrar a l’imperi suec. Els que es van quedar, van intentar destacar tot fomentant el pacifisme i,sota la direcció d’un president calb, van fer mans i mànigues per construir ponts entre l’Est i l’Oest.
El pare també era calb i per aquesta raó jo havia dipositat tota la confiança en aquest president. És veritat que el president era un home del poble –havia nascut en una pörte–[1] i, per descomptat, no es podia comparar amb el pare, tot i que ell també va començar a fumar uns bons puros quan es va fer vell. Va ser el setè president del país, quan ja no era especialment lluït ser president. Per tradició, a Finlàndia només el primer pot ser gran i no pot ser superat per ningú, per molt bons que siguin els que vinguin després. És per això, que Ståhlberg, el primer president de Finlàndia, va ser el més cèlebre de tots els presidents; i Runeberg, el primer gran poeta de Finlàndia, va ser molt més gran que la resta de poetes; i Paavo Nurmi, el primer gran corredor de Finlàndia, va ser molt més gran que la resta de fondistes;Sibelius, el primer gran compositor, va ser molt més gran que la resta de compositors; i Mannerheim, el primer gran general de Finlàndia, va ser molt més gran que la resta de generals que mai han disparat a un tigre de bengala. El president calb va compensar el fet de no haver arribat el primer ocupant el càrrec més temps que ningú. Igual que en Mannerheim, ell també va aprendre dels russos com calia tractar els finlandesos, i ningú no va gosar destituir-lo ni substituir-lo per un altre durant el temps que li va plaure ser president. La conseqüència va ser que el país va caure en un estat del benestar insospitat que per a molts va ser massa feixuc de suportar, i gernacions d’alcohòlics sense sostre i revolucionaris radicals van ser reclutats i retirats fins i tot dels cercles més distingits. Quan ja no queda cap enemic extremista cal buscar en esferes més pròximes… i la intransigència i la intolerància van anar creixent en el camp cultural. Va ser en aquesta època d’estabilitat que els meus germans i jo vam tenir el privilegi de viure els millors anys de la nostra virilitat. Excepte el meu germà gran, és clar, a qui una bala de pistola va estroncar la vida amb vint-i-un anys a la guerra. Vist així, és lògic pensar que teníem totes les condicions per ser feliços, però és probable que ens manqués la capacitat de ser-ho, o que fóssim feliços sense saber-ho, atrapats com estàvem en la maledicció familiar.
No puc dir amb certesa quan ens va caure aquesta maledicció, o si efectivament existia; el que sí sé és que el pare del meu avi patern, que era un home amb moltes qualitats i un triomfador, va patir una gran desgràcia. L’home tenia una estranya capacitat per triomfar i fracassar al mateix temps.
Va néixer en un gran mas de la Savònia del Nord. Quan va acabar l’escola va pujar a una barca i va remar fins a Iisalmi, i d’allà va continuar el viatge fins a la capital del Gran Principat. A jutjar per les fotografies que s’han conservat, no era un home ben plantat; era baix i rabassut, de cara rodona i ulls petits. Però, és clar, les fotografies no ho diuen tot, i segur que l’home devia tenir d’altres virtuts perquè va aconseguir una cosa ben insòlita: casar-se amb una noia sueca de classe alta, l’avi matern de la qual era arquebisbe, el primer del país, és a dir, l’únic que compta i el que no s’oblida mai.
Aquesta noia li va parir dos fills i després va morir de tisi.
El meu besavi va estudiar Filosofia i Lletres i va emprendre la lluita en defensa dels drets de la llengua finesa a Finlàndia, ja que en aquest país, sota la supremacia russa, es donava la situació absurda que si no parlaves suec o no et suequitzaves el nom no anaves enlloc. Ell no va fer res de tot això, al contrari, va fundar el primer diari en llengua finesa i va començar a publicar llibres en finès a la seva pròpia impremta. Va ser una acció pionera fantàstica, que li va fer guanyar molts enemics entre els qui lluitaven per la mateixa causa.
Casa seva es va incendiar i el vaixell que li portava la maquinària a la impremta es va enfonsar. Quan el van acusar d’acumular una fortuna a costa dels finlandesos ignorants, va renunciar al diari i a la impremta, i es va tancar en un manicomi, on més endavant va morir com un home profundament infeliç. Però la gent el recorda com el fundador del primer diari en llengua finesa, la qual cosa és molt més valuós que ser el propietari de tot un grup editorial. Va triomfar perquè va ser el primer, però aquesta va ser la seva desgràcia.
L’avi va ser un home feliç. Tots els qui el recorden ho confirmen per unanimitat. Va reeixir en tot el que es va proposar. No s’embarcava en res que el pogués fer fracassar. Deien que hauria pogut arribar a ser el més gran pintor del nostre país, però ell no hi creia. Deia que no volia fer més llarga la llista d’artistes mediocres i va optar per exercir de professor d’història de l’art. El primer del país, naturalment, l’únic que compta i el que no s’oblida mai.
Quan ja havia passat dels setanta, el va atropellar un cotxe i es va convertir en la primera víctima de trànsit a la vila de Brändö, on residia. Va ser una desgràcia, sens dubte, però és poc probable que fos una desgràcia hereditària. Més aviat pertanyia a la categoria d’esdeveniment rupturista, a la capacitat de ser sempre el primer, la qual cosa també ha estat una de les malediccions familiars.
El seu sogre era coronel i el millor tirador de l’exèrcit rus. És probable que aquesta distinció hagués eclipsat, en part, la felicitat de l’avi.
El general tenia sempre unes ganes irreprimibles de lluir-se i no en tenia prou amb ser més bon tirador que tots i cadascun dels soldats del gegantí imperi rus. Volia ser el millor del món sencer i, a falta de rivals vius, va iniciar una competició amb els morts, i tant, fins i tot amb tiradors de precisió que mai no havien existit. Estava decidit a superar Guillem Tell.
Va obligar la seva muller embarassada (per cert, d’ella no en sé gaire res, pobra dona) a sostenir amb la mà esquerra alçada una placa de plom més petita que la meitat d’un platet del te, i després va disparar des d’una distància de cinquanta metres. La bala va travessar la placa fregant el centre exacte i, en acabat, el general la va fer emmarcar. Avui encara està penjada a la paret, a la casa de la meva infantesa.
L’àvia paterna va néixer uns mesos més tard i sense el braç esquerre,una estranya coincidència que va donar peu a tota mena d’especulacions, les quals no van amoïnar el general, qui va dir que estava disposat a sacrificar la seva mà dreta per un tret magistral com totes les vegades que calgués. Fos com fos, és versemblant que tant l’àvia com l’avi haguessin preferit conservar el braç de l’àvia en comptes de la placa de plom; d’altra banda, però, també és veritat que l’avi, que tenia un nom finès, no hauria pogut casar-se amb una noia sueca i distingida si no hagués tingut aquest petit defecte. La bellesa de l’àvia era tan gran, dit sigui de passada, que un braç no tenia cap importància per a l’avi, qui havia après a deixar-se embadalir per les escultures de l’Antiguitat a les quals els faltaven tant els braços com les cames.
Però l’avia devia sentir-se diferent dels altres, i amb els anys es va anar aïllant cada cop més i el seu caràcter va anar agafant uns tics un pèl extravagants que, potser no van alterar la felicitat conjugal, però que van poder tenir conseqüències funestes en el desenvolupament del seu únic fill. Es va tornar sobre-protectora i va pregar i suplicar que el noi no se n’anés a viure a la ciutat si no era necessari, no fos cas que li caigués una teula al cap. Per esperit de contradicció, el pare va encarrilar la seva vida cap a on cauen més teules, és a dir, es va fer arquitecte.
Després es va queixar tota la vida que no havia pogut dedicar-se a la seva veritable vocació, ser cantant d’òpera. Però no era prou fi, deia. L’home s’havia tornat molt fi, sens dubte, ell ho era molt més que el noi de pagès que havia arribat a Iisalmi remant, i és ben cert que una gran dosi de finesa s’havia anat inoculant fins arribar a ell, però no prou com per atrevir-se a engegar a passeig totes les fineses del món. A més a més, havia captat que un cantant d’òpera d’un país petit no es podia permetre un cotxe de luxe i jugar al tir al plat. I el pitjor era que un cantant d’òpera havia de pujar a l’escenari i cantar vespre sí vespre també mentre la resta es divertia bevent xampany. A pesar del seu gran interès musical, gairebé mai no aguantava una representació operística més enllà del final del primer acte. El segon el cantava ell mateix en el Club de la Borsa.
Per això es va casar amb la filla d’un fabricant de caramels. Ella tenia uns ulls castanys preciosos i molts diners. Ell tenia cultura i encant. Després que l’avi fos ingressat al manicomi de Lappviken, el pare va ser acollit a casa de la cunyada de Runeberg, el poeta nacional, i neboda de l’arquebisbe.
Conservo una fotografia entranyable de l’avi quan era un vailet, assegut a l’escala de la casa de Runeberg, juntament amb la seva germana petita. El pare s’agafa amb mà ferma l’entrecuix per protegir almenys les possibilitats d’existència de les generacions futures. En Runeberg està assegut amb actitud patriarcal a dalt de tot de l’escala, envoltat per la resta de la família i fa cara de no saber quantes criatures té a casa seva. Aquí va començar la laboriosa tasca de l’avi en el terròs pedregós de la cultura finesa. En aquell temps, la cultura era més que res una empresa familiar, igual que la fàbrica de caramels, i la pràctica totalitat de tots els que s’hi dedicaven estaven emparentats. L’avi va escriure diversos llibres d’història de l’art i va arribar a ser tan popular que el seu amic Sibelius, el compositor, una vegada li va etzibar: “Tu ets conegut a tota Europa, però t’asseguro que jo ho sóc també a Amèrica”.
En una etapa o altra de la vida, els nou-rics tenen la impressió que necessiten tenir cultura i, amb tota la seva ingenuïtat, hi inverteixen diners. Naturalment, de seguida s’adonen que la cultura és vanitat i que els diners sols no són suficients perquè una persona es torni llesta, guapa i educada.
Un altre malentès és que les persones amb qualitats artístiques creuen que tan sols podran realitzar-se i ser felices si tenen prou diners per permetre’s no haver d’ocupar-se de les superfluïtats de la vida. Però l’existència despreocupada els proporciona un excés de temps per pensar com n’arriba a ser d’infeliç l’ésser humà per naturalesa i, per oblidar la seva gran desgràcia, es llancen de cap als terbolins de la frenètica vida de disbauxa i de seguida es tornen infeliços de veritat. És el que va passar al pare; a la seva dolça esposa no sabrem com li hauria anat perquè va morir quan van néixer els meus germans bessons.
En aquest període és quan la meva mare apareix en el quadre. Tenia dinou anys i un aire de nit d’estiu a la riba d’un llac. Era tan bonica que necessàriament havia de ser bondadosa, va pensar el pare. Però la mare no era tan bondadosa com bonica; de fet, era tan bonica que no li preocupava gens ser bona dona o no.
Però el pare era molt romàntic i la va amenaçar amb llevar-se la vida si no es casava amb ell. La mare, que era una noia de poble, es va sentir molt afalagada i com que ella també apreciava i molts els seus mèrits, no va dubtar mai que el pare faria el que havia dit que faria. A més a més, el pare tenia un cabriolé preciós i sabia enfilar les paraules de tal manera que hauria fet caure de cul moltes dames, tant a Helsingfors com al continent. El tifus li havia fet caure el cabell i era calb com una bola de billar, però quan alçava una cella feia cara d’endimoniat i d’interessant.
Ningú en aquella petita ciutat feia cara d’interessant. L’avi matern era metge de províncies i l’àvia materna havia acabat el batxillerat i era una dona molt intel·ligent. Tots dos van prevenir la seva filla, aconsellant-li que s’esperés i no es casés fins que hagués completat els estudis i tingués el títol de dentista. El pare, en canvi, es reafirmava en què a la seva esposa no li caldria treballar en tota la vida. A la mare, la vida de dentista tampoc no li resultava gaire emocionant i quan es va assabentar que entre el servei del pare hi havia una mainadera, una cuinera i una casera, va decidir sacrificar-se per aquelles criatures orfes de mare i salvar-les de quedar orfes de pare també. Es van casar, i aquesta va ser la primera –però no l’última– vegada que la mare va fer una bona acció amb la qual va contribuir, i molt, a arruïnar una vida humana.
Tenien una casa de dues plantes, molt bonica. El pare era un geni de la decoració d’interiors i gràcies a aquest talent, el qual en aquella època no era gens habitual en els arquitectes, va rebre l’encàrrec de decorar la casa del general Mannerheim, a Brunnsparken. El resultat va deixar el general més que satisfet. Tot i que qui havia alliberat el país del socialisme manta vegades considerava que el poble finès no el mereixia ni s’avenia a apreciar-lo prou en temps de pau, es va quedar a viure a la seva acollidora llar i, amb el temps, va arribar a ser mariscal i president. No ens ha d’estranyar, doncs, que la mare estigués enlluernada per les arts decoratives del pare. A més a més, ell la vestia amb un gust exquisit i la guarnia amb les joies més cares sense ser ostentoses. La mare va embellir encara més i el pare ja no l’estimava només com a esposa sinó com la seva pròpia creació també. Va descobrir un gran plaer en ensenyar-la i exposar-la a les mirades engelosides dels seus amics.
El més remarcable del pare era que manejava amb destresa les armes, els cotxes i els vaixells, però que mai no va aprendre a tractar les dones amb encert. Quan es relacionava amb elles sempre hi havia trets fortuïts, trompades i naufragis humiliants, perquè, per sorpresa seva, elles no funcionaven com ell s’esperava quan premia el gallet, trepitjava el fre o caçava la vela. Solia trobar una mica de consol en la misogínia d’Strindberg o en la visió desencantada de la vida de Papini… era molt probable que únicament una vida tràgica pagués la pena ser viscuda. Va activar el disparador automàtic de la seva càmera i es va fer una foto amb la cella exageradament alçada. Va enganxar la imatge en un tros de cartró i a sota va escriure amb lletra pulcra: «L’amic del Diable».
La mare va quedar un pèl descol·locada, a la llar de la seva infantesa el diable no era considerat un amic. Sovint es quedava mirant la fotografia i com que els ulls del retrat tenien un efecte hipnotitzador, la dona va començar a creure’s que el pare era realment l’amic del diable. Com que tot aquell qui segueix el camí de la virtut té el deure de combatre el diable i el seus acòlits, trair l’amic del diable no podria ser mai considerat un pecat.
I en cap cas no ho seria si era amb un ministre.
Però abans d’arribar tant lluny, la mare encara va tenir un parell d’anys per fer de mare amorosa dels meus germans. El pare col·locava tots tres marrecs d’ulls castanys i entristits al llit, al costat d’ella, i després els fotografiava.
El meu germà gran tenia un caràcter difícil quan era petit, sempre cridava i anava a la contra per qualsevol cosa i, per aquesta raó, l’àvia –que vivia al pis de sota- va haver de fer-se’n càrrec. Un dels bessons es pixava al llit i l’altre es menjava la tapisseria i, és per això, que moltes vegades no els deixaven enfilar-se al llit de la mare. En aquells temps,però, les mainaderes eren de confiança i bondadoses i als meus germans no els va faltar mai res.
El pare adorava la figura de la mare quasi tant com ella mateixa. Els seus pits menuts i ferms eren el seu orgull compartit. Es podria dir que la moda dels anys vint s’havia inventat perquè li escaigués, es portaven les faldilles curtes i ella tenia les cames més boniques de la ciutat; ho deia fins i tot un cavaller del regiment dels Dragons de Nyland. Els iaios –a l’entendre de la mare, els senyors del Club de la Borsa eren uns iaios– se la miraven bavejant; que la mare fos tan atractiva feia molt feliç al pare, però alhora el feia molt infeliç que ella fos tan feliç quan descobria com n’arribava a ser d’atractiva.
Una festa portava a una altra festa, i els pares sortien cada nit mentre els meus germans vivien tranquils, sense que els fessin gaire la guitza. A mesura que jo anava prenent forma en els seus pensaments, van començar a veure’m com una amenaça contra els pits bufons de la mare i com una interrupció empipadora de les seves festes. Tanmateix, el meu destí s’apropava amenaçadorament, i és que els amants desesperats sempre acaben mesclant els fills amb l’amor.
No cal dir que la informació que tinc d’aquella època és de segona mà, i a més a més, no és particularment fiable ja que n’he sentit versions molt diferents per part de les persones que formaven part de la vida dels pares. La meva tieta, per exemple, que va haver de pagar pels modelets antics que la mare ja no volia, parla de la seva gasiveria i del seu egoisme amb una certa amargor. La Greta, l’amiga pobra però atractiva de la mare d’aquells anys, els va obtenir de franc i pensava, en canvi, que la mare era una criatura generosa per naturalesa. De totes dues informacions, possiblement se’n pot treure la conclusió que la mare era una dona capritxosa i especialment partidista. I aquest tret característic li escau com un gra de sorra en una platja. La mare era això, i moltes coses més.
Si faig un cop d’ull als diaris de l’època de seguida descobreixo que, quan vaig venir al món, la llei seca era vigent a la República de Finlàndia. Això no va impedir, però, que jo fos engendrat en una festa distesa i ben regada que va donar una expressió pecaminosa singular als ulls carregats d’innocència de la mare, la qual, combinada amb la seva joventut, podia arrossegar homes sensats i molt ben educats a dur a terme accions insensates. El pare no era una home sensat, però sí tenia una bona educació (que l’havien maleducat, deia el bromista) i era molt apassionat i amb una imaginació desbordant. La mare em va explicar que la penetrava amb un penis de fusta. Em va dir que m’ho explicava perquè comprengués com n’arribava a ser de bèstia i perquè no podia continuar-hi casada. La meva capacitat de comprendre els seus arguments no pot ser gaire gran quan jo mateix he tallat i polit un aparell semblant que després vaig fer servir amb molt plaer i amb gran èxit en el meu feliç matrimoni.
A més a més, tinc raons per creure que a ella el tractament en sí no li desagradava tant com solia afirmar. Sembla ser que després ja no va trobar cap amant que fos tan polifacètic com el pare, i me n’alegro. Al cap i a la fi era el meu pare, ves què hi farem…
La mare em va explicar també que li lligava els canells a un cargol de banc mentre ell es tirava una puta que havia recollit al centre de la ciutat. El pare l’obligava a mirar i a ella li resultava molt antipàtic.
La mare no em va explicar mai perquè ho feia el pare.
Potser volia pagar-li amb la mateixa moneda. Per part meva, em satisfà poder constatar que el pare va ser un pioner també en el camp del sexe en grup. Jo he seguit les seves passes i ho he fet amb molt de gust.
De quina era la posició política dels pares, no en tinc cap dubte. La guerra civil tot just havia acabat i els prínceps russos que el pare havia conegut quan estudiava a Alemanya ara feien de taxistes i cambrers a París. Això explica molt bé a on ens podia portar el socialisme.
El primer amant remarcable de la mare va ser un polític aristòcrata del Partit Popular Suec. Era tan incommensurablement ric que es considerava un liberal i es vantava de què mai s’havia disparat a un masover en les seves terres.
És possible que el pare alguna vegada sentís llàstima per aquells pobres rojos desgraciats perquè era molt amic de Jarl Hemmer, un escriptor que es va complicar l’existència en permetre’s el luxe de dotar-se de consciència social, en uns temps en què la llibreta del banc havia arraconat tots els altres llibres.
Impossible, m’és del tot impossible donar una imatge justa dels pares, ni d’aquells temps ni de després. Les meves vivències amb ells són tan subjectives que tot el que pugui explicar pot ser interpretat com una pura mentida, com a pura ficció. I això també va per als meus germans i per a mi mateix; podria explicar la vida d’Odisseu per parlar del meu germà. Ni per un moment em puc empassar que Penèlope fos fidel al llarg de tots els anys que el seu home va ser fora. Jo crec que a Ítaca s’hi va follar a tort i a dret i, a més amés, crec que van fer ben fet. A fer punyetes Homer, el vell hipòcrita…
A tall d’exemple de la meva manca de fiabilitat com a testimoni, puc explicar que quan el pare va morir estava convençut que era un canalla i la meva mare (quasi) un àngel. Més endavant, quan la mare va morir, estava convençut del contrari.
Ara només em fan molta llàstima tots dos.
Aquell any vam anar a París. El pare era tirador de l’equip olímpic finlandès. Amb anterioritat ja s’havia col·locat en la categoria de tir al plat del campionat mundial celebrat a Berlín. Hauria d’haver tingut possibilitats d’aconseguir una medalla en els Jocs Olímpics, però no va ser així. No sé perquè.
Potser va ser degut a la copa de xampany que es va beure cada cinquanta plats. A França no existia la llei seca.
Vam fer un tram del viatge d’anada amb el cotxe d’en Mannerheim. La mare deia que era un home molt cavalleresc, però avorridíssim.
El pare mai no va dir ni mitja paraula sobre aquell viatge, potser perquè no va guanyar-hi cap medalla. A més a més, li feia vergonya que en Mannerheim cada vegada que el veia borratxo se li acostés per donar-li les gràcies per la decoració de la casa. Ben mirat, en lloc d’això hauria pogut donar-li una medalla. Al pare no li van concedir mai res més que la rosa blanca de Finlàndia per la seva contribució a fomentar l’interès pel tir, un esport ja estava prou estès al país, malgrat tot. Les milícies locals s’entrenaven disparant a dianes que representaven soldats de la Unió Soviètica amb una estrella roja a la gorra. El pare no havia disparat mai contra l’enemic tot i que es deia que des del balcó solia disparar als de la guàrdia roja que fugien. Però costa de creure, ja que si ho hagués fet, sens dubte n’hauria matat algun perquè amb una bala era capaç d’encertar fins i tot una llebre a la carrera i en ple salt. A més a més, a casa només hi havia un senzill balcó a la cuina, al pis de baix, i allà no s’hi hauria col·locat mai. Quan el pare volia ferir algú utilitzava mètodes més subtils que les bales.
En tot cas, jo em trobava en la situació oposada. Estava a punt de néixer, i aquesta és la raó per la qual jo sí que vaig poder viatjar a París i els meus germans no. Jo també vaig ingerir xampany cada cinquantè plat i és molt probable que el fet que la mare compartís solidàriament aquest costum del pare em va salvar de néixer abans d’hora enmig dels Champs Elysées. A l’autobús, una maleta va caure damunt la panxa de la mare i sense l’efecte sedant de l’alcohol dins la musculatura de la matriu qui sap què hauria pogut passar.
Personalment no crec pas que el xampany em salvés la vida, la qual cosa es va demostrar quan va arribar el dia que el pare va haver d’endur-se la mare a voltar amb el cotxe tota una tarda amunt i avall pels sots del carrer Svalbo, a Sörnäs, per provocar les contraccions. En canvi, la consistent embriaguesa fetal potser va deixar el terreny ben adobat per a l’alcoholisme, ves a saber.
El naixement va ser, com és natural, fantàsticament dramàtic. De fet, li estic molt agraït a la mare per haver-me parit. Ella no s’oblidava mai de remarcar-m’ho, fins i tot en circumstàncies en les quals aparentment no hi havia cap raó per agrair-li la meva existència.
El metge havia dit que era possible que la mare morís en el part, i va haver de triar: ella o la criatura. La mare va decidir arriscar la seva vida i jo vaig néixer, i mare i fill van Sobreviure. La primera persona que vaig veure va ser el doctor Edvard Björkenheim i si jo hagués estat capaç de comprendre alguna cosa, hauria pogut fer un sospir d’alleujament conscient d’haver nascut en l’alta societat sueco-finlandesa, en la qual la misèria era molt minsa.
D’altra banda, era molt probable que la mare s’intercanviés amb la primera dona del pare, la que va morir de veritat en néixer els bessons. Sovint considerava que el més petit bocí de veritat era suficient, i que si una esposa del pare havia mort, també podia fer-ho una altra. Fos com fos, el cas és que jo vaig néixer, i ja va ser més que el que va aconseguir el meu germà o germana més petit, a pesar que el seu pare fos un home que s’havia casat amb la lluita en defensa de la justícia, tot i que potser no ho va fer amb la mateixa intensitat en defensa de la igualtat. El papa d’aquella criatura no era naturalment el meu pare, el qual s’havia casat únicament amb la meva mare.
Però la mare no en parlava mai d’això, tot i que també en aquestes circumstàncies va aconseguir fer passar l’avortament com un nou sacrifici per part seva. De ben segur que aquest cop va fer-ho per l’home que estimava fins al punt de no voler destrossar-li la carrera. D’aquesta manera aquell fill nonat no trencava res més que el matrimoni dels meus pares i la criatura va quedar deslliurada d’haver d’esbrinar mai fins a quin punt l’amor pot arribar a embolicar la troca.
Ni per un moment m’ha passat pel cap que la mare realment estimés el pare de la criatura. Sempre es queixava que a l’home li pudia l’alè. La dona amb qui estava casat el renyava perquè sempre feia pudor d’estable; l’home només feia bona oloren la política.
Entre els papers pòstums de la mare hi ha les ardents cartes d’amor en les quals ell li demana que fugin junts. És exactament igual que si el comte Sparre de la cançó hagués escrit una carta a l’Elvira Madigan, però la mare no era artista de circ i el seu amant no era més que un baró. Per aquesta raó no van fugir mai enlloc i un nadó mai no va néixer i un home va continuar sent un gran home.
Però al mateix temps, ell es va quedar sense hereu i quan va morir va deixar els seus milions a una fundació per a la promoció de la cultura sueco-finlandesa. És així que jo, a la fi, vaig obtenir un pessic d’una fortuna que hauria pogut gaudir si l’alè no li hagués fet tanta pudor.
En l’acte de concessió de les beques la seva vídua va amollar, alt i clar perquè tothom la sentís:
–A aquest li hem de donar diners?! Però si és finlandès!
Abans de baixar de la tarima per tornar a la meva cadira, em vaig aturar davant d’ella i em vaig inclinar amb humilitat, tal com han de fer els finlandesos, i vaig dir:
-Gràcies pels calés i pels bombons.
Des de la seva altivesa no va saber valorar el fet que jo no només li donés les gràcies pels diners sinó per les incomptables butxaques de bombons que el seu home em va omplir com a compensació per la infantesa feliç que li semblava que m’havia robat.
Ah! Què feliços hauríem pogut ser en la nostra preciosa casa. No fa gaire vaig tenir l’ocasió de visitar-la. Ara hi viu un bon amic meu i, naturalment, tot té un aspecte molt diferent, però mentre passejava per les habitacions ho anava recordant tot tal com era aleshores.
Vaig recordar el llop que panteixava a les nits darrera la cortina del dormitori dels nens i que fugi a qui sap on tan bon punt un adult, en sentir els meus crits horroritzats, entrava a l’habitació.
Al menjador, el pare perseguia la mare amb una cadira a la mà alçada. Jo em llançava entre els dos. Encara avui m’esfereeix quan hi penso. És un record que no té ni principi ni final, tan sols la cadira en l’aire i els meus crits.
El forat de bala a la fusta del terra de les golfes, des d’on el pare disparava els malparits verds que l’atacaven,encara hi era. L’ampolla d’Eau de Cologne que el pare s’havia begut era de la tieta, i la dona es va pensar que era a ella qui disparava i, juntament amb la casera, es van refugiar darrera el bufet de la sala. Ningú no en va resultar ferit.
La sang de la paret de l’habitació dels nois ja no hi era, naturalment. Ara hi havia un paper pintat nou, segurament ja hi havien passat una dotzena de papers pintats des d’aleshores i, tot i així, em va semblar que podia veure les taques a la paret si tancava i obria els ulls molt de pressa.
A l’habitació del costat, a l’àvia se li apareixia un àngel. S’estava tant de temps al costat del seu llit, que a la dona li semblava que havia de llevar-se i aguantar dempeus, sobre les seves cames afeblides, al costat de l’àngel. No es deien ni mitja paraula i l’àngel es limitava a somriure afectuosament.
La garjola fosca on anava a seure la canalla si es portava malament ja no hi era. Era una cofurna a sota l’escala on es guardava la roba bruta. L’armariet dels premis, encastat a la paret i amb una porta de vidre pintat que vaig trencar una vegada d’una puntada de peu, tampoc no hi era. Mentre esperava, impacient, poder sortir al carrer amb els pares, que trigaven molt, vaig clavar una puntada de peu a la porta, perquè em pensava que era de fusta i va resultar que no, que era de vidre i els trossets van caure dringant per terra. Vaig tenir la sensació que havia profanat un santuari i que m’esperava un càstig terrible, que sens dubte em mereixia. Però tant el pare com la mare em van dir que no passava res i aquest fet va desbaratar la meva apreciació del temps i de l’eternitat. Hi ha alguna cosa sagrada en aquest món? Què és sagrat en aquest món? El meu amic hi havia instal·lat un lavabo.
Vaig néixer un diumenge i els nens que neixen en diumenge són alegres i dòcils i els va molt bé a la vida. El pare estava molt orgullós de mi i la mare també. Sempre deia que era un nen molt sensible i que em refredava molt fàcilment. Per això,quan sortia al carrer, sempre anava embolcallat com un expedicionari al Pol Nord.
Al final va resultar que era precisament per aquesta raó que sempre estava refredat perquè, més endavant, quan els pares es van separar i a mi em van enviar a casa dels avis a Forssa, només em refredava de tant en tant. Es veu que em van anar traient capes i capes de roba perquè, deien, passar una mica de fred era sa.
L’ànima també la tenia una mica glaçada perquè trobava a faltar els meus germans, el nostre gos, la meva mare, el meu pare i la nostra cuinera, que es deia Ida.
[1]N. de la T.: pörte és una cabana de fusta tradicional finesa. La construcció no té xemeneia i el fum de la llar de foc s’estén per l’interior i surt per la porta amb un sistema de ventilació que permet mantenir l’interior calent durant la nit. També anomenada cabana-sauna o cabana de fum.
