Fragment

Pel barret de la meva mare. Contes

Adelheid Duvanel

Partença amb tres micos de peluix

D’un dia per l’altre el món s’ha tornat madur; damunt seu s’ha fet una capa fina i blanca de floridura: neu de primavera. A les teulades no hi ha empremtes de peus i rodes; allà dalt el món es troba més enllà de la por. Aquí baix la gent compta els seus passos, les veus s’adapten a les veus; però hi ha gent que no se sap acostumar a l’existència.

A l’interior de les cases hi ha disposats els paradisos i els inferns de la gent, il•luminats amb la llum de les làmpades i protegits de la curiositat. A la làmpada del dormitori de la tia Martha es gronxen tres micos de peluix que en Daniel va rebre com a regal de la seva mare; aquí també hi viu l’oncle Benno. L’oncle Benno és professor de guitarra; les seves cames d’ocell estan cobertes sempre per uns pantalons blancs rentats amb sabó de benzè. En Daniel, que té vuit anys, li diu per exemple: “Ets un número de carrer que està penjat de tort”, i llavors s’espera. L’oncle Benno somriu i murmura: “Somies.”

La mare d’en Daniel es va suïcidar fa uns quants anys; va saltar per la finestra amb l’àlbum de fotos sota el braç, la qual cosa és una mort vergonyant que amaguen a en Daniel, però al mateix temps en coneix tots els detalls, com si l’hagués escenificat ell. Els muntants de la porta de la casa de l’oncle Benno estan pintats de color rosa; al damunt hi diu: “guitar shop”, i a l’aparador els instruments, tots ben arrenglerats, esperen compradors.

En Daniel ve de l’escola; els vidres de les ulleres, que tenen una mica de color, li projecten una ombra groga a les galtes. La blavor del cel s’ha enfonsat entre les cases, i degota aigua de les teulades. Estranya és la gent que es mou pel carrer, i estrany és en Daniel; quan la tia Martha el fa entrar, perd una mica de la seva estranyesa. Ella no sol obrir la porta a ningú; no té res per donar i no espera res.

Avui en Daniel passa de llarg dels muntants de color rosa i continua carrer enllà; de sobte els ulls se li omplen de la llum encegadora del sol. Té la impressió que la cara se li ha desfigurat amb aquesta llum virulenta; se la tapa amb les mans per no espantar la gent. Tot es troba en procés de dissolució. Pensa que la tia Martha deu ser al llit planyent-se del vent del sud, que li oprimeix el cor, mentre que l’oncle Benno assaja una cançó primaveral amb els seus alumnes. En Daniel vol anar-se’n a viure a una teulada; a la teulada més alta de la ciutat. Quan la seva mare va ser morta, va tenir la sensació que li havien tallat els lligams, com quan es tallen els fils d’una marioneta, de manera que cau a terra sense vida. El van deixar allà abandonat. Ara tragina els tres micos de peluix a la carpeta de l’escola; per a ells fundarà un regne; ell serà el seu monarca i el monarca dels ocells que volen per damunt de la seva teulada i el saluden.

La tia Martha li ve a l’encontre; camina inclinada, perquè porta una bossa de la compra que pesa molt, i fa l’efecte d’una ombra amenaçadora a contrallum. En Daniel intenta tirar enrere la mandíbula inferior, per no assemblar-se-li; l’empipa tenir una petita gepa com ella i s’esforça per mantenir una posició recta. “On vas?”, pregunta la tia Martha; els seus ulls de color de civada el travessen. En Daniel deixa caure les espatlles cap endavant i torna la mandíbula a la posició anterior. “Has tret els micos de la làmpada”, diu la tia Martha, “a l’escola no es juga amb micos.” “Ets un tinter sec”, respon en Daniel i espera, però la tia Marta somriu i no murmura res, sinó que continua el seu camí amb el rostre fred; ell la segueix.

Període de gràcia

La Norma és bonica com un vas de ceràmica sostingut per una mà blanca i desitjós que el deixin caure. Quan en Norbert, que és professor de dansa, pensa en la Norma, que havia estat alumna seva, la sent cridar des d’una habitació allunyada; ell no va entendre mai què deia, i es limitava a respondre cridant: “Sí! Sí!” Quan ella entrava corrent, enfurismada, sabia que hauria d’haver cridat: “No! No!” Ella mai no volia admetre que no l’entengués perquè la distància entre tots dos era massa gran; cada vegada li aconsellava insistentment que es comprés un audiòfon. En Norbert no s’ha adormit fins a les quatre de la matinada. S’alça del llit amb peus feixucs; pel cap li roda lentament la idea: “No hi veig cap sortida.” Al mateix moment la senyora del doctor Eng llança espaguetis al barret de la senyora del pastor, que passa per sota la seva finestra; en realitat volia tirar les restes de l’àpat per sobre de la tanca, per al gos de la senyora Oechsli. I al mateix temps la majordoma del baró, el qual viu aquí pel clima sense boira, fa safareig amb una veïna sobre les peculiaritats del “baronet”, tal com anomena el seu patró.

En Norbert fins fa pocs dies no s’interessava per la vida de la petita ciutat, per la gent del barri, que a les seves cuines no assajaven mai el crit salvatge. Però ara la Norma ha instigat els veïns a confabular-se en contra d’ell.

Al terra de l’habitació, sobre un paper blanc que es mou amb el corrent d’aire, hi ha dos guants negres i llargs. Des de fa dies el vent bufa amb força, esbatana la porta del balcó, la tanca de cop. La cortina voleia. En Norbert, que està assegut a la taula, sent una fredor de gel als peus, a les cames, a les cuixes, als malucs. Però no pot aixecar-se a tancar la porta del balcó, perquè el pany està espatllat. Els guants negres i llargs són de la Norma, que ara fa vida a les golfes i intimida en Norbert: a les nits fa girar amb un filferro la clau d’ell, que està ficada al pany; ho veu clarament. De vegades posa un dit sobre la clau, per notar com es belluga. Ella puja i baixa les escales tota la nit. Vol fer-lo embogir. Està conxorxada amb la veïna que viu al mateix replà que en Norbert. També se serveix dels nens, que riuen per sota el nas darrere la porta. L’espien, el controlen i li fan agafar por perquè ha deixat la Norma. Quan s’hagi tornat boig, ella entrarà al pis i li partirà el crani amb una destral; per això no ha de dormir. També pot ser que ella esperi fins que s’hagi mort de fam.