Fragment
Caràcter
Ferdinand Bordewijk
A sadder and a wiser man
He rose the morrow morn
S.T. Leridge
No
Quan els dies són més foscos, al voltant de Nadal, a la maternitat de Rotterdam va néixer per cesària l’infant Jacob Willem Katadreuffe[1]. La mare era la Jacoba Katadreuffe, una criada de divuit anys, a qui per comoditat anomenaven Joba. El pare era l’agent judicial A. R. Dreverhaven, un home que vorejava els quaranta anys i que ja aleshores era conegut per no tenir pietat amb cap deutor que caigués a les seves mans.
La jove Joba Katadreuffe havia servit una temporadeta a casa d’en Dreverhaven, que era solter; aleshores, ell va sucumbir a la bellesa innocent de la noia, i ella a la força d’ell. Això no feia per a en Dreverhaven, que era un d’aquests homenots de granit que només tenen cor en el sentit literal. Només va tenir aquell únic moment de flaquesa, i la capitulació va ser més respecte de si mateix que no pas davant d’ella. Qui sap, si ella no hagués tingut aquells ulls tan extraordinaris, potser no hauria passat res. Però havia estat després de dies d’ira continguda sobre un gran pla que s’havia empescat, havia posat en marxa i havia vist esvanir-se davant dels seus ulls perquè el soci financer s’havia fet enrere a última hora. A l’última hora, o més tard i tot, quan ja no s’hauria hagut de poder fer enrere, perquè havia donat la seva paraula. No hi havia ni la més mínima prova, cap testimoni, i en Dreverhaven, com a home de la llei, sabia que no podia fer res contra aquell incompliment de la paraula donada. Va arribar a casa tard, amb la carta a la butxaca (una carta redactada amb molta cura però així i tot resoludament negativa). Ja s’ho havia vist venir, els darrers dies aquell poca-vergonya no hi era mai quan li trucava. Sabia que era mentida, ho pressentia. Fins que aquell vespre van portar-li la carta, el primer i únic document per escrit, i no tenia per on agafar-lo. La nota estava redactada a la perfecció; darrere devia haver-hi un advocat.
En Dreverhaven va arribar a casa, bullint per dins, i amb una ràbia oculta va prendre la jove Joba Katadreuffe. La noia no era persona de cedir fàcilment, tenia una voluntat forta, però era una noia. El que va passar va ser pràcticament una invasió, però no del tot, i ella tampoc no s’ho va prendre així.
Va continuar treballant per a ell, només que no va dirigir-li ni una paraula més. L’home era taciturn per naturalesa, això no va molestar-lo gens. «Ja li passarà —pensava—, i si hi ha conseqüències, m’hi casaré». I ell, per part seva, també va callar.
Al cap d’un parell de setmanes, ella va trencar el silenci:
—Estic en estat.
—Ah —va dir ell.
—Me’n vaig.
—Ah.
Va pensar: «ja li passarà». En menys d’una hora va sentir que la porta del carrer es tancava, sense rotunditat, molt normal. Es va dirigir a la finestra i va veure la jove allunyar-se amb una maleta de vímet molt grossa. Era una noia robusta, el pes no la feia caminar inclinada. Va mirar com s’allunyava en les primeres grisors del vespre, eren finals d’abril. Es va girar cap a la taula on hi havia les restes del dinar. Es va quedar un moment quiet, reflexionant; un home d’espatlles amples, feixuc sense ser panxut, un cap dur com una pedra sobre un coll curt i ample, i al damunt, un xamberg negre. Ja li passarà, va pensar, tot i que amb dubtes. Després va rentar ell mateix els plats lacònicament a la cuina.
La Joba Katadreuffe no va donar més senyals de vida. Com que el seu estat no li feia nosa, va continuar treballant. Feia feines en cases, i quan ja no va poder ocultar l’embaràs, va dir simplement que el seu marit l’havia abandonada. En aquella època no li anaven gens malament les coses, sempre tenia prou menjar i allotjaments dignes. Va tenir prou cases on treballar fins al final. No li calia anar a l’oficina de treball, on l’haurien investigada i s’hauria descobert que no estava casada. Podia treballar molt bé, tenia una constitució de ferro, l’un la recomanava a l’altre. Els darrers mesos només va treballar en cases sense nens, s’estalviava situacions incòmodes, només amb les cases sense criatures ja en tenia prou.
S’havia reservat amb prou antelació una plaça en una maternitat, era molt jove però gens ignorant, era previsora per naturalesa. A més, havia triat bé el moment d’allitar-se, i va poder descansar una mica. Era una noia assenyada, sense parents ni amics, una noia a qui no li feia falta aprendre res; ho sabia tot, aquesta Joba.
Es va trobar extraordinàriament bé fins a l’últim moment. El rostre fresc de dents fermes i ulls expressius va captivar les monges, encara que ja havien vist de tot; i això a pesar que de la seva seriositat, el seu silenci, la manera sorruda de parlar. Li havien preguntat com es diria el nen. Jacob Willem. Si era nena, Jacoba i prou.
Li van fer saber que el pare estava obligat a mantenir-lo. Va respondre de seguida i amb veu altisonant:
—Aquesta criatura mai no tindrà pare.
—No vol dir que el pare tingui drets, només que ha de contribuir al manteniment del nen.
—No.
—Com que no?
—No vull.
Li van fer saber que quan la donessin d’alta podia demanar ajut a les oficines d’Assistència a les Mares i d’Assistència als Infants.
Les manetes vermelloses de treballadora, inflades, infantils, fermes, romanien immòbils a la seva falda. Els ulls foscos tenien una mirada freda, era un rebuig clar. La irritació de la monja va desaparèixer de seguida, la noia li agradava massa, es notava que la tossuderia li venia de mena.
No va fer confiança a ningú. La seva veïna, morta de curiositat, va inquirir amb cautela sobre el pare. Tenia la idea, ni ella mateixa no sabia per què, que darrere d’aquest assumpte s’amagava una gran herència. La Joba va respondre:
—Tant hi fa qui sigui, aquesta criatura mai no tindrà pare.
—Per què no?
—Perquè no.
El part no va ser gens fàcil, cosa que va sorprendre el metge. Una noia tan sana. Però així va ser. Finalment va decidir operar, es van endur la Joba.
Era un metge amb molta experiència, però així i tot mai no oblidaria aquest cas, el va comentar moltes vegades amb els col·legues, fins i tot anys més tard. Va veure com la noia inconscient es marcia sota els seus instruments. En una hora va saltar-se l’edat adulta. El metge temia pel cor, però va mantenir-se amb bona salut; la pacient, en canvi, es va pansir ràpidament, com una flor en gas verinós. Contra tota certesa, el metge esperava que es recuperés, però no va ser així. Només va poder salvar de les ruïnes de la seva joventut aquella mirada intensa, seriosa, pura.
El metge venia a veure-la cada dia.
—Al començament no podràs treballar, has de parlar amb el pare.
—No.
—Ho has de fer pel bé del teu fill.
—No i no i no.
—D’acord —va sospirar—. En tot cas, has de reconèixer el nen.
Ella va demanar que li ho expliquessin, i després va acceptar. Va ser el seu primer sí.
Sabia que era un nen, però no va demanar veure’l. Això li va fer perdre part de la benvolença; no entenien que, simplement, el seu caràcter no li permetia demanar ni el més petit favor, ni tan sols que li ensenyessin el seu propi fill. En aquesta mena de casos, el nen pràcticament mai no pateix durant el part. La infermera va portar-lo el tercer dia.
—Mira, Joba, quins ullassos que té aquest homenet.
Eren els ulls d’ella, marrons, gairebé negres. El nen tenia una mata de borrissol negre.
—Ja se li podria fer clenxa —va dir en broma la infermera.
Es va quedar rabiós i impacient al costat de la mare. Als llits de dreta i esquerra van venir altres dones, i després d’altres.
—Voldria anar-me’n —va dir la Joba.
Tres setmanes després la van donar d’alta. Va anar passant per totes les infermeres i els va allargar una mà petita, pàl·lida, esprimatxada, que s’havia tornat ossuda.
—Moltes gràcies —va dir a tothom—, moltes gràcies.
—Moltes gràcies —va dir al metge que l’havia atès al part.
—Pensa bé el que t’he dit —li va manar el doctor de Merree—. Fa dies que tens les adreces de les oficines d’Assistència a les Mares i d’Assistència als Infants a la vista, ja te les deus saber.
—No —va dir la Joba—, però moltes gràcies.
Joventut
Per a l’agent judicial A. B. Dreverhaven no va ser difícil rastrejar el camí de la mare. Seguir gent formava part de la seva feina, i sabia fer-la bé. Al cap d’un parell de dies va saber que vivia en un dels carrers pobres que hi havia prop de l’escorxador. Ara ja no era la Joba, era la senyoreta Katadreuffe, també per a si mateixa.
Va arribar-li una carta. El sobre duia impresa l’adreça del despatx d’en Dreverhaven. Dins només hi havia una quartilla. Dalt, amb lletres grosses d’impremta, hi deia «Memoràndum» i tornava a aparèixer l’adreça. La carta contenia una data i tres paraules:
«Quan ens casem?».
No estava signada. Les lletres eren negres, lapidàries, enormes. La va estripar a bocinets. Aquell mateix dia el carter li va lliurar un gir postal de cent florins. Duia la mateixa adreça, escrita amb la mateixa lletra. Es va quedar un moment indecisa, però estar indecisa gaire estona no feia per ella. Es va plantejar estripar el gir postal, també, però al final només va ratllar l’adreça, va escriure-hi «Tornar al remitent» i el va ficar a la bústia.
En Dreverhaven era un home sense cor en el sentit que era un home sense sentiment. No rebre resposta i que simplement li tornessin el gir no el va empipar gens, va recuperar els diners tranquil·lament. Però no era un home sense sentit de la responsabilitat; tenia voluntat i, en certa manera, sentit del deure. Un mes més tard, la senyoreta Katadreuffe va rebre una altra carta: «Quan ens casem?». I un gir, aquest cop de cinquanta florins. Va fer com l’altra vegada.
En total, en Dreverhaven va escriure aquests memoràndums mensuals puntualment sis vegades. Mai no va rebre resposta. El duel de girs postals de cinquanta florins va durar tot un any. La dotzena vegada ella hi va escriure de través: «Sempre el rebutjaré». Potser va ser per això; en tot cas, el combat es va acabar. Ellahavia vençut, però la satisfacció significava poc. Tota la seva vida havia sentit un cert menyspreu per si mateixa, no pas sensació d’inferioritat, sinó un odi orgullós contra el seu sexe en general. Al capdavall, es retreia aquell moment de debilitat més a si mateixa que a ell; es retreia ser una dona. Encara que tractava amb els veïns, amb una veu sense inflexions i amb les formalitats dels pobres decents, no era gaire popular entre les dones del veïnat perquè parlava malament del seu sexe molt sovint. La seva visió sense pietat de la feblesa femenina era coneguda i generava estranyesa. Duia una vida recollida, però de tant en tant expressava asprament el seu menyspreu.
—Les dones només servim per portar criatures al món, i prou.
Als homes sí que els agradava. Era vella i arrugada, amb dos plecs d’amargor intensa als costats de la boca; la mandíbula, que havia estat dura i bonica, destruïda pel part; i una figura tan petita i recta que feia sensació de fragilitat. Però es veu que els seus ulls com de carbó atreien els homes igualment; no veien el solcs, la pell envellida, ni els cabells, que no duia descuidats, però que s’havien tornat grisos descuidadament.
Una vegada, a casa d’uns coneguts, va conèixer un estibador que operava una càbria enorme que anava d’un port a un altre remolcada per un cable d’acer; ell vivia a la sala de màquines. Era un d’aquells monuments humans característics del Rotterdam treballador, un paio amb les carns de ferro, fornit, ben alimentat, de veu i moviments ensordidors; un d’aquests homenots afaiçonats per Holanda i l’aigua. Era força més gran que ella, devia tenir més o menys l’edat d’en Dreverhaven, va semblar-li. Es deia Harm Knol Hein.
Va voler acompanyar-la a casa, i amb prou feines havien sortit per la porta que ja li va preguntar si no li venia de gust casar-se. Abans ja havia parlat de la seva vida a la càbria. A ella li agradava l’aigua. Aquí, a la gran ciutat, era molt lluny dels enormes complexos portuaris. En aquest barri de vegades hi feia una pudor brutal d’ossos i entranyes, sobretot procedent dels bullidors de sang dels terrenys de l’escorxador. Sí, trobava a faltar l’aigua i el seu vent fresc.
Ell continuava parlant: ella podria viure a la càbria i, si el patró s’hi oposava, ell li llogaria una habitació al moll, però sempre prop del port, no cal ni dir-ho. No, no era cap problema, s’ho podia arreglar.
—M’ho pensaré —va dir ella a tall de comiat.
Ho va dir només per amabilitat; l’estibador li queia bé i no volia rebutjar-lo directament. Però de fet ja estava decidida, no ho faria. Ella tan vella, i aquell home tan sanot, què li veia? No, no ho faria. Va demanar l’adreça als coneguts, i el va rebutjar amb quatre paraules. En aquesta negativa, s’hi ocultava el menyspreu per si mateixa, pel sexe femení de tot el món.
Tenia bona cura del seu fill; era una mare poc parladora, severa, inflexible i dura, però bona. Ja no podia treballar tant fora de casa com abans, ni molt menys. A més, el nen requeria una part del seu temps: no era una criatura forta, va passar la verola i el xarampió, i tota mena de malalties infantils, i ho feia amb irritabilitat i impaciència. L’havia de deixar la meitat del temps amb les veïnes, on el van criar entre tota la patuleia; no va rebre l’educació que a ella li semblava correcta, i per això, com que creia en la mà dura, quan tornava a casa era més estricta del que la seva naturalesa li dictava.
Els primers anys van anar-se tornant cada cop més difícils, va arribar el dia que va haver de traslladar-se a un beateri on vivia la gent més pobra de la societat. A l’estiu les casetes atrotinades eren insalubres, això va ser la primera desgràcia. Després va esclatar la guerra mundial, van venir pujades de preus i escassetat d’aliments. Els anys disset i divuit van ser molt negres.
El nen no ho ha de patir, es deia ella; ha de tenir el millor del millor. Però fins i tot el millor era de molta menys qualitat que el normal en temps de pau.
Aquells anys, en algunes ocasions va tenir deutes: no sempre podia pagar el lloguer el dilluns, però cada vegada aconseguia posar-se al dia, perquè era extraordinàriament austera. De roba de carrer, no en tenia. Mentre els vestits de treball i els davantals estiguessin sencers, nets i polits, estava satisfeta.
El jove Katadreuffe també recordava aquests anys com d’una negror intensa. Anava amb els nens més petits i esparracats al primer curs de l’escola dels pobres, un edifici en un carreró negrós, un carrer d’aquests que fa la impressió que mai no hi pot fer calor. I el mateix efecte feia l’escola. L’edifici era tan gros que feia feredat, humit, cavernós i fosc, però ni això ni els altres nens esparracats eren el pitjor, sinó la púrria dels cursos més alts. Nois com els del beateri, que trencaven fanals, renegaven com adults borratxos i a la sortida de l’escola esperaven els petits darrere la cantonada per ficar-se amb ells.
Una vegada, el petit Katadreuffe va arribar a casa amb la boca plena de sang. Li havien fet caure tota una filera de dents a cops; sort que eren les de llet i ja se li bellugaven totes.
A la primavera de l’any divuit, quan anava a l’últim curs, un diumenge dos agents amb casc van entrar a atemorir el beateri, ell inclòs. Però no el buscaven a ell. Van registrar totes les cases, i van arrestar quatre nois espigats que la tarda del dia abans havien assaltat un carro de pa en ple dia. En un sac de ràfia van trobar cinc pans sencers; no havien pogut menjar-s’ho tot ni de bon tros. La seva mare l’havia mantingut tan apartat com havia pogut d’aquella gentalla; per això, naturalment, el turmentaven i apallissaven sempre que podien. Ara contemplava amb una satisfacció malèvola com s’enduien quatre caps d’aquell ramat.
El barri sentia respecte per la seva mare, tan menuda i feble. Ella sabia que era pels seus ulls, que podien llampeguejar i rarament necessitaven l’ajut de la veu tallant. El jove Katadreuffe també va aprendre des de petit a no tenir por i a plantar cara. Se sentia unit a la seva mare en el rebuig a la xusma. Tenia els ulls com ella, podia fer-los llampegar de la mateixa manera, però era de naturalesa més irascible. Una vegada va clavar una coça a un nen més gran. Ràpid com un llamp, va dirigir el peu contra la part més tova de la panxa. L’adversari va caure d’esquena tan llarg com era, inconscient, al mig del carrer del beateri, a la vista de tothom.
La senyoreta Katadreuffe ho va veure. No el va castigar, però va entendre que s’havia de traslladar. I també anava bé que fos així. Aquella nit va buidar la casa. Un carretó al costat del portal esperava les escasses pertinences. El transportista mateix va treure les coses en silenci. Passava sovint, que uns llogaters se n’anessin de cop i volta, ara perquè una dona abandonava el seu marit i deixava que es trobés l’habitació buida, ara per un simple tema de lloguers endarrerits.
La senyoreta Katadreuffe se’n va anar sense deutes. Havia deixat els diners, ben plegadets dins d’un retall de diari, a l’ampit de la finestra, damunt de la cartilla del lloguer, en la qual no hi faltava ni una vegada la signatura de l’administrador. Era una cartilla que feia molta patxoca, gairebé plena, sense cap forat, una cartilla de què ben pocs podrien presumir al beateri.
Joventut
Els anava bé haver-se de traslladar. Ella ja tenia intenció de fer-ho, perquè les coses començaven a anar-li una mica millor.
Tenia una habilitat natural per a les labors. Havia trobat un lot de llana d’un verd sorprenent i molt singular als encants del carrer Goudschen Singel. La venedora li va explicar que era un lot que s’havia fet malbé amb aigua de mar i s’havia descolorit. Li va costar pocs diners; va haver de deixar a deure el lloguer només una setmana, i es va posar al dia ràpidament. Va fer una labor de disseny propi, una flor amb el centre de color anyil esquitxat de punts negres que representaven llavors, envoltada per pètals blau cel, i va acabar d’omplir el canemàs amb aquell verd meravellós de fons. La flor ocupava una tercera part de la superfície i estava en un costat.
Va anar a una merceria i la propietària va comprar-li la peça immediatament com a coixí per a un divan. Li va pagar quinze florins, el que ella havia demanat, i també li va dir que tornés si tenia alguna altra cosa. Una tarda, el coixí era a l’aparador a quaranta florins. Es va vendre en poques hores. Aquesta època, poc després de la guerra, va portar una gran prosperitat al país; hi havia molta demanda de peces artesanes i els preus eren alts.
A partir d’aleshores, va viure de la botiga i d’un rellogat que tenia a dispesa. Va allargar el lot de llana; coneixia els límits del seu talent, posseïa una habilitat innata per fer arranjaments de colors molt especials. Les seves labors eren sempre diferents i sempre sortien bé. Teòricament, els colors que col·locava els uns al costat dels altres no combinaven, però malgrat tot creaven una harmonia perquè hi buscava els matisos adequats. Fins i tot el taronja, el color més lleig i insuportable que existeix, a les seves obres semblava bonic. Sempre dissenyava ella mateixa el patró. De tant en tant, el dibuixos semblaven perses, però en general era massa inquieta i inconstant, i els colors eren massa intensos. De vegades a la mestressa de la merceria no li feien el pes, la seva ment antiquada no era capaç d’entendre’ls, però es veu que ella captava millor el gust del públic.
En aquesta època es va traslladar del beateri a un carrer prop del mercat d’animals. El barri era molt millor que el del beateri, i que el de la seva primera casa, prop de l’escorxador. Sí que s’hi sentia l’olor del bestiar viu, però no la pudor persistent dels seus residus, aquest aire feia sensació de sa. Ramats de vaques mugien contra les façanes, les ovelles venien en riuades de llana onejant i omplien el carrer a vessar.
En aquesta època va buscar un cert acostament a les veïnes per una necessitat femenina de parlar una mica, per fi. Però malgrat tot no congeniava gaire amb aquestes pobres decents, perquè desaprovaven els seus comentaris desdenyosos sobre el sexe femení. Això sí que feia que caigués bé als homes, però ella mai no els tractava amb familiaritat, anava amb compte de no despertar gelosies, i això era una cosa que les dones agraïen, perquè les dones de totes les classes socials tenen els ulls esmolats per a qualsevol cosa que pugui amenaçar el seu matrimoni. Tothom la considerava decent, independentment del fet que tingués un fill il·legítim; a la gent humil aquesta mena de coses no li interessen gaire, si l’home abandona la noia, ell és el canalla i ella, qui tothom compadeix. Com que no havia explicat mai que s’havia negat a casar-se amb l’home que l’havia seduït, ningú interpretava el seu cas de cap altra manera.
La seva nova feina no era físicament esgotadora, però mentalment, sí. Sempre se li notava si havia treballat, el rostre solcat d’arrugues quedava cobert per un color malsà i esgrogueït, els ulls foscos lluïen d’una manera fascinant. A més, seure inclinada endavant li afectava els pulmons, va començar a tossir.
El nen no era fort. Es veia de seguida que era fill seu, més per la mirada, per la lluïssor ardent de la mirada, que pels ulls. Tenia una dentadura bonica, però no tan ferma com havia estat la de la seva mare abans que ell nasqués. Les dents no eren tan quadrades, però tenien un to més que blanc, un blanc com guix pur, i apareixien en una esplèndida doble filera quan el nen somreia; però no somreia gaire. Tenia la naturalesa seca i colèrica de la mare, però com que era un infant, era menys capaç de dominar-se. Feia pocs coneguts, i d’amics, cap ni un.
El jove Katadreuffe ja havia acabat l’escola primària, i després la seva mare no li va fer aprendre cap ofici: s’havia de buscar un camí ell mateix, tal com ella també havia hagut de fer. Va fer de missatger per a diferents patrons. Un temps va treballar en una fàbrica de càpsules, però la seva salut se’n ressentia; va agafar mal color, i ella va deixar que tornés a fer de missatger. En els anys de pas cap a l’edat adulta va tenir deu oficis i trenta patrons, i quan va fer els divuit anys estava socialment al mateix punt que quan havia començat. De tota manera, la mare utilitzava el sou que li pagaven exclusivament per a ell, per a la seva roba, i quan es va fer més gran i va guanyar una mica més, va començar a donar-li els diners sobrers com a setmanada, perquè ella no ho necessitava: podia viure de la seva pròpia feina i a més tenia un home a dispesa, un cert Jan Maan, un operari de maquinària que es guanyava bé la vida. Havia posat un anunci al diari Rotterdamsch Nieuwsblad en què demanava una habitació en una dispesa, ella li va contestar i així es van conèixer. Es van avenir de seguida. L’habitació de darrere havia quedat lliure feia poc i ella l’havia llogada, i ara tenia tot el primer pis de la casa, la cambra del davant, amb l’alcova en què dormia ella, l’estudi on feia vida el jove Katadreuffe, la cuina, i la cambra del darrere per al rellogat.
En Jan Maan era un noi sa i animat. S’havia barallat amb els pares per culpa de la xicota, no volien que anés amb una noia que treballava en una cafeteria i havia de viure de les propines, cosa que no era mai un bon negoci. Aquest judici injust havia fet enfurir en Jan Maan, que va agafar el bàndol de la xicota. Per això havia acabat publicant l’anunci al Nieuwsblad. Després es va barallar amb la noia i hi va trencar, però no era mesquí: va cedir-li tot el que havien estalviat per casar-se, encara que ell n’havia pagat com a mínim la meitat. La senyoreta Katadreuffe ho va trobar un bon gest, però no en va dir res. En aquest sentit, era una dona humil de les bones, dones que no fan mai gala dels seus sentiments, perquè senten per naturalesa una gran vergonya per tots els afers del cor. En Jan Maan i el jove Katadreuffe es van fer amics, el primer ja era un home i el segon encara un noi, però no ho trobava cap problema. Sempre més van ser amics.
De fet, la senyoreta Katadreuffe necessitava el rellogat tan poc com els ingressos del seu fill; se’l prenia més aviat com una reserva, per si algun dia les coses no anessin tan bé, i fessin falta tots els ingressos. Mentrestant, tant li feia cuinar per a dos que per a tres, o fer un llit més.
Entre els divuit i els dinou anys, en Katadreuffe va estar més de sis mesos sense feina. Passava el dia per casa, però molestava poc la seva mare. S’estava la major part del temps a l’estudi, llegint. Amb la seva setmanada s’havia anat comprant a poc a poc una pila de llibres de segona mà. Per inexperiència, havia pagat massa respecte del valor de mercat, però no respecte de la seva satisfacció personal. Eren llibres que feien goig de veure, no pas novel·letes: tot lectures dignes, botànica i biologia, les meravelles de la Terra, les meravelles de l’Univers. El seu preferit era un vell tesaurus alemany al qual li faltaven els últims volums. El va fer servir per aprendre alemany tot sol, buscant el que no entenia en un diccionari vell, i a la llarga va arribar a entendre bastant bé la llengua.
Encara que no fos cap càrrega per a la seva mare, encara que ella en el fons (mai obertament) apreciés la seriositat del fill, l’empipava que no arribés més lluny. Havia de sortir, sortir i buscar el seu propi camí, com ella havia fet. Sentia que el noi era capaç de més, que no estaria mai satisfet amb un treball físic, però havia de sobreposar-se; i l’empipava que, en lloc d’intentar-ho, l’únic que fes fos llegir a estonetes, sense digerir-ho bé. Feia mig any que es passava el dia a casa i a fi de comptes no feia res.
Després va treballar fins als vint-i-un anys en una llibreria; com a mosso de magatzem, no a la botiga. Va ser la primera feina que li va donar una certa satisfacció, perquè ara podia ampliar els seus coneixements sense ordre ni concert. Però no avançava, encara no guanyava prou per mantenir-se, continuava vivint amb ella.
Es tractaven amb aspresa. No era mal fill, els diumenges a la tarda sempre anaven a passejar. Ella volia anar al riu, mai a cap altre lloc, així que anaven al Parc o a l’Oude Plantage. Miraven l’aigua, parlaven poc, el seu silenci de vegades vorejava l’animositat.
Feia temps que sabia que era un fill natural i com es deia el seu pare, però no preguntava per ell; sabia on tenia el despatx, però l’evitava instintivament un cop i un altre, i fins i tot evitava el barri en què es trobava. Una vegada, durant el passeig, va dir a la seva mare:
—Hauria pogut tenir cura de tu i de mi.
—Sí, però jo no vaig voler.
—S’hauria pogut casar amb tu.
—Sí, i ell volia, però jo no.
—I per què no?
—Això són assumptes meus.
—I meus també, no, potser?
No va rebre resposta. Al cap d’una estoneta va preguntar:
—Està casat?
—Que jo sàpiga, no.
Ho va dir com qui no vol la cosa, però mentia. Sabia perfectament que no ho estava. Sabia els trets més importants de la vida d’ell per intuïció, de la mateixa manera que ell sabia els d’ella, per investigació. Però no s’havien informat l’un a l’altre. En Dreverhaven i la dona eren, cadascun a la seva manera, d’aquelles persones que amaguen el seu interès, sempre l’amaguen. En ella hi havia més sentiment, per això era dona, al capdavall, però la forma era igual de dura.
Una bancarrota
En Katadreuffe feia un parell de mesos que era major d’edat quan va tenir una revelació. Va veure en una visió el seu futur: feines precàries, posicions de subaltern, períodes sense feina, i quan la seva mare ja no hi fos, mala alimentació. I no havia vingut al món per acabar així. Ara pensava el que la seva mare havia pensat tantes vegades però no li havia volgut dir mai. Volia començar a ser un home lliure. A l’Haia es traspassava una botiga de cigars per 300 florins, 100 pels clients i 200 per l’inventari; en Jan Maan ho sabia per uns coneguts.
En Katadreuffe va comprar el negoci amb un préstec d’un banc usurer, la Societat de Crèdit Popular, que publicava anuncis minúsculs als diaris. No va consultar la seva mare; li va anunciar que havia deixat la feina a la llibreria i que la setmana següent es traslladaria a l’Haia. Ella no va contestar, i això el va fer enfadar.
—Bé podries dir alguna cosa.
—Fes el que vulguis —va dir ella impassible.
Era pitjor que cap resposta. Va continuar enfadat amb ella, aquell diumenge es va tancar al seu estudi i no va voler veure ningú, ni tan sols en Jan Maan. Ja anticipava l’alegria del seu triomf sobre ella; buscant-se la vida, tenint negocis cada cop més grans, i finalment tornant ric de l’Haia. Res a veure amb aquelles labors miserables un dia sí i l’altre també. En la seva inexperiència, no es va preguntar per què el banc li havia deixat els diners tan ràpidament, encara que fos a un interès molt alt. Més endavant, quan ja sabia més del món, aquella rapidesa el va sorprendre; més endavant encara, quan va descobrir qui era el propietari del banc, ja no.
Es va traslladar amb les seves poques pertinences de l’estudi a l’Haia. L’afer va ser un fracàs. No tenia ni el més mínim coneixement de com portar un negoci. No es podia dir que la tabaqueria rendís a les mans de l’antic explotador, senzillament no havia anat bé mai. Era en un lloc molt desencertat, en un carrer comercial d’un barri pobre prop del port de pescadors, on vivien els pescadors desallotjats pel sanejament del barri de barraques de l’antic Scheveningen. Al mateix carrer ja hi havia dues tabaqueries que feien més bona fila que la seva. Va viure cinc mesos de l’estoc, no va comprar res més, només va anar gastant el que tenia i malgrat tot gairebé no li arribava per menjar, i al final encara va haver de deixar a deure el lloguer. Aleshores se’n va anar en plena nit, com anys abans la seva mare i ell havien abandonat el beateri, però aquest cop no hi havia diners per al propietari a l’ampit de la finestra. Els seus pocs mobles i els llibres van tornar a Rotterdam amb un camió que feia el torn de nit i li havia costat els seus últims diners.
El matí següent va tornar a instal·lar-se al seu antic estudi. La mare no va dir res, ja s’ho havia vist venir i l’únic que la sorprenia era que hagués aguantat cinc mesos. Va observar en silenci de cap a peus la figura amagrida del seu fill. Va pensar que la seva constitució feble necessitava un bon àpat, ella sempre li havia donat el millor del millor. Els seus ulls van llampeguejar iradament mirant-se de fit a fit, i prou. Va donar-li llesques gruixudes de pa, generosament untades amb mantega, que ell va assaborir sense dir res.
Al cap d’uns catorze dies va arribar una nota del tribunal. Un cert Schuwagt, llicenciat en Dret, demanava la seva fallida en nom de la Societat de Crèdit Popular. Ho va ensenyar a la mare.
—Mira.
—Fes el que vulguis —va ser tot el que li va contestar.
Ell havia tingut la vaga esperança que l’ajudaria. Una mare sempre ajuda el seu fill quan cal. Però res d’això, i ell era massa orgullós per demanar-ho; prou greu li sabia haver de tornar a viure a compte d’ella. Sort que no li havia dit res de les seves expectatives de riquesa, de les seves intencions de demostrar-li que ho podia fer d’una altra manera que ella. Com s’hauria rigut d’ell! Sí, sort.
Al capdavall, el deute no era insalvable. Si ella l’hagués volgut ajudar, hauria pogut pagar-lo a terminis. Només que ella no volia. Havia de sortir-se’n sol, com ella. A més, la movia un altre motiu, encara que ella no ho sabia: l’afany innat d’estalviar de la dona humil que ha pogut fer un raconet i que no s’ho vol gastar si no en passa una de ben grossa: el casament del fill, o pagar-se un funeral digne i encara deixar alguna cosa que el fill pugui heretar. No, no, no va oferir la seva llibreta del Banc d’Estalvi al carrer Botersloot per a això, i viure ofegada per uns pagaments a termini tampoc no era en absolut el seu estil.
En Katadreuffe va deixar que les coses seguissin el seu curs. Es va negar a anar al tribunal; que vinguessin ells i venguessin els seus llibres i tot plegat. No es va voler admetre el greu que li sabia. Ella ho va notar, i en realitat ho sentia per ell, sobretot pel tema dels llibres, perquè en el fons era mare, del tot. Tanmateix, no va moure ni un dit per ajudar-lo, havia de trobar el seu camí ell mateix.
Qui sí que el volia ajudar era en Jan Maan, però això en Katadreuffe ho va rebutjar decididament, i va erigir-se vencedor del duel de magnanimitat posterior. En Jan Maan just acabava de trobar una noia nova, estaven estalviant per casar-se, i en Katadreuffe no volia esgarriar-los els plans de cap de les maneres.
Per tant, no va tenir més remei que declarar-se en bancarrota, va sortir al diari, i va rebre la visita del seu síndic, l’advocat de Gankelaar, que va portar un comissari perquè fes inventari.
Quan l’advocat de Gankelaar es va presentar amb el comissari, en Katadreuffe havia sortit, i la mare era sola a casa. Un senyor va pujar les escales sorollosament, seguit per un personatge gros, d’espatlles amples; aquest no era cap senyor, era un home. La senyoreta Katadreuffe era dalt de les escales sense saber el que li esperava. El senyor es va presentar com el síndic. Aleshores l’home que el seguia també va travessar el petit portal, i només de veure la silueta al portal fosc contra la llum que venia de les escales, i potser també simplement per instint, va reconèixer a l’acte l’home a qui no havia vist en vint-i-dos anys. En Dreverhaven. Va sentir que es quedava blanca com una fulla, i va recular a corre-cuita cap al racó més fosc. En un obrir i tancar d’ulls es va dominar, i amb una força de voluntat increïble, en aquest mateix obrir i tancar ulls fins i tot va aconseguir que el seu rostre recuperés el to habitual. La seva veu era del tot normal quan els va preguntar si volien entrar, i els va donar una cadira a la seva taula, al senyor i a l’home. En aquella fracció de segon va avaluar-lo: un home vell, però sa, i terrible. I es va enorgullir del fet que el seu pretendent hagués estat precisament aquest home, de no haver volgut acceptar-ne mai res, ni matrimoni ni cap cèntim. Va sentir que aquell home cendrós, silenciós i fort la recordava, que en aquest moment sabia que tenia al seu davant la mare del seu fill, que era a casa seva, una casa que era el fruit del seu treball, sense ajuda d’ell. Perquè ella sabia qui era aquest Dreverhaven; comissari de fallides, sí, però també un botxí per a tots els deutors que queien a les seves mans. Ai dels pobres llogaters que no tenien els pagaments al dia i eren desnonats per en Dreverhaven! Per al poble, la llei és una cosa sagrada; qui no tem Déu ni els seus pares, sí que tem la llei. En Dreverhaven era la personificació de la llei en tota la seva severitat inhumana, i era temut per grans capes de la població; el seu nom havia estat esmentat sovint en presència d’ella. Ell coneixia centenars de persones, però desenes de milers el coneixien a ell, almenys de nom. Com no hauria de conèixer-lo ella? Però ella sabia més que molts: que no estava casat, no ho havia estat mai.
I era estrany. Havia entrat darrere del síndic; això tenia sentit, l’home ve darrere del senyor. Però omplia tota l’habitació, i el senyor gairebé no existia. I ella no va poder enutjar-se pel fet que, mentre que el síndic ja s’havia tret el barret, com ha de fer tothom (encara que sigui un senyor) que visita algú (encara que sigui una dona humil), en Dreverhaven s’hagués assegut a casa d’ella amb un capell de feltre negre ben calat, perquè sentia que en Dreverhaven era la mena d’home que no es descobria davant de Déu, sinó només davant de la Llei. I també va recordar que fins i tot a la seva pròpia casa sempre anava amb el barret posat, que seia a taula sense treure-se’l, oi tant, amb un xamberg negre ben bé com aquest.
Mentrestant, es va sentir parlar amb el síndic.
—No, senyor, el meu fill pràcticament no posseeix res. Viu amb mi des de fa un parell de setmanes, però el lloguer de la casa està al meu nom. Tot això, encara que sigui poc, és meu. Ell només té uns quants llibres, i quant deuen valer? En fi, cal aplicar la llei, és clar.
—On és? —va preguntar la veu del vell.
La mateixa veu, profunda, potent, de feia 22 anys; sí, encara més impressionant que aleshores.
Ella va assenyalar l’estudi sense que li tremolés el dit. Ell va mirar-la per primera vegada, i després va mirar en la direcció que assenyalava tranquil·lament la seva mà. Els ulls petits i escrutadors van observar per un moment aquells ulls foscos, encara ardents. Uns ulls bonics i insòlits en una dona tan vella; però és que no era vella, només estava envellida. Els solcs d’amargor del costat de la boca s’havien anat convertint en els solcs més suaus de la vellesa. Tenia quaranta anys. El vell va sortir sense dir ni una paraula. Ella va sentir que obria la porta de l’estudi. Mentrestant, el síndic anava parlant:
—Citaré el seu fill perquè em vingui a veure. He de parlar-hi en persona. Que porti una llista dels seus deutors i, si va portar la comptabilitat, els llibres de comptes. El que tingui s’ha de vendre, potser algú ho pot adquirir amistosament, però primer necessito la taxació. D’això se n’encarrega el comissari —va callar un moment, la va mirar. La trobava diferent del que s’havia esperat, peculiar, no li resultava antipàtica—. En fi, veurem què hi podem fer.
Ella no va entendre què volien dir aquestes darreres paraules, però no va demanar cap explicació. Ell es va posar dret.
—Me n’he d’anar. Com ja he dit, escriuré al seu fill perquè em vingui a veure. Suposo que el senyor Dreverhaven ja deu haver enllestit.
Va obrir la porta de l’estudi. No hi havia ningú. No havia sentit que en Dreverhaven se n’anés, però ella sí; mentre parlaven, havia estat atenta a tots els sons de l’estudi. El síndic va fer una ullada al seu voltant, es va fixar en un prestatge gran ple de llibres, relligats o amb cobertes descolorides. S’hi va acostar, va agafar un llibre aquí i un altre allà, va observar sense pressa els títols dels lloms, d’un en un.
—Mm —anava dient de tant en tant.
Ella es va quedar absolutament en silenci, observant-lo atentament. Era tot un senyor, culte, jove, amable i cortès. Rostre intel·ligent, cabells rossos clars. Un home esportiu i atlètic de moviments àgils. El síndic del seu fill.
—Mm —va dir un cop més, i es va acomiadar amablement.
[1] Cal pronunciar aquest nom a la manera holandesa (N. de l’autor)
