Fragment

Doble joc

El matí i la matinada

Entre Blenheim, el cementiri jueu del segle xvii, i Campo Alegre s’estén Wakota, un suburbi de Willemstad. Wakota, doncs, és «entre medio», que és el que responen els habitants de Curaçao sempre que els pregunten com estan. «Oh, entre medio», mig mig, cosa que normalment vol dir entre ofegats i escanyats.

A les guies turístiques, sovint parlen del cementiri, però el silenci és sepulcral pel que fa alpròsper campament de putes que hi ha al nord de l’illa, un animat hotelamb prop de cent cinquanta habitacions i clientes procedents de tot el Carib, Amèrica Central i Amèrica del Sud.

So, pack up your troubles and visit Curaçao! El mar és preciós, l’aire net i les dones del campament estan sanes, perquè cada dia un metge de l’hotel les examina i els posa una injecció. I si hi aneu, passegeu-vos una mica i gaudiu de Wakota, un poblet tranquil on les cases encara són lluny les unes de les altres.

Segur que encara hi ha qui recorda que fins no fa gaire quatre homes del barri jugaven una partida de dòmino cada diumenge a la tarda a casa d’un d’ells: en Boeboe Fiel. Sempre començaven a jugar cap a la una, després de prendre’s la sòpi di mondongo, el dinar típic dels diumengesa Curaçao. Cap a les sis plegaven. Llavors arribava el crepusclei, poc després, la implacablefoscor.

A Wakota hi havia dos turons: el de Santa Gloria, que duia el nom de l’església catòlica hi havia al damunt, i just al davant, una mica més baixet, el turó d’en Manchi; n’hi deien així des que en Manchi, de Willemstad, s’hi havia fet una casa fantàstica de vuit habitacions, o com deien alguns habitants de Wakota amb un esperit més poètic: «l’havia escampat per tot el turó de Wakota».

Entre els dos turons passava la carretera de Tula, que cap a l’oest anava a parar a la de Carpata, una carretera de quatre carrils que connectaval’aeroport i el campament de putes amb la capital.

A l’oest del turó d’en Manchi, just al peu de la muntanya i més a prop de la carretera de Tula que no pas de la seva casa de color vermell clari en forma de T, força aïllada, hi havia una caseta groga de parets tortes. Una casa de les que es coneixen com a cases d’esclaus i de les quals encara queden alguns exemplars als suburbis de Willemstad. Allà hi vivia en Boeboe Fiel. La caseta donava a la carretera i tenia dos espais. El principal feia 16 m², amb teulat dedos aiguavessos, i a dins estava dividit en dos per un envà amb una porta (d’on penjava sempre una cortineta blanca): una sala més gran i un petit dormitori on cabia ben just un llit de matrimoni. Darrere la peça amb el teulat de dos aiguavessos hi havia adossada una estançade fusta amb el sostre pla, tot i que una mica inclinat. Estava dividida en tres espais. Hi havia un menjador, un petit dormitori separat per un envà on amb prou feines cabia un llit individual i una petita cuina. Hi vivien en Fiel i la Nora amb set fills. Gràcies a Déu ja no eren setze, perquè amb el temps sis s’havien mort i tres ja havien marxat de casa.

A banda d’un caminoi estret que anava des d’una tanca baixetade simple tela metàl·lica fins a la porta d’entrada, el pati del davant estava envaït per l’anglo silvestre, que amb les seves flors grogues en forma de papallona en aquell moment floria de ple. En un racó del pati, a l’esquerra, s’enlairava orgullós i alhora desvagat un pal de bandera rovellat, que potser era del temps en què en Boeboe Fiel era president de la SDW (la Societat de Dòmino de Wakota). A la part del darrere, a uns quinze metres de la casa, hi havia una barraqueta de fusta de dos metres per dos metres i tres d’alçada. Era el lavabo d’en Boeboe Fiel, bany i traster alhora. La pintura estava escrostonada i perdia aigua. Però darrere tota aquesta misèria, com la promesa del messies, s’obriauna rasa ambels fonaments d’una casa que no tenia res a envejar a la d’en Manchi. Només que aquests impressionats fonaments ja devia fer molt i molt de temps que s’havien excavat: la sorra dels costats s’havia anaterosionant i desgastant per la pluja, i havia tornat a omplirels desguassos.

D’entrada, la barraqueta solitària havia de servir de bany i excusat. Hi havia una mena de cadira de fusta amb un forat al mig; una cagadora, un tron excusatcom els que encara ara es troben a l’Europa benestant. Però més que res havia acabat sent un traster, a causa sobretot de la manca d’espai a dins de casa. Tot el que no era estrictament necessari per a la vida quotidiana, però que tampoc no es podia llençar perquè això no entrava dins de la filosofia de la gent pobra, «provisionalment» s’entaforava al traster.

A la banda de ponent de casa seva, temps enrereen Boeboe Fiel havia fet amb estaques de fusta i planxes de zenc un garatge «provisional». A sota hi aparcava el seu 200L. «L» de lloguer. De professió era taxista. En aquell costat també hi havia uns quants galliners «provisionals».

Al pendent entre la casa d’en Fiel i la d’en Manchi no hi havia res construït. Hi creixien tot de cactus baixets i de fulles carnoses, i també wabis, però tot i així des d’una casa es veia clarament l’altra. A la banda de llevant de casa en Boeboe Fiel, on jugava a dòmino amb els seus amics, hi havia un tamarinde de bona soca; s’enlairava molt per sobre d’aquella casa antiquada, amb unes branques de fullatge espès que queien fins a l’alçada d’una persona. Cap al migdia, a les hores en què el sol cremava més, oferia una bona ombra, fresca igenerosa, que aquells homes estaven convençuts que no es podia repetir ni tan sols al cel.

Era novembre i durant unes quantes setmanes l’arbrehavia estat ple dels seus delicats fruits marronosos. Però els fills d’en Boeboe Fiel i els seus companys no havien trigat gaire a alliberar-lo de la seva càrrega, cosa que van fer a consciència.

3

El breu passeig que en Manchi va fer aquell diumenge al matí(com tots els matins que no treballava)després que la seva dona hagués marxat amb els nens el va portar fins a la carretera de Tula pel camí de sorra de davant de casa seva.I no el va fer, com hauria dit ell mateix «per estirar les cames després d’haver-mepassat tota la setmana darrere el volant». El va fer, com sempre, per poder apreciar de tornada la seva mansió de vuit habitacions en tota la seva majestat, aquell casal que s’escampava pel turó de Wakota.

L’havia construït ell mateix i (juntament amb altres coses) era la raó per la qual era objecte de tanta admiració a Wakota i a tota l’illa. Fins i tot hi havia gent que li deia Shon Manchi, en lloc de dir-li Manchi a seques.

En aquell moment tenia al cap tot un garbuix de coses: que era agent judicial dela fiscalia de Willemstad; aquella gran casa que tenia al davant; la bellesa de la seva dona Solema; el fet que s’havia diplomat com a mestra a Holanda i havia estudiat de tot i més a Bèlgica, França i Anglaterra…

En Manchi era un negre cepat de gairebé cinquanta anys i espatlles musculades. Tenia el cap gros, amb un bony a la part del darrere. Sempre provava d’allisar-se els cabells curts i arrissadíssims pentinant-se’ls amb molta brillantina cap enrere. I la majoria de cops no se’n sortia. Ara, tot i que el sol encara lluïaamb amabilitat sobre Wakota,els seus rínxols menuts brillaven com milions de petits estels. Com sempre, duia la cara, de celles gruixudes i negres i llavis molsuts, pulcrament afaitada.I mentre enfilava lentament el seu turó, havia adoptat una expressió estudiadament seriosa que hauria escaigut al jutge més estricte. Portava uns pantalons grisos, camisa blanca d’esport amb màniga curta i sabatilles.

La casa cap on es dirigia, amb una gran galeria voltada que reposava sobre quatre columnes baixetes, semblava italiana.Efectivament, era en una postal de Capri ―que encara guardava gelosament al seu «calaix dels papers importants» a l’armari del seu dormitori― que s’havia inspirat per fer-la. Tenia un gran pati al darrere i un extens jardí al davant, ple d’arbusts de diferents colors sobre els quals, satisfet, en aquell moment va deixar reposar la vista. També gaudia del fet que aquella casa seva tan gran encara era l’única que hi havia a l’esplanada al cim d’aquell turó. A la part del darrere i a l’esquerra sí que hi havia dues parcel·les, però els propietaris d’aquellesterres devien trobar-se en la mateixa situació financera que en Boeboe Fiel: en tots aquells anys que n’havien tingut la cessió, no havien passat mai de marcar-ne els límits. Si fos per ell, ja podien morir-se abans de començar a construir!

Temps enrere, amb tranquil·litat, tal com solia dir, havia començat a construir una habitació per a la minyona al costat del garatge, cosa que també recordava amb plaer.

A en Manchi se’l podria haver descrit de moltes altres maneres, tant pel que feia a l’aspecte exterior com a l’interior, però la seva característica més singular potser era el fet que li agradava jugar al dòmino.

4

Potser massa, va pensar mentre s’aturava un moment davant la casa. A la tanca de ferro forjat hi havia dues portes; una d’ampla a la dreta, davant del garatge, i una altra davant de l’entrada principal. Just a sobre, a l’esquerra, hi havia instal·lat una bústia que ara va obrir mig juganer, tot i que sabia que un diumenge al matí no hi podia haver cap carta. Segurament, però, li agradava tant admirar-la com admirar casa seva, i és que n’era una maqueta exacta: de dalt a baix i amb els mateixos colors; amb una galeria porxada al davant i un pati al darrere. A totes dues portes hi havia clavat unes plaques blanques ben vistoses i en lletres negres hi havia pintat:

Manchi Sanantonio

Agent judicial de Curaçao

Va entrar a casa seva. Just al centre de la sala hi havia l’enorme piano de cua marró de la seva dona. De sobte va sentir l’impuls d’asseure-s’hi i tocar.

―Bestieses! ―es va dir a si mateix tot enfadat: no li agradava tocar el piano i per tant tampoc no el sabia tocar. Només havia comprat aquell nou moble tan bonic perquè la seva dona, just després de casar-se, havia portat un piano vell i petitet de casa els seus pares que a ell li havia semblat intolerable en aquella casa nova de trinca.

Per foragitar del tot aquell impuls que havia sentit de sobte, va continuar fins a la cuina, a la part del darrere, i es va servir un whisky, malgrat que encaraera una mica d’hora. Després, tot fent glopets, va iniciar una ronda d’inspecció per les habitacions de casa seva. Al final de la T, a la part que donava al sud,hi tenia l’estudi, l’habitació de convidatsi el despatx. De convidats no en tenia mai i els estudis, en la mesura justa en què els valorava,s’estimava més deixar-los a la seva dona. I el despatx… A l’estudi, de tota manera, hi havia instal·lat un escriptori amb un telèfon, una guia telefònica i una màquina d’escriure. Sovint hi anava a llegir el diari.

Així i tot, hi havia espais per als quals encara no havia trobat nom. Ni tan sols després d’haver adjudicat al seu fill de sis anys, el més gran de tots tres,una habitació per a ell tot sol,ni d’haver tingut brillant idea de batejar un dels grans dormitoris com a habitació dels jocs per a la mainada, i una altra com a habitació dels trastos. Aquell matí va tornar a pensar que era una llàstima que només tingués tres fills.

Va tornar cap al piano. Al faristol encara hi havia el llibre que la seva filla havia tocat la nit abans, obert a la pàgina d’«Au clair de la lune». Va tornar a provar de reprimir aquell estrany impuls que sentia, per aixòes va dedicar a passejar una mirada complaent per tot el seu mobiliari. L’havia copiat fil per randa de casa d’un fiscal substitut que admirava moltíssim perquè sempre sol·licitava penes molt elevades. Gràcies a un catàleg que li havia proporcionat, s’havia fet portar els mobles de Dinamarca. Metre acaronava satisfet la fusta marró i brillant del piano, va recordar fins a quin punt aquest gust tan ben fonamentat l’havia enfrontat a la seva dona, que a l’hora de moblar la casa havia demostrat un gust ―al seu criteri― inexplicable i inacceptable pels mobles antics d’estil Curaçao. Tota mena de velles andròmines amb seients de vímet trenat. En aquella casa nova de trinca! Aleshores encara no estaven casats i per tant l’havia hagut de tractar amb tota la delicadesa del món.Així i tot, un cop no s’havia pogut estar de retreure-li de manera força desagradablecom era que amb tots aquells anys d’estudiar a Europa encara no sabia què volia dir PRO-GRES-SIS-TA.

Com que l’impuls no minvava, va provar de convèncer-se ell mateix que no tenia res a veure amb aquell piano de la seva dona. Era simplement una peça de mobiliari dela qual se sentia orgullós perquè ningú de Wakota no en tenia cap altre a casa seva, segur que ningú de color en tot Wakota i potser ni tan sols ningú de color en tota l’illa. Però res més…

5

Finalment va sucumbir. D’una revolada va tancar la porta de caoba de casa seva i es va asseure al tamboret del piano. Es va mirar una estona el llibre que tenia al davant, però el miracle que potser esperava no es va produir:

En Manchi Sanantonio no sabia llegir música i semblava que de moment continuaria essent així. Per això va tancar de seguida el llibre, amb un sentiment remot d’envejacap a la seva dona, que era una virtuosa del piano i l’orgue, i també cap als seus tres fills, que semblava que havien heretat el talent de la seva mare. De fet, però, sí que sabia xiular la cançó «Mon ami Pierrot», que els nens tocaven prou sovint, i per això malgrat tot va animar-se a obrir la tapa del piano. El teclat, tan impersonal, el va desconcertar un moment, però mentre xiulava fluixet la cançó, força decidit,va acostar el dit gros de la mà dreta a una de les tecles blanques. I de l’instrument, efectivament, va sortir-ne un so, des del seu punt de vista un so no gens desagradable.

Satisfet d’ell mateix, va repetir lamateixa nota ben fort, ja quefer ressonar per tot casa seva la primera música que havia tocat amb aquell instrumentli produïa un gran plaer.Aquell primer to, pel sol fet de ser el primer, sens dubte també era el to just. No podia ser d’una altra manera. Es va fer una mica enrere i amb el cap mirant el sostre va tornar a xiular un tros de la melodia. Ara es tractava de trobar el segon to dels que componien la cançó. Va contenir l’alè un moment, va prémer i… tecla equivocada. Terriblement equivocada; tan terriblement equivocada que li va fer mal a les orelles i de fet va tenir ganes de fer miques les tecles del piano d’un bon cop de puny.Però va ser justament l’enorme menyspreu que sentia per la Solema i tot el que representava el que va fer que es reprimís i s’obligués a continuar provant-ho. Una vegada i una altra. Redéu! Si ella i fins i tot els nens en sabien, llavors tocar el piano no podia ser tan difícil. Segur que hi havia d’haver alguna drecera per aconseguir-ho, una forma secreta i intel·ligent que també li permetria aprendre’n a ell, si la trobava.

Al cap d’una estona, tanmateix, ho va deixar estar. Es va aixecardel piano i va tornar a obrir la porta d’entrada. Va constatar alleugerit que a fora ningú havia estat testimoni dels seus intents frustrats. Es va proposar d’oblidar que havia tocat aquell maleït pianoi després se’n va anar a regar les plantes.

Cap a les nou va fer una pausa i es va estirar en una de les gandules del porxo per reposar. Satisfet, va passejar la mirada pelsencontorns. Al seu voltant, tot continuava tranquil i en silenci. Les campanes de missa solemne ja havien tocat tres vegades. La Solema, que abans d’anar a tocar l’orgue de Santa Glòria sempre portava els nens a casa els seus pares, no tornaria a casa fins que hagués acabat la missa. Així doncs, tenia tot el temps del món per a les seves coses del diumenge, que ell secretament ―i incloent-hi el fet de regar les plantes― resumia sota el concepte de «filosofar». També li agradava fullejar algun llibre. Durant un temps va ser un exemplar enquadernat en pell marró d’Els bandits, d’F. Schiller, que ara guardava amb molt de compte al «calaix dels papers importants» del seu dormitori. Li agradava senzillament fullejar-lo en funció d’on era el punt de seda fina i color vermellós. Treure el llibre del calaix, enretirar-ne el paper on el tenia embolicat per seguretat ―i és que al capdavall li havia regalat un jutge― i, mentre el fullejava, preguntar-se a què devia fer referència aquella F. d’F. Schiller. Això no obstant, a causa dels seus plans per al futur immediat havia hagut de deixar de fullejar Els bandits per tal de concentrar-se d’una manera un xic més seriosaen una altra obra: La història de la francmaçoneria a les Antilles Holandeses, de la mà d’un tal G. Tim. El llibre constava de dues parts; la part I, un text de cinc-centes pàgines escrites en lletra molt petita, i la part II, amb fotos i annexos. Lògicament, el llenguatge que feia servir era difícil, i a la primera part hi havia tantes referències a la segona que dubtava si mai arribaria a passar de les tres pàgines amb què s’havia barallat i finalment haviaaconseguit superar durant les tres darreres setmanes. Amb tot, aquest llibre sí que tenia un avantatge: a la primera pàgina, G. Tim sortia escrit sencer, Gerard Tim. Aquest «extra» reforçava la seva confiança en la lògia antillana La Solidaritat, de la qual esperava entrar a formar part ben aviat. Ara tornava a tenir els dos volums blaus sobre una tauleta al costat seu i va decidir intentar de debò provar de concentrar-s’hi almenys durant mitja horeta. Cada vegada, però, el seu pensament es desviava cap allò que ell anomenava filosofar i que en realitat consistia a supervisar amb calma tota la rodalia per tornar a definir el seu lloc a la vida, al temps i a l’espai, per dir-ho d’alguna manera. Temps enrere, al principi de viure a la casa nova, ho feia amb uns prismàtics, cosa que incrementava el seu plaer en gran mesura. Però una de les filles del seu company de dòminoBoeboe Fiel ―quese n’havia anat a viure a alguna banda amb un soldador ― va posar-hi fi descaradament un diumenge al matí; més per descuit que no pas per curiositat (perquè espot saber què coi hi podia veure enaquella puta, filla d’en Boeboe Fiel?) havia apuntat els seus prismàtics en direcció cap a ella mentre sortia del bany una mica lleugera de roba. Per desgràcia, la noia se n’havia adonat, havia deixat caure la palangana que portava i,entre xiscles i renecsdestinats a cridar l’atenció de tot el veïnat, s’havia ajupit i li havia ensenyat el pompis negrós, tot aixecant-se el vestit. L’havia insultat espantosament i ell, per evitar aquesta mena de daltabaixos per al seu honor en el futur, havia enterrat els seus prismàtics per sempre.

Aras’estimava mésfixar la mirada, tal com feia ara mateix, més enllà de la casa d’en Boeboe Fiel, cap a la llunyania que s’estenia just al seu davant, on gairebé a la línia de l’horitzós’albiraven les cases del barri de les Princeses ―en altres punts també hi havia un barri dels Prínceps i un barri dela Reina―, la distingida zonaresidencial que la Shell havia fet construir per als treballadors blancs i privilegiats que havia enviat a Curaçao. Ara que els holandesos marxaven de les Antilles i fins i tot es parlava d’independència, hi vivia sobretot una elit d’antillans que en força casos, després d’haver-hi estudiat, tornaven d’Europa casats amb holandeses.

La Solema, amb les seves idees brillants, més d’un cop havia suggerit que més valdria que les enderroquessin. Però ell hi estava totalment en contra! Si desapareixien, amb què podria comparar casa seva? Mai no se’n cansava, de fer la comparació una vegada i una altra, per arribar sempre a la conclusió que casa seva encara era molt més bonica que aquelles residències d’elit. Tot el que tenien ―espai, jardí, tanca― també ho tenia ell, i el que tenien aquelles cases i ell no ―aire condicionat― no els ho envejava pas. «Jo visc dalt d’un turó», es deia a ell mateix i a tothom que se’l volgués escoltar, «què en faria, de l’aire condicionat? De vent i, per tant,d’aire fresc en tinc més que prou. I a sobre de franc!»

Quan contemplava les cases del barri de les Princeses, que sovint també havia inspeccionat a peu, i arribava a la conclusió, sempre la mateixa, que la seva casa era més bonica que les cases que havia construït una de les refineries de petroli més poderoses del món, sentia com s’incrementava aquella sensació seva de poder, una sensació potser fins i tot innata. Per a ell, també era la prova que demostrava una de les seves hipòtesis preferides: a la vida, un home negre pot arribar tan lluny com un blanc. Sempre que vulgui i faci servir el cervell. Tota la resta, i amb això volia dir bàsicament les idees de la seva dona, eren bajanades. El concepte de socialisme, per exemple, que a ella li agradava comentar sovint , per a ell era sinònim d’enveja.