Fragment

La conferència del professor Mmaa

Stefan Themerson

Capítol primer. En què el prof. Mmaa comença la seva conferència

Distingit públic! Va dir el prof. Mmaa i el món li va semblar senzill i planer.

El món m’ha semblat de cop senzill i planer – va dir el prof. Mmaa. Però els asseguro que si m’ha semblat de sobte així o d’una altra manera, això no tindrà cap mena d’influència ni en el contingut ni en la forma de la meva conferència, el tema de la qual és complicat i confús.

Les meves impressions personals podrien convertir-se en objecte d’investigacions psicològiques, podrien convertir-se en el tema d’un poema èpic o en la pedra angular d’alguna escola filosòfica. Però qui es troba en aquesta càtedra davant de vostès no és un psicòleg, ni un poeta, ni un filòsof, sinó un científic objectiu que en les seves argumentacions no s’ha de basar en les seves impressions personals, sinó en dades comprovades en tota la seva exactitud pels nostres mètodes científics.

L’auditori no veia en cap moment cap on volia anar el prof. Mmaa. El jovent que hi havia a la part esquerra ara xiuxiuejava de satisfacció, ara adoptava una actitud freda. El jovent de la part dreta mantenia un silenci desconfiat. Perquè el jovent de la dreta encara no s’havia format cap imatge del prof. Mmaa, per tant no sabia si havia d’aplaudir-lo o de xiular-lo.

Aquest cronista imparcial tampoc no pot afirmar objectivament com era el prof. Mmaa. El cronista imparcial pot anotar tan sols que el prof. Mmaa era considerat un savi pels que eren considerats llestos pels que eren considerats totxos pels que el prof. Mmaa considerava del tot idiotes. A la vegada, passava per ser un somiatruites entre els que passaven per guillats pels que passaven per estrafolaris per aquells que ell mateix afirmava que eren uns autèntics científics.

• Permetin-me, en aquest exordi de les meves conferències, citar la següent frase, va prosseguir el prof. Mmaa:

“Com que ja no sóc tan jove, em serà més fàcil refutar la temptació d’afegir un miracle imaginat al miracle real. Al capdavall, els anys ensenyen a qualsevol TÈRMIT que únicament la veritat és meravellosa”.

El subtil olfacte que vostès tenen, no reconeix en aquesta citació no tan sols mostres d’intel·ligència sinó també de pensament científic? I només n’he canviat una sola paraula. La que he reemplaçat amb la paraula TÈRMIT.

Distingits senyors! Afirmo amb tota serietat que la frase que he citat fa un moment no ha sortit de l’antena de cap de nosaltres. Aquesta frase ha sortit, senyors meus, de les extremitats d’un animal que pertany a un gènere que es precisament l’objecte de les nostres investigacions. I encara més: és tan sols una mostra d’un treball molt més gran que ens descriu precisament a nosaltres; el nostre gènere, la nostra vida, la nostra societat!

Una veritat que sobreïx d’errors, de falsedats, de fantasies inversemblants sobre el tema que tractem. ¿No és prou bell ja el fet que tots aquests errors, aquestes falsedats i fantasies hagin estat devorades i explicades durant la nostra darrera expedició científica pel nostre distingit col·lega, pel catedràtic Themeris Stefenson? I ho repeteixo, devorades. Com arribaran vostès a saber, els membres que hem examinat tenen el costum de registrar els seus pensaments no en la seva substància associativa, no EN L’INTERIOR sinó A L’EXTERIOR del seu teixit orgànic, és a dir en la cel·lulosa que, gràcies als protozous criats en els abdòmens de les nostre mares, i per mediació d’ells, devorem a la perfecció. El mèrit del doctor Stefenson és que ha aplicat el mètode de devorar horitzontalment els fulls de cel·lulosa tot anotant simultàniament a la memòria els entrebancs del paladar amb què es trobava a ambdues superfícies de cada full.

Però paga la pena, es preguntaran vostès, paga la pena dedicar tants esforços i exposar tants treballadors científics a la indigestió tan sols per desxifrar una sèrie d’”errors, de falsedats i de fantasies”?

Sí, paga la pena! Perquè si algú dóna la seva opinió sobre una matèria que nosaltres coneixem millor que no pas aquesta persona, no pas la matèria de l’opinió, sinó qui critica serà el centre dels nostres interessos. El treball que ens descriu a nosaltres, devorat pel doctor Stefenson, esdevé una font inesgotable d’informació no pas sobre nosaltres, sinó sobre el seu autor, sobre l’homo. Aquesta és la relativitat de les coses d’aquest món.

La paraula “relativitat” ha inquietat l’auditori. Ha estat una paraula perillosa. Ningú no sap exactament què significa, però tothom ha notat perfectament que soscava els conceptes establerts i les autoritats reconegudes. ¿Estaven amarades, les opinions del professor Mmaa, d’aquella olor de relativitat, que havia infiltrat amb tanta traïdoria el professor Albert, el qual provenia, com és sabut, de la dinastia de la reina Einfuss-Dreistein, una dinastia que després d’haver perdut feia milions d’anys la seva city, es va dispersar i va habitar colònies estrangeres on celebraven els seus propis rituals reials que produïen noves generacions? Aquesta migració eterna, la manca de tenir uns punts de referència psíquics definitivament fixats eren els arguments amb què alguns explicaven aquell relativisme que caracteritzava la teoria del professor Albert.

No ens ha d’estranyar, doncs, que alguns dels oients comencessin a girar les antenes mig nerviosos en direcció al policia-conestable, el cap del qual, cuirassat i estarrufat per les banyes, es podia olorar al fons del corredor. Al conestable no li estava permès traspassar el llindar de l’Acadèmia, ja que aquesta gaudia d’autonomia, però ningú no podia saber si ja no havia rebut l’ordre de detenir tots els oients a la sortida i de registrar el seu contingut mental. La cosa podia ser molt perillosa, ja que podria acabar amb un arrest físic, o encara pitjor: econòmic, arrabassant-los les treballadores-mames, anomenades popularment internats, la qual cosa comportava una mort per inanició. Així que els oients més porucs es van esmerçar en ometre de la conferència del prof. Mmaa aquelles frases que consideraven arriscades perquè no quedessin registrades en la seva memòria i no poguessin posar-los en un compromís en cas que es fes aquella revisió policial de conceptes.

El treballador-sifó, inflat d’aigua carbonatada, es va apropar a la càtedra i el professor Mmaa va prémer el seu abdomen i es va refrescar amb un parell de glops d’aquella beguda. I després, va continuar:

• De l’autor de la cel·lulosa ja esmentada que tracta de nosaltres, i tan esplèndidament devorada pel doctor Stefenson, no els puc dir res més, a banda que pertany al gènere homo i que es diu Maurice Maeterlinck, si acceptem la tesi del doctor Stefenson en què afirma que devorava horitzontalment d’esquerra a dreta, o també kcnilreteam eciruam, si ens inclinem més per la tesi del doctor Nosnefets, que en base a altres cel·luloses, anomenades Torà, Mixnà i Guemarà, afirma que hauria de ser devorada de dreta a esquerra. Deixo de banda aquí el parer que defensa el doctor Siremeht que fent esment de la raima que ell ha devorat, provinent de les secrecions de les larves de l’arna bombyx mori considera que el sentit correcte per devorar va de dalt a baix.

Per sort, no hem de solucionar aquesta intricada qüestió en aquest precís moment, perquè el cognom de Maeterlinck no és un tret característic de tot el gènere homo, ben al contrari, el du tan sols un nombre limitat d’individus. A fi que vostès puguin extreure una aroma més definida d’aquesta qüestió, els recordo que en la societat homo no tan sols el rei i la reina, sinó que cada individu, almenys en principi, posseeix les aptituds i el dret de produir descendència. D’aquí la innumerable xifra del que anomenem llinatges en què cadascú té el seu cognom que passa del que se’n diu pare al que se’n diu fill. Tan sols es canvien els noms que, amb l’ajut d’un dels tres mètodes de ruixar el cos cerimonialment, es dóna a l’individu perquè així es pugui distingir dels altres individus. Aquest mètode d’identificació higroacústica és, amb tota seguretat, més complicada del que ens sembla o més imperfecta, ja que s’ha afirmat de manera irrefutable que un i el mateix nom es ruixa per norma general no en un, sinó en molts individus que entre sí no tenen cap mena de consanguinitat, sinó que tenen el que en diríem un mateix patró, un patró intangible que té cura, no sabem exactament de quina manera, dels que porten el seu nom.

Segons el doctor Stefenson, MAURICE és nom, mentre que MAETERLINCK és cognom. Així que ens podem imaginar, per exemple, que el que entenem per l’avi es deia ALBERT MAETERLINCK, el que seria el pare es diria MAURICE MAETERLINCK, i el que seria el fill, JAN MAETERLINCK.

Però segons el doctor Nosnefets, fins i tot si acceptem la tesi de devorar d’esquerra a dreta, MAURICE és cognom, mentre que MAETERLINCK és nom. D’aquí que el doctor Nosnefets afirmi que el que seria avi es podria dir FAJGENDUFT MAURICE, el que seria el pare MAETERLINCK MAURICE, i el que seria el fill COMTE ZAMOYSKI MAURICE.

El professor Mmaa va fer una pausa. El professor Duch va fer un gest amb el cap per cridar la treballadora de la categoria auxiliar: la bibliografia, plena a vessar per ordre alfabètic de tots els treballadors intel·lectuals que conservaven en la seva memòria tots els treballs dels treballadors científics que en algun moment o altre s’havien ocupat de la mamiferologia.

Sense ocultar el seu nerviosisme, el professor Duch la va magrejar força estona, amb moviments impacients de les seves antenes buscant el número d’Exemplar que recordava el treball del doctor Stefenson.

I després es va dirigir al seu assistent i havent aspirat fortament l’olor del número trobat, el va fer portar immediatament de la biblioteca.