Fragment

La vida dins la tomba

Stratis Myrivilis

Capítol 2. Un final que és un començament

Ah! Per fi ens hem aturat, alabat sia Déu. Som a la trinxera. Un final. I alhora un començament. Final de la vida turmentadíssima de la marxa contínua. Començament de la vida inexperta de la trinxera. Hi havia dies que em deia que no, que no s’acabaria mai el caminar. Em faré vell, em deia, caminant sense repòs. I quan m’aturi, serà per morir-me. Cansat de la solitud, he decidit explicar-te de tant en tant les impressions d’aquesta nova vida. Escriuré —si em queda temps i valor— com si enraonés amb tu. Consola saber que algú de confiança és a prop teu quan passes pels moments més decisius de la vida. Algú que et comprèn, que vetlla per tu. Que escolta amb concentració els teus pensaments, per més que encara no s’imagini que els escolta. T’hi deus haver fixat algun cop. Seus en algun lloc amb aquesta persona. Seieu en una cambreta on no hi ha ningú més que vosaltres dos tret d’uns quants llibres bons, un o dos quadros a les parets, un llum que espera la nit amb neguit, un tinter (quina cosa més extraordinària, un tinter) i les cadires tot al voltant, plenes d’impaciència. No parleu ni l’un ni l’altre. Cadascú està lliurat als seus pensaments. Pot ser que no pensi res conscientment. Llavors és el moment més extraordinari, perquè la teva Ànima, lliure com una oreneta, s’escapa i troba l’ànima il•limitada del món i es perd i es fon dins seu fraternalment. Però la majoria de les vegades la teva Ànima parla amb el seu propi Silenci. Tot i això, fixa’t com t’és d’imprescindible l’altre, l’escollit, que seu al teu costat sense dir res, o deixa anar de tant en tant alguna paraula sobre les notícies del dia, una paraula que és la pobra defensa de la seva raó davant la dolça veu del silenci! Ell també seu en silenci, completament desproveït de sospites davant el teu soliloqui sense veu. I només que faci el gest d’aixecar-se per anar-se’n del teu costat, ja està: se’t fa totalment impossible enraonar en silenci al fons de tu mateix. Algun cop, després d’una companyia silenciosa com aquesta, t’aixeques per anar-te’n i somrius al teu amic, amb qui fa estona que no us heu dit res. Però a la vegada sentiu la vostra ànima més forta, més lliure i més plena. Perquè un munt de veritats l’han tocada lleugerament, com papallones rosa, amb les seves ales.

És una cosa així el que em passa, i et vull adreçar els meus pensaments. M’imagino que et tinc aquí a la vora, encara que no parlis. I llavors jo em lliuro, tot puresa, al meu soliloqui, que la teva absència omple. Quan s’hagi acabat bé la guerra, algun dia fullejarem junts aquests papers vells. Ja hauran començat les grans nits hivernals. Els vianants, apressats, clavaran cops a l’empedrat amb els peus. Només d’escoltar-los sabrem que tenen les mans ben enfonsades dins l’abric, el barret calat graciosament fins a les celles i les espatlles de geperut aixecades a frec de les orelles. Els batents verds de les finestres estaran tancats i barrats, l’aire de l’habitació farà olor de fruita madura i jo m’escarxofaré mandrosament a la butaca, davant aquell immens braser de coure de Constantinoble. Ompliré la meva vella pipa, remenaré amb els molls de bronze la pinyolada encesa que és com un vellut negre i carmesí. I et veuré vora la taula de noguer, sota l’aurèola de la pantalla verda, llegint aquests fulls amb la teva veu fonda i clara. Sentiré les seves entonacions de noi i serà com si sentís una límpida vena d’aigua, que corre només per mi a les profunditats de la terra, només per mi, i ningú no sospita aquesta meva felicitat oculta. Llavors estarem casats i tindrem la nostra pròpia casa. Ens triarem plegats mobles senzills i ferms, per estimar-los. (No t’imagines, nina meva, quina mala companyia fan alguns mobles fets amb un estil que no hi ha manera d’entendre-s’hi.) També estimaràs aquest quadern, que escric sense deixar de pensar mai en tu.

Aquestes hores diferents, en què la meva vida és tan a prop de la mort i les meves mans són tan lluny de les teves…

[…]

Capítol 12. La vila fantasma

De nit vam entrar a Monastiri. I de nit en vam sortir. És una gran vila sèrbia, de població grega. Als carrers no hi ha fanals, a les cases no hi ha llums. Les persones que hi viuen parlen xiuxiuejant, caminen esporuguides com lladres, miren el cel amb por i habiten als soterranis i als forats que han cavat sota casa. D’aquests forats en diuen abrí. (Aquí vam aprendre per primer cop la paraula, sense saber-ne encara el terrible sentit.) Ens vam aturar en una plaça. Ens van rebre els guies francesos i ens van orientar. És una vila del front. Ens van mostrar cases tocades pels obusos com si els hagués caigut un llamp, cases cremades per les bombes incendiàries. Les bombes vomiten un material que s’encén per parts: cada bocí salta i torna a esclatar. D’aquesta manera el foc s’escampa pertot arreu: una pluja encesa que no s’apaga amb aigua i obre ferides incurables allà on cau. Vaig veure un bell carrer ple de silenci i de lluna. A dreta i esquerra dues rengleres de cases cremades alçaven cap al cel els seus murs fumats. Entre les finestres buides, per darrere les portes obertes dels balcons, passava lliurement la claror de la lluna i les omplia de desolació i d’un silenci fúnebre. Eren esquelets descarnats de cadàvers gegantins. Temps enrere devien haver estat cases jovials, i ara les havia mort la guerra. A Monastiri els habitants porten penjada al coll, tant de dia com de nit, una màscara contra els gasos asfixiants. És un misteri com van ensumar la nostra nacionalitat: la vestimenta i els cascs que portem són francesos, i la nostra vinguda es va produir en secret. Van abalançar-se al nostre voltant. Apareixien com ratolins de sota terra, homes, dones, sobretot dones i nens. I ara ens fan petons a les mans, ens acaricien els fusells, ens palpen els cascs, ens corden i descorden els botons del capot, ploren, ploren calmosament en el capvespre enllunat. —¿Sou de debò germans nostres? ¿Sou grecs, grecs de Grècia? —És clar… —Fa anys que us esperem en l’esclavitud. Us somiàvem, us cantàvem, us adoràvem, i no us coneixíem. Ara sou al nostre costat. Que Crist i la Mare de Déu us guardin! No ens abandoneu mai més, germans, als serbis. Ens tiranitzen durament perquè som grecs. Un vell em va dir: —Ens peguen amb el fuet quan senten que parlem en grec, que diem missa en grec. Ens han pres les esglésies, les nostres belles escoles. Ens deshonren les dones. Ens han deshonrat totes les dones. La nostra vila s’ha convertit en un bordell. De vegades els estripen les cartes de racionament. I no permeten que ningú surti de la vila per salvar-se. Han tancat tots els passos i els defensen a trets de fusell. Déu meu! ¿Però hem vingut a lluitar contra els serbis per alliberar grecs, o a lluitar contra els alemanys i els búlgars per alliberar els nostres aliats serbis, que van ser traïts pel rei? Alguna cosa comença a esquerdar-se dins nostre. ¿La fe? Plorem també nosaltres amb ells, i estem esbalaïts. Ens regalen mil andròmines miserables, i en tots els soterranis couen pastissos fets de les seves tristes sobres. Tot per nosaltres… Un eixam de noiets va venir cap a la meva secció i van posar-se a cantar tots plegats l’Himne Nacional amb les gorres a la mà. Cantaven fluixet, ens tocaven i ploraven. Un francès de la comandància va venir a ordenar que callessin. —Res de fer soroll! Una senyora amb mantellina negra diu encara amb una preocupació que entendreix: —Tingueu preparades les màscares, germans. Abans-d’ahir els búlgars ens van llançar gasos i ens van matar sis nens al veïnat, allà mateix on seien l’un al costat de l’altre per contar-se rondalles. Els francesos els van agafar i van posar els seus cossos en renglera, un dia sencer, damunt la calçada. Els fotografiaven i els filmaven tot el dia. En feien postals i tot. Una noia prima com un xiprer jove, de cabells foscos i ulls exageradament grossos. S’està una llarga estona al meu costat i no parla. Només em mira i juga, amb un dit, amb la corretja del meu fusell. Jo també me la miro, veig la lluna dins els seus ulls i somric. Ella no somriu. De sobte em fica a la bossa una rajola de xocolata. I diu fluixet: —Agafa-ho per enrecordar-te, a la trinxera, d’una nena de Monastiri que no tornaràs a veure mai més… —Bah, no ho saps, això… Mou amb força el cap i un rínxol li fa un interrogant negre entre les vives celles. —Ho sé… digue’m, germà, ¿d’on sou? —De Lesbos, som. —¿De Lesbos?—. Somriu i pren un aire de mestra que recita amb atrafegament còmic: —Lesbos, pàtria de Safo, d’Alceu, d’Arió, de Pítac, de Teofrast, bressol de la música i de la poesia lírica… És bonic, això. Tots aquests noms em commouen profundament, per escolar que sigui el to amb què surten de la seva boca. De cop aquesta noieta entra dins el meu cor amb el mateix coratge amb què una persona molt propera ens entra decididament a l’habitació. Com si fos la mateixa ànima encesa de Safo, la meva santa Mare, com si fos la mateixa ànima de Lesbos que m’espera aquí, enmig de Sèrbia, per regalar-me una rajola de xocolata. Li agafo la mà a les fosques i me l’aguanto als llavis una llarga estona. És fresca i submisa. —Et dono les gràcies amb tota l’ànima. Ets una bona noia. Digue’m com et dius. Recordaré amb gratitud el teu nom. En aquell moment se m’acosta d’una revolada l’oficial de la meva secció. «De seguida, em diu, vés a buscar el sergent perquè faci formar la secció. Amb compte. Sense xiulets, sense cigarreta, sense converses. Partim d’aquí cinc minuts.» Corro a buscar el meu germà, el sergent de la secció. La nena s’esborra enmig de la tenebra, es perd sense nom. Marxem. Caminem per la vora d’un riu que passa pel mig de la vila, fosc. La claror de la lluna fa bellugar escates de plata allà on s’arremolina el corrent. Flueix calmosament entre dues rengleres infinites d’acàcies. Són arbres que han crescut molt, les seves arrels deuen atipar-se d’aigua. Penso com deurà ser la primavera amb aquesta lluna, quan les acàcies brillin blanquíssimes, quan impregnin la nit amb la seva flaire dolça. Damunt les lloses del moll hi deu haver passat moltes vegades la noieta de la xocolata. I deu haver vist la lluna líquida córrer dins les aigües del Dragoras. Que maca que devia ser! Caminem sense fer soroll, sense cigarreta, i estem aterrits. Caminem molta estona darrere uns grans bastidors amb sacs tenyits i paper d’estrassa pintat. És el camuflatge que fa invisible el camí a l’ull i al canó de l’enemic. La nena de la xocolata… Ara, doncs, som de debò al Front, desconegut, ple de misteri i temor. Un temor fred, que ve i ens colpeja l’ànima per coses que encara no coneixem. Però l’ànima ja les ha ensumat i ha començat a aletejar com un ocell sota l’ombra del falcó que baixa.

Som «a la fosca, a l’ombra de la mort».

Raül Garrigasait